Partida, antic lloc o alqueria del terme d’Alzira, al nord-est de la ciutat.
Albotaina
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: Ribera Alta
Alberic (Ribera Alta)
Municipi de la Ribera Alta (País Valencià): 26,9 km2, 27 m alt, 10.826 hab (2014)
Situat a la plana al·luvial estesa entre el riu Xúquer i el riu dels Ullals.
De relleu accidentat a l’oest, a la plana predomina el regadiu (tarongers i hortalisses), alimentat principalment per la sèquia reial del Xúquer. L’activitat industrial deriva sobretot dels productes agrícoles.
La vila, una antiga alqueria del terme d’Alzira, es troba al peu del santuari de Santa Bàrbara, que corona una petita elevació del terreny, al centre de la plana, anomenada la Muntanyeta. L’actual església arxiprestal de Sant Llorenç, d’estil barroc, és de finals del segle XVII.
La vila va ser objecte de diverses incursions de les forces carlines durant la Primera Guerra Carlina, motiu pel qual va ser emmurallada el 1839.
El terme comprèn els despoblats d’Alàsquer, la Foieta, Benifaraig i Alcosser.
Enllaç web: Ajuntament
Alàsquer
Despoblat, a la plana de regadiu situada entre el Xúquer i el riu dels Ullals, prop de la vila de Massalavés.
La seva primera església fou fundada el 1343 com a dependència d’Alzira, la qual fou erigida en parròquia (Sant Pere) el 1574. El 1609, amb l’expulsió dels moriscs, quedaren despoblats els 115 focs de que constava. El 1612 fou repoblat amb 45 nous veïns (el 1646 en tenia encara 30).
La guerra contra Felip V i l’alta mortalitat provocada pels arrossars (paludisme) foren l’origen del despoblament definitiu durant el segle XVIII (la cura d’ànimes fou suprimida el 1781).
Aigües Vives, vall d’
(Alzira / Carcaixent, Ribera Alta)
Vall entre els dos municipis, d’uns 8 km de longitud i uns 3 d’amplada situada entre la serra de les Agulles i les muntanyes de la Valldigna, drenada pel barranc de l’Estret (afluent, per la dreta, del Xúquer) i, al seu extrem oriental, pel barranc de la font d’Agost (que s’escola cap a la Valldigna a través del coll de Mula).
S’obre a la ribera del Xúquer pel congost de l’Estret i al Mediterrani, pel Portitxol de Valldigna. La carretera d’Alzira a Tavernes de la Valldigna i el ferrocarril de Carcaixent a Dénia travessen la vall d’un cap a l’altre.
L’únic nucli de població actual és el llogaret de la Barraca d’Aigües Vives. Aquesta vall constituí el territori de l’antic convent d’Aigües Vives, situat aigua amunt de la Barraca d’Aigües Vives.
Aigües Vives, monestir d’
Antic convent d’agustins de Santa Maria d’Aigües Vives o desert d’Aigües Vives. Fundat per Gonçal García de la Massa, majordom de la reina Elionor de Sicília, i el seu fill Gonçal, conseller de Jaume II de Catalunya, amb donació als frares ermitans agustins de l’alqueria d’Aigües Vives que posseïen a la vall d’Aigües Vives, indret d’antiga tradició eremítica. El territori que, des d’un principi, limitava amb el del monestir cistercenc de la Valldigna, anà ocupant, amb el temps, tota la vall.
L’edifici fou bastit al coster d’un turó, a l’esquerra del barranc de l’Estret. L’edificació fou molt lenta: el claustre no fou construït fins al 1596-1671; l’església definitiva no fou inaugurada fins al 1697; la façana principal del convent duu la data de 1767. La comunitat, que era regida per priors, constava, el 1811, de trenta-dos religiosos.
Fins al final del segle XVIII dugué a terme pel seu compte la rompuda i l’explotació del territori: la cria de bestiar i el conreu de la vinya (destinada tant a vi com a panses), de les oliveres, dels garrofers i, als darrers temps, de les moreres eren les ocupacions fonamentals; l’obtenció de la seda hi prengué molta importància al llarg del segle XVIII, activitat a la qual els frares reservaren la quarta part del nou edifici del convent.
A partir del 1701, tanmateix, tingueren lloc diverses temptatives per a establir colons al territori, cosa que no aconseguiren definitivament fins a la construcció del nou lloc de Santa Maria d’Aigüesvives (actualment, la Barraca d’Aigües Vives), la carta de població del qual fou atorgada el 1796.
El monestir, que ja havia estat saquejat pels miquelets durant la guerra contra Felip V, hi fou novement pels francesos durant la guerra contra Napoleó; el 1812 fou suprimida la comunitat. Restablerta el 1814, fou extingida definitivament el 1835.
La imatge de la Mare de Déu d’Aigües Vives fou traslladada a Carcaixent, d’on fou declarada patrona el 1857.
Abat, l’
Antic poble, agregat el 1836 al municipi. Lloc de moriscs, despoblat amb l’expulsió del 1609, era de la jurisdicció del monestir de Sant Miquel dels Reis, el qual atorgà carta de repoblament el 1611.
Pertanyia a la parròquia de l’Ènova i el 1902 fou agregat a la de Manuel.
Poblenou, el -varis geo-
el Poblenou (Alcàsser, Horta) Barri del municipi, al sud del nucli urbà, al límit amb el terme de Picassent.
el Poblenou (Catadau, Ribera Alta) Caseria, a l’oest del poble, vora la carretera de Llíria.
el Poblenou (Figueres, Alt Empordà) Barri residencial de la ciutat, situat al sud-oest del nucli urbà, limitat al nord per la carretera d’Olot.
el Poblenou (Fraga, Baix Cinca) Barri de la ciutat, a la dreta del Cinca.
el Poblenou (Isona i Conca de Dellà, Pallars Jussà) Raval de la vila.
el Poblenou (Manresa, Bages) Barri de la ciutat, sorgit dins el territori de la parròquia del Carme a la fi del segle XIX. El 1915 hi fou oberta l’església de Sant Josep.
el Poblenou * (Mutxamel, Alacantí) Veure> Penya-serrada (antic lloc i actual raval).
el Poblenou (Pineda de Mar, Maresme) Barri, a ponent del centre urbà. Es començà a formar el decenni del 1920 i és ocupat principalment per població immigrant. Es anomenat també barri de Garbí i de Ponent.
el Poblenou (Terrassa, Vallès Occidental) Barri obrer i perifèric, situat al nord-oest de la ciutat, al voltant de la carretera de Rellinars i aïllat del centre urbà per la desviació de la riera de Palau. És format principalment per cases d’auto-construcció i habitat per població immigrant.
el Poblenou (la Vila Joiosa, Marina Baixa) Barri marítim, separat del nucli antic pel riu de la Vila. Fou creat el 1806.
Dades dels Països Catalans 