(País Valencià ?, segle XI)
Rei de Dénia (1044-76). Fill i successor de Mugähid.
Fou tolerant amb els súbdits cristians i mantingué bones relacions amb el comtat de Barcelona.
Fou derrotat pel rei Ammad I al-Muqtadir de Saragossa, que s’annexionà el regne.
(Sòria, Castella, 1155 – Gutierre Muñoz, Castella, 1214)
Rei de Castella. Concertà amb Alfons I de Catalunya-Aragó el tractat de Cazola (1179).
(Jaca, Osca, Aragó, 1073 – Poleñino, Osca, Aragó, 7 setembre 1134)
“el Bataller“ Rei d’Aragó i de Pamplona (1104-34). Hagué de tractar amb Ramon Berenguer III de Barcelona, tant per les delicades qüestions suscitades a la mort de la seva ex-dona Urraca de Castella, com per friccions jurisdiccionals amb zones de reconquesta reservades al barceloní i pels feus llenguadocians del monarca aragonès.
Alfons I sembla que arribà indegudament fins a Gardeny (1123) sobre Lleida, cosa que provocà una entrevista i un conveni amb Ramon Berenguer (1126).
A la mort d’Alfons sense descendents, deixà els seus regnes als ordes militars, cosa que, naturalment, no fou acceptada pels nobles aragonesos, que la impugnaren i s’apressaren a elegir un rei propi, el germà d’Alfons I, Ramir II el Monjo, aleshores bisbe de Roda-Barbastre, i els navarresos escolliren García V Ramírez.
Aquests fets tingueren una conseqüència política transcendental perquè provocà la unió d’Aragó amb Catalunya pel casament de la filla de Ramir, Peronella d’Aragó, amb Ramon Berenguer IV de Barcelona.
(Hispània ? , segle VI – Merida, Extremadura, vers 554)
Rei visigot (549-554). Elegit pels nobles a Barcelona.
Una revolta de la Bètica l’obligà a transferir la capital a Mèrida. La facció contrincant elegí rei Atanagild (551), que demanà l’auxili de Justinià. Aquest envià el patrici Liberi, que obligà Àgila a retornar a Mèrida, on els propis guerrers l’assassinaren.
(Illes Balears, segle XII – vers 1229)
Darrer valí independent de Mallorca (1208-29).
Resistí inútilment a la conquesta catalana dirigida per Jaume I de Catalunya, i, fet presoner, morí a causa de les tortures sofertes.
(Aragó ?, segle XI – 1081)
Rei de la taifa de Saragossa (1046-81). Fill de Sulaymän, dels Banu Had. Menà una política d’expansió territorial que el portà a emparar-se de Tortosa (1059), Lleida i Dénia (1076).
Les tropes castellanes de Ferran I l’ajudaren a frenar la reconquesta aragonesa a Graus, on vencé Ramir I d’Aragó i li donà mort (1063). Recuperà Barbastre (1065), que era en mans d’Ermengol III d’Urgell, que morí en la lluita.
Tingué desavinences amb el seu germà Yüsuf al-Muzaffar, senyor de Lleida, que el portaren a lluitar contra Mugahid, rei de Dénia i de les Balears.
Construí l’alcàsser de Saragossa, s’envoltà d’una cort erudita i cultivà la filosofia, les matemàtiques i l’astronomia.
(Illes Balears, segle XIII)
Cadí de Menorca. Restà com a sobirà de l’illa en esfondrar-se el poder almohade.
En reprendre Jaume I de Catalunya la campanya de Mallorca, aconseguí que Menorca no fos conquerida signant el tractat de cap de Pera (1232), per mitjà del qual l’illa restava dins la influència catalana.
Fou destronat el 1234 per Abu ‘Utman Sa’Id ibn Hakam (Illes Balears, segle XIII) Noble que intervingué en la negociació del tractat de cap de Pera (1232). El seu fill i successor fou:
Abü ‘Umar ibn Hakam ibn Sa’ïd (Illes Balears, segle XIII) Noble. Quan l’illa de Menorca fou conquerida per Alfons II de Catalunya (1287), obtingué permís per a traslladar-se a Ceuta amb la seva família.
(Àfrica, segle XIII – 1277)
Califa de Tunis (1249-77). El 1256 o 1257 signà un tractat amb Jaume I de Catalunya, que reglamentà la presència comercial, militar i eclesiàstica catalana a Tunis i a la vegada que assegurà la neutralitat del rei català respecte a les pretensions del germà del califa, establert primer a Granada i després als regnes de Jaume I, sobre el tron tunisenc. Successives donacions monetàries d’al-Mustansir mantingueren aquesta neutralitat.
Un nou tractat fou signat el 1271 entre els dos sobirans, després de la croada organitzada per Lluís IX de França contra Tunis, en la qual morí el rei francés (1270). El fracàs d’aquesta expedició militar fou degut en part a la neutralitat de l’emperador d’Alemanya, del rei de Castella i, sobretot, del rei de Catalunya.
Abd al-Rahman I (al-Andalus, segle VIII – Còrdova, Andalusia, segle VIII) Primer emir independent d’al-Andalus. Perdé Girona (785), que passà als francs i als gots refugiats.
Abd al-Rahman II (Toledo, Castella, 792 – Còrdova, Andalusia, 852) Emir de Còrdova (822-852). Va debilitar amb ràpides campanyes de devastació la tendència expansiva cristiana. Envià les seves tropes contra Barcelona i Girona, i arrasà el Vallès (827).
Abd al-Rahman III (al-Andalus, 891 – Còrdova, Andalusia, 961) “al-Nasir” Emir omeia (912-29) i primer califa de Còrdova (929). El 950 va rebre un delegat del comte Borrell II de Barcelona.
Abd al-Rahman IV (al-Andalus, segle X – Guadix, Andalusia, 1018) “al-Murtada” Califa omeia de Còrdova. Fou proclamat califa a Xàtiva, on Ramon Borrell I de Barcelona hi havia enviat també una expedició (1017).
Dades dels Països Catalans 