(Catalunya ? , segle XI)
Era filla del comte Bernat I Tallaferro de Besalú i neboda de l’homònima filla d’Oliba Cabreta.
Muller del comte Ponç I d’Empúries. Fou la mare d’Hug II d’Empúries i de Berenguer, vescomte de Peralada.
(Catalunya, segle XI)
Segona muller d’Ermengol III d’Urgell. Aquest s’hi casà en restar vidu de la seva primera esposa Clemència.
Potser foren fills d’Adelaida alguns dels que tingué el comte: Guillem, Ramon i Berenguer, tots ells morts joves.
(Catalunya, segle X – segle XI)
Dama. Filla de Galindó i de Guillem de Sant Martí, senyor del castell de Sant Martí Sarroca i de les terres i estanys de Calders, sobre els quals mantenia plets amb el monestir de Sant Cugat.
Essent ja vídua (1010), una cèlebre sentència comtal partí aquelles terres entre els litigants (1013). Després, el plet fou resolt favorablement al monestir (1017) contra Adelaida.
Però la lluita entre la família vescomtal barcelonina i els Sant Martí durà encara anys.
(Catalunya, segle X – Ogassa, Ripollès, segle XI)
Muller de Joan Oriol, ric hisendat d’Ogassa. Filla del comte Oliba Cabreta de Cerdanya-Besalú i d’Ermengarda.
Era, per tant, germana de tres grans figures de l’època: Bernat I Tallaferro, comte de Besalú; Guifre II de Cerdanya; i el famós abat i bisbe Oliba.
(Catalunya, segle IX – segle XI)
Jurisdicció del comtat de Girona. El primer vescomte en fou Guifre (vers 850).
Fins a Guiniguís, dit Mascaró (segle X), no es veu una línia successora clara. Dels cinc fills d’aquest, el succeí l’hereu Sunifred (982-1008), que fou el pare de Ramon (senyor de Lloret i ardiaca de Vic) i segurament de Guillem de Muntanyola, cap dels Montcada.
L’hereu en fou, però, Amat de Montsoriu (m v 1035), casat amb Sança. Tingueren dos fills, Sanç i Ermessenda, i aquesta es casà amb Guerau I de Cabrera; amb aquest matrimoni restaren units els casals de Girona i de Cabrera i s’inicià així una nova línia successòria derivada especialment dels Cabrera.
(Barcelona ?, segle X – segle XI)
Vescomte de Barcelona (985-990). Fill segon del vescomte Guitard.
Es casà amb Ermengarda, filla del comte Borrell II.
L’hereu del vescomtat fou el seu germà Udalard I, que fou fet presoner per al-Mansur (985). Durant el seu captiveri a Còrdova (cinc anys), Geribert exercí la funció vescomtal.
El 1011 pledejà, en va, amb Sant Cugat, la possessió d’Albinyana i Moja pel testament del seu germà Adalbert.
Tingué tres fills: Mir Geribert, Guisla i Folc.
(Catalunya, segle XI)
Muller del vescomte Ramon Folc I de Cardona. En restà vídua el 1086.
N’havia tingut dos fills: Bremond II, que morí sense successió essent captiu dels sarraïns, i Ermessenda, que es casaria amb Deudonat Bernat de Claramunt i faria beneficiari aquest casal del vescomtat de Cardona.
(Erillcastell, Alta Ribagorça, segle XI – segle XIX)
Llinatge feudal establert al castell d’Erill, d’on prengué el nom.
El primer personatge documentat (1077) és Ramon (I) d’Erill.
Sembla que s’extingí a mitjan segle XIX i en recolliren l’herència els Montoliu, que es cognomenaren Montoliu-Erill.
(Ribagorça, segle XI – Catalunya, segle XVI)
Llinatge. Originari de la Ribagorça, anà estenent els seus dominis fins a l’Ebre.
El primer senyor de la baronia d’Entença conegut fou:
Berenguer I d’Entença (Ribagorça, segle XI), el qual assistí al setge de Barbastre (1065). Tingué un fill anomenat:
Gombau I d’Entença (Ribagorça, segle XII) Fou qui signà com a testimoni els capítols matrimonials de Ramon Berenguer IV de Barcelona i Peronella d’Aragó i la unió catalano-aragonesa (1137). Fill seu sembla que fou un:
Berenguer II d’Entença (Ribagorça, segle XII) Tingué dos fills, Berenguer III i Bernat d’Entença, que foren origen de les dues gran línies del llinatge:
(França, segle XI)
Abat de la Grassa i arquebisbe de Narbona (1081-97).
S’oposà a la decisió d’Urbà II (1089) de restaurar la seu metropolitana de Tarragona a favor de Berenguer, bisbe de Vic, i encara que ell i els seus clergues falsificaren alguns documents, la butlla de restabliment fou expedida finalment el 1091.
Davant la seva persistent oposició, el 1092, al concili de Sant Gèli, Berenguer renuncià espectacularment a l’arquebisbat de Tarragona, fet que forçà el concili a pronunciar-se contra Dalmau.
Dades dels Països Catalans 