(Villena, Alt Vinalopó, segle XVII – País Valencià, segle XVII)
Pintor. Fou frare de la cartoixa de Portaceli, i en decorà la sala capitular amb escenes de la vida de sant Bru.
(Villena, Alt Vinalopó, segle XVII – País Valencià, segle XVII)
Pintor. Fou frare de la cartoixa de Portaceli, i en decorà la sala capitular amb escenes de la vida de sant Bru.
(Catalunya ?, segle XVI – Illes Balears, 1627)
Fill de Gil de Despuig i Santmartí, del qual heretà la meitat de les possessions, junt amb el seu germà Felip Despuig i Fuster.
Participà en la batalla de Lepant (1571), fou elogiat pel poeta Dionís Pont i fou governador de Piombino; passà a Flandes amb l’expedició del duc d’Alba; fou nomenat superintendent de les obres de fortificació de Palma de Mallorca, fundà la capella de la Puríssima Concepció de la seu, on el 1594 traslladà la sepultura familiar, i fou batlle general de Mallorca (1586), conseller del Gran i General Consell (1581, 1587, 1590) i jurat en cap (1591).
Fou el pare de:
Nicolau Despuig i de Santmartí (Illes Balears, segle XVI – segle XVII) Ambdós germans es casaren amb les nétes i hereves de Felip Despuig i Fuster. Nicolau fou pare de Joan Despuig i Despuig (Illes Balears, segle XVII – 1656) Fou cavaller de Sant Jaume; organitzà una esquadra per socórrer Messina. Fundà a Palma de Mallorca el convent de Santa Caterina de Siena (1680).
Ramon Despuig i de Santmartí (Illes Balears, segle XVII – 1634) Es casà, en terceres núpcies (1630), amb Anna de Rocabertí i de Boixadors, i foren pares de Ramon de Despuig i de Rocabertí.
Guerau Descallar (Palma de Mallorca, 1731 – segle XVIII) Escriptor i militar. Fou tresorer del reial patrimoni a Mallorca. Escriví poesies en castellà. Li ha estat atribuït un memorial al rei protestant de les constitucions sinodals imposades pel bisbe de Mallorca.
Jordi Descallar (Illes Balears, segle XVI) Poeta. Escriví en català.
Mateu Descallar (Illes Balears, segle XVII) Poeta. És autor d’unes Cobles a la Verge Maria, publicades el 1626.
Miquel Joan Descallar (Palma de Mallorca, segle XVII – 1699) Teòleg. Fou professor de l’Estudi General. Gaudí d’un gran prestigi.
(Illes Balears, segle XVII)
Poeta. Escriví en català malgrat l’època de profunda decadència idiomàtica.
(València, segle XVII)
Poeta en castellà. Senyor de Berfull, fou conseller de València el 1652.
Participà en la justa poètica celebrada a la ciutat el 1665 i fou membre de l’Acadèmia de l’Alcàsser (1670). Hi ha poesies seves als preliminars de diversos llibres publicats a València en 1640-65.
(València, segle XVII)
Poeta i frare. Versificà en llengua catalana.
(Palma de Mallorca, 15 novembre 1665 – 5 abril 1749)
Filipista. Fill de Francesc Cotoner i d’Olesa.
Obtingué el títol de primer marquès d’Ariany (1717) i fou regidor degà del primer ajuntament borbònic de Palma de Mallorca.
Fou l’avi de Maria Teresa Cotoner i Despuig (Palma de Mallorca, segle XVIII) Dama. Es casà amb Joan Antoni de Boixadors i de Pinós.
Eren fills de Marc Antoni Cotoner i de Sant Martí, i germans, també, de Nicolau i de Rafael Cotoner i d’Olesa.
Bernat Cotoner i d’Olesa (Palma de Mallorca, 1613 – Illes Balears, 1684) Prelat. Arquebisbe d’Oristany (Sardenya, 1664-71) i bisbe de Mallorca (1671-83). Fou excomunicat per la Inquisició, fins que el 1678 la Sagrada Congregació el rehabilità. En la lluita contra la Inquisició el papa li féu costat i li conferí la dignitat de bisbe de Santa Justa, el nomenà prelat domèstic i li encarregà el procés de canonització de la beata mallorquina Caterina Tomàs.
Marc Antoni Cotoner i d’Olesa (Palma de Mallorca, 1604 – Sicília ?, Itàlia, vers 1656) Jurista i religiós. Fou inquisidor de Sicília. Les seves al·legacions jurídiques assoliren bona fama.
Miquel Cotoner i d’Olesa (Palma de Mallorca, segle XVII) Comanador de Sant Joan.
Francesc Cotoner i d’Olesa (Palma de Mallorca, segle XVII – 1687) Cavaller de Sant Jaume de l’Espada. Fou el pare de Miquel i Marc Antoni Cotoner i Sureda-Vivot.
(Calonge, Baix Empordà, segle XVI – Catalunya, segle XVII)
Eclesiàstic. Publicà a Barcelona, el 1628, un estudi sobre els evangelis.
(País Valencià, segle XVI – segle XVII)
Guàrdia personal del lloctinent del Regne de València. Era constituïda per trenta cavallers.
Tingué un paper destacat en la repressió del bandolerisme.