(Vila-real, Plana Baixa, 30 novembre 1912 – Castelló de la Plana, 7 novembre 1978)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València, a l’Academia de San Fernando de Madrid i a l’Escola de Llotja de Barcelona.
Es dedicà a la docència a Castelló, i després s’instal·là al poble d’Aín.
Fou un paisatgista remarcable i també un gran especialista en bodegons i natures mortes.
(València, 1886 – 1974)
Historiador. Doctor en ciències exactes per la universitat de Madrid i llicenciat en història per la de València, fou professor de la facultat de ciències i de l’Escola d’Arts i Oficis de València.
Fundà i dirigí les revistes “Esto Vir” i “Cultura Valenciana” (1926-31), dedicada sobretot a estudis relacionats amb l’art i les lletres autòctones de caràcter bilingüe, però que anà abandonant a poc a poc la utilització del català en les seves planes.
El 1932 fou secretari i després president de Lo Rat Penat. Fou delegat del Patrimoni Artístic Nacional a València, Castelló i Alacant, i vice-president de l’Acadèmia Valenciana d’Història.
Dedicà especial atenció a diversos aspectes de la història del País Valencià i publicà, entre d’altres, les obres Ramón Muntaner y su Crónica (1944), La ciudad de Valencia en tiempos de san Vicente Ferrer (1953), El misterio de Elche (1952) i La lonja de los Mercaderes (1952).
(Tuïr, Rosselló, 12 febrer 1914 – París, França, 10 desembre 1993)
Pintor i escultor, de família vigatana. Alumne de Gustau Violet, a Perpinyà, i deixeble de Maillol. Professor de l’École Nationale des Beaux-Arts de Bourges (1950-68) i a l’École Nationale Supérieure des Beaux-Arts de París el 1969.
Fou un dels fundadors del Salon de Mai. Ha exposat a moltes ciutats d’Europa, d’Amèrica i a Tòquio.
La seva pintura evoca sovint monstres i expressa un sentiment tràgic de la vida. Entre les seves escultures, les gangues diuen l’esforç dels éssers per alliberar-se de la matèria.
(Pedreguer, Marina Alta, 1716 – València, 1792)
Arquitecte. Fou professor d’arquitectura a l’Acadèmia de Sant Carles de València des del 1768 i director general d’aquesta institució des del 1784.
És autor de la reforma decorativa interior de la catedral de València, a la qual donà un aire neoclàssic que féu oblidar les estructures gòtiques originals i que ha estat anul·lada en part.
A l’Escola Pia de la mateixa ciutat construí la gran cúpula, coneguda popularment per la mitja taronga, després reproduïda abundosament per tot el País Valencià.
(València, segle XVII – Madrid, 1742)
Doctor en medicina. Estudià a la Universitat de València, on ensenyà anatomia. Exercí a l’Hospital Reial i en el de la Passió.
Fou metge de cambra de Felip V de Borbó (1736) i examinador del Reial Protomedicat de Castella. Dirigí, a Madrid, la construcció del teatre anatòmic. Era membre de l’Acadèmia Medico-quirúrgica.
És autor de diverses obres professionals, com l’Escrutinio físico-médico-anatómico… (1729) i d’un Examen medicum… (1736).
(València, 1577 – 1654)
Metge. Fou professor d’aforismes a la Universitat de València, i publicà Aforismos y pronósticos.
Felip IV de Catalunya el nomenà metge de cambra, però no arribà mai a traslladar-se a la cort.
Escriví Relación y discurso de la esencia, preservación y curación de las enfermedades pestilentes que hubo en la muy noble y leal ciudad de Valencia en 1647.
(Sant Llorenç de Cerdans, Vallespir, 1866 – Perpinyà, 1926)
Eclesiàstic. Fou professor al seminari de Prada i capellà de Prats de Molló.
És autor del recull La vall de Prats (1925) i d’una sèrie d’estudis d’erudició històrica, entre els quals Aperçu sur l’abbaye d’Arles-sur-Tech (1912), Notice historique sur Saint-Feliu-d’Avall (1917) i Notes de géographie historique sur le haut Vallespir (1926).
(València, vers 1489 – Bordeus, França, 1551)
Humanista. Estudia a València i es doctorà en arts (1524), a París, on fou professor de filosofia.
El 1527 hi publicà De quinque universabilis, obra metodològicament tradicional, però aviat s’integrà en els moviments renovadors, fins al punt que esdevingué suspecte d’heretgia i es vinculà amb els valencians emigrats a París.
Renuncià ensenyar a les universitats de València i de Coimbra i ingressà, a París, al col·legi del cardenal Lemoine i, posteriorment, al de Guiena (Bordeus), del qual esdevingué principal (1547). Lluís Vives el considerà com un altre Aristòtil.
Pòstumament li foren publicades (1571) les seves cartes llatines a La Rochelle, precedides d’una biografia seva.
(València, 1618 – 1686)
Eclesiàstic i escriptor. Dominicà (1633), fou professor de teologia, teòleg, consultor del bisbe de Vic Francesc Crespí de Valldaura i prior del convent de València (1666).
Publicà, en castellà, una Memoria de la pesta de 1647-48 al Regne de València (1651), una Memoria de l’auxili de València a Tortosa contra el setge dels francesos (1651) i una Vida de sant Vicent Ferrer (1668).
(València, 1898 – 1974)
Escriptor i periodista. Des del 1923 residí a França molts anys. Molt lligat a Vicent Blasco i Ibáñez, escriví sobre aquest nombrosos treballs.
En francès i en castellà publicà poemes, biografies, assaigs literaris i obres de divulgació artística. En català fou autor del volum poètic Interiors (Montpeller, 1946).
Fou professor de diverses universitats europees i americanes.
