(País Valencià, segle XI – 1085)
Rei de la taifa de València (1076-85). De la família amiri. L’any 1076 s’independitzà del rei al-Qadir de Toledo, el qual havia destronat el seu germà, Abd al-Malik, el 1065.
Per poder fer front amb èxit als intents annexionistes d’al-Qadir i els Barru Hud de Saragossa, acceptà la protecció d’Alfons VI de Castella.
Abd Alläh (Illes Balears, segle X – 1036) Valí de les Balears (1021-36). Primer a ocupar aquest càrrec, que el seu oncle, l’emir Mugähid de Dénia, creà per a ell.
Abd Alläh al-Balansï (País Valencià ?, segle VIII – València, 823) Governador de València (800?-823). Fill d’Abd al-Rahman I. Es rebel·là contra el seu germà petit, l’emir Hisäm I, i després contra el successor d’aquest, al-Hakam I, que el sotmeté i li atorgà el governament de gran part del Llevant, des d’Osca i Barcelona fins a Oriola. Poc abans de morir es revoltà de nou, aquesta vegada contra l’emir Abd al-Rahman II.
Abd Alläh al-Murtadä (Illes Balears, segle XI – 1095) Governador d’Ifrïqiya. Es deslligà del regne de Dénia quan aquest fou atacat i annexionat (1076) per al-Muqtadir de Saragossa. Cap al 1087 es declarà independent.
Abd Alläh ibn Abï al-Hafs ibn al-Mu’min (Illes Balears, segle XII – segle XIII) Noble. Penúltim representant del poder musulmà a les Illes. Fou destituït el 1208.
Abd Alläh ibn ‘Isäm al-Hawlänï (Illes Balears, segle X – la Meca, Aràbia, segle X) Noble. Fou nomenat pel poble, i el califa Abd al-Rahman III confirmà el nomenament. El 962 renuncià al càrrec i se n’anà en peregrinació a la Meca, on morí.
Abd Allah ibn Ishaq ibn Ganïya (Illes Balears, segle XII – 1203) Emir de les Balears (1187-1203). Expulsà de les Balears els partidaris dels almohades i s’apoderà de Mallorca i de Menorca, però no d’Eivissa, ocupada per Abu-l-Abbas al-Siquilli. Protegí les accions piràtiques de la seva gent i establí relacions amb Gènova i Pisa. Els almohades el derrotaren i l’executaren.
Abd Alläh ibn ‘Iyäd (al-Andalus, segle XII – Conca, Castella, 1147) Militar. Lloctinent d’al-Sarqiyya, en nom del qual s’apoderà d’Oriola i de Múrcia durant la rebel·lió contra els almoràvits que presidí la invasió almohade. A la mort del seu cap, Ibn Iyad es declarà independent a València (1146). Morí l’any següent en combat contra els cristians.
Abd Alläh ibn Muhammad ibn Gänïya (Illes Balears, segle XII – 1151/55) Polític. Governador de Granada (vers 1145) i de València. Fill del governador almoràvit de Mallorca Muhammad ibn Ganiya, en ésser nomenat pel seu pare hereu del govern de Mallorca, fou mort pel seu germà Ishaq ibn Ganiya.
Abd Alläh ibn Müsà ibn Nusayr (al-Andalus, segle VII – 714) Polític. Governador d’Ifriqiya. El 707, quan encara no havia estat nomenat per al càrrec, capitanejà el primer assalt a les Balears, de retorn d’unes ràtzies per Sicília i per Sardenya. Se n’endugué un gran botí i, entre d’altres, capturà els governadors bizantins de Mallorca i de Menorca. Fou destituït i assassinat per ordre del califa Sulayman.
Abd Alläh ibn Tä’Alläh al-Kumí (Illes Balears, segle XII – segle XIII) Noble. Primer valí almohade de les Balears després de la conquesta als almoràvits (1203); al cap de poc temps, esdevingué almirall de l’estol almohade.
(País Valencià, segle XI – 1061)
Reietó musulmà de València. Nét d’Almansor. Entronitzat a Xàtiva per alguns caps amiris contraris a la sobirania Labib de Tortosa, aconseguí d’emparar-se de València vers el 1026.
Reconegué el califa Hisäm III de Còrdova, i l’any 1038 s’apoderà d’Almeria i Múrcia, però tres anys després perdé Almeria.
(Illes Balears, vers 1320 – vers 1372)
Reina de Mallorca (1347-49). Filla de Berenguer de Vilaragut i de Sarrià i de Saura de Mallorca. Visqué a la cort de Jaume III de Mallorca, amb el qual es casà (1347) en morir la reina Constança d’Aragó, fet del qual fou en certa manera acusada.
Després de la batalla de Llucmajor (1349), en la qual morí el seu marit, estigué presonera al castell de Bellver i al convent de Santa Clara de València, amb la seva fillastra Elisabet de Mallorca (1349). El papa i el rei Joan II de França gestionaren el seu alliberament.
Habità en un castell, prop de Montpeller, i es casà amb el duc Ot I de Brunsvic-Grubenhagen (1353), cavaller fidel de Joan II i futur marit de la reina Joana I de Nàpols. Violant vivia encara, ben considerada, durant el regnat de Carles V de França.
(Àfrica ?, segle VII – Barcelona ?, segle VIII)
Primer valí de Barcelona després de la conquesta àrab, posat, segons sembla, per al-Hurr el 719.
Era germà d’Abd Alläh, el fundador dels tugibites.
(Aibar, Navarra, vers 1000 – Graus, Aragó, 8 maig 1063)
(o de Ribagorça) Primer rei d’Aragó (1035-63). Fill i successor de Sanç III el Major de Navarra al comtat d’Aragó.
Amb la mort del seu germà Gonçal I de Ribagorça (1045) va ampliar el seu regne amb l’annexió dels antics comtats de Sobrarb i Ribagorça.
Va morir durant el setge a la població de Graus, rebutjat pel rei de la taifa de Saragossa.
(Catània, Sicília, 1305 – Calascibetta, Sicília, 15 agost 1342)
Rei de Sicília (1337-1342). Fill de Frederic II de Sicília i d’Elionor de Nàpols. Encara que el tractat de Caltabellotta estipulava que en morir Frederic Sicília havia de passar als Anjou, Pere va ésser associat al tron des del 1321.
Durant el seu regnat no es va saber imposar sobre la noblesa que, dividida entre catalans i llatins, lluitava pel poder. Robert d’Anjou llançà diversos atacs contra l’illa, i va apoderar-se de Termini (1338) i de Lipari (1339).
(Venècia, Itàlia, segle X – Cuixà, Conflent, 14 gener 992)
Dux de Venècia (976-78) i monjo de Cuixà. Fou nomenat dux després d’una rebel·lió que derrocà a Pere Claudià IV, al qual causà la mort. Angoixat per aquest fet, renúncia al ducat en el seu fill i junt amb altres nobles i familiars seguí a Garí, abat de Cuixà, de pas per Venècia.
Féu el noviciat i professà al monestir, d’on el 980 tenia el càrrec de sagristà. Es creu que tingué contactes amb Oliba, futur abat de Ripoll i de Cuixà, i bisbe de Vic, i que influí en la seva vocació religiosa.
Oliba, vers el 1022, féu el trasllat de les seves relíquies a l’interior de l’església de Cuixà i en decretà el culte solemne. Se li dedicà un epitafi en vers. A final del segle XI fou redactada a Cuixà una biografia seva. La seva festa se celebra el 14 de gener.
Dades dels Països Catalans 