Arxiu d'etiquetes: polítics/ques

Bono i Martínez, Emèrit

Deixa un comentari

(Sagunt, Camp de Morvedre, 13 març 1940 – )

Economista i polític. Estudià ciències econòmiques a les facultats de Barcelona i Madrid. A partir del 1968 ensenyà política econòmica a la Universitat de València.

L’any 1966 ingressà al PCE i participà activament en la formació de la Taula de forces Polítiques i Sindicals del País Valencià i de la Junta Democràtica (1975). Diputat pel Partit Comunista del País Valencià a les dues primeres legislatures espanyoles, fou conseller de Transports i Benestar Social amb el primer govern valencià de la democràcia. Després mantingué un distanciament crític respecte a la direcció del PCPV.

És coautor de L’estructura econòmica del País Valencià (1971) i de La banca al País Valencià (1973).

Bonilla i Martínez, Josep Maria

5 Respostes

(València, 16 agost 1808 – 7 agost 1880)

Escriptor, polític, pintor i gravador. Es llicencià en dret a València (1833). Utilitzà el pseudònim Nap-i-col en moltes de les seves col·laboracions en els periòdics de l’època.

Participà en els esdeveniments polítics de l’època al costat dels liberals (alçament de la Jamància, 1843; moviment contra O’Donnell, juliol 1856), i ocupà càrrecs polítics a Xèrica i Llucena durant la Primera Guerra Carlina. El 1841 i el 1856 fou síndic regidor a l’ajuntament de València, i dues vegades s’hagué d’exiliar en produir-se la reacció antiliberal.

Pamfletista polític, fundà els periòdics satírics “El Mole” (1837), “El Desengaño” (1838), “El Cisne” (1839) i “El Gat, la Rana i el Gos” (1855). Durant el seu exili a Barcelona (1841-42), redactà els periòdics “La Ley” i “El Popular”. Després de diverses estades a Castelló de la Plana, a Madrid i a València i de diversos exilis, l’any 1877 s’allunyà de la política i de la literatura, i fou protegit per Ciril Amorós.

En castellà va escriure els drames Dion triunfante en Siracusa (1830), Los Reyes de Esparta (1830) i Don Álvaro de Luna, condestable de Castilla (1838), el fullet España y los partidos en 1869 (1869) i un volum de poesies (1840).

Bonet i del Rio, Josep

Deixa un comentari

(Barcelona, 2 maig 1889 – 1965)

Pintor i polític. Ha destacat com a paisatgista i com a escenògraf.

Fou ponent de cultura de l’ajuntament barceloní (1925).

Blasco-Ibáñez i Blasco, Sigfrid

6 Respostes

(València, 18 juliol 1902 – 11 gener 1983)

Polític. Fill de Vicent Blasco i Ibáñez. El 1931 reorganitzà, al País Valencià, el partit republicà que havien dirigit el seu pare i Feliu Azzati, però amb un caràcter socialment conservador i una estreta aliança amb el lerrouxisme, les quals coses, a més del seu processament per l’escàndol de l’estraperlo (1935), foren la causa de la seva derrota a les eleccions del febrer de 1936, i de la desaparició del partit. Fou diputat a corts el 1931 i el 1933.

Exiliat al començament de la guerra civil, residí a França i, entre 1956 i 1972 a Xile; a partir del 1977 tornà esporàdicament a l’estat espanyol.

Blasco i Moreno, Rafael

2 Respostes

(Oriola, Baix Segura, 3 agost 1836 – Castelló de la Plana, 22 juny 1884)

Escriptor i polític. Afiliat al partit liberal, en triomfar la revolució del 1868, fou nomenat secretari de la Junta revolucionària i de l’ajuntament de València.

Es dedicà més tard a la literatura (autor de la novel·la Dos artistas), al teatre (De un tiro dos pájaros, La tentación, Por tejados y azoteas) i nombrosos poemes, articles i contes. És autor també de l’obra erudita Sobre las inscripciones romanas encontradas en València.

També escriví en llengua catalana.

Blasco i Ibáñez, Vicent

39 Respostes

(València, 29 gener 1867 – Menton, Provença, França, 28 gener 1928)

Escriptor i polític. Republicà aferrissat, pròxim inicialment a Francesc Pi i Margall se n’anà separant i creà el seu propi partit, La Unió Republicana, popularment coneguda per blasquisme, que el portà a ser diputat en diverses legislatures. Fundà a València el diari “El Pueblo” (1894), des d’on atacà implacablement els governs de la Restauració, fet que li valgué empresonaments i un curt exili. Abandonà la política el 1908.

Vinculat breument a la Renaixença valenciana per influència de Constantí Llombart, a partir de 1887 publicà només en castellà: Arroz y tartana (1894), La barraca (1898), Entre naranjos (1900), Cañas y barro (1902). Més endavant va escriure novel·les de crítica social (La catedral, 1903, La bodega, 1905).

La producció posterior derivà cap a un cert psicologisme, amb tocs pintorescos al principi i marcadament cosmopolites després, i llibres històrics i de viatges. D’aquesta època cal remarcar Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1916), que li obrí el mercat nord-americà i fou portada al cinema, Sangre y arena (1908), El paraíso de las mujeres (1922), El papa del mar (1925), La vuelta al mundo de un novelista (1925), etc.

A València havia creat les editorials Sempere i Prometeo, que feren una notable tasca de divulgació cultural.

Fou el pare de Sigfrid Blasco-Ibáñez i Blasco.

Blanxard i Camps, Josep

Deixa un comentari

(Berga, Berguedà, 1815 – Barcelona, 1885)

Escriptor i polític. Publicà en castellà un drama i un recull poètic.

Fou alcalde de Berga, secretari de la universitat barcelonina i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1856) i de la Societat Arqueològica Tarraconense (1878).

Blanquer, Lluís

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XVII – segle XVIII)

Polític filipista. Fou perseguit pels maulets per la seva posició favorable a Felip V de Borbó. Malgrat això, fou empresonat a Pamplona quan defensà la reintegració dels furs del regne de València com a jurat de València (1707).

Escriví una relació de la rendició d’Alacant a Felip V.

Blanes i d’Esplugues, Vidal de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XV – 1478)

Baró de Cotes i governador de Mallorca (1446-78). Fill de Vidal de Blanes i de Castellar. Acompanyà el rei Alfons IV el Magnànim a l’expedició a Itàlia i fou fet presoner pels genovesos a la batalla de Ponça (1435). El 1436 era governador de València, sota el regnat d’Alfons IV el Magnànim.

Es casà amb Joana Berenguer i de Cucaló, que li aportà la baronia de Canet. El succeí el seu fill Francesc Berenguer de Blanes, baró de Canet i governador de Mallorca.

Blanco i Pérez, Carles

Deixa un comentari

(València, 6 agost 1862 – Madrid, 22 març 1935)

Militar i polític. Ingressà al cos jurídic militar (1886), arribà a general de divisió.

Director general de Seguretat, dimití en implantar-se la Dictadura de Primo de Rivera i ho fou, de nou, en proclamar-se la II República fins que dimití el maig de 1931 amb motiu de l’incendi d’edificis religiosos a Madrid.

Publicà Los procesos militares durante la Dictadura (1931).