(Illes Balears, 25 febrer 1983 – )
(o Govern de les Illes Balears) Organisme col·legiat. Exerceix a ses Illes la funció executiva i la potestat reglamentària referent a les matèries concretades a l’estatut d’autonomia.
És format pel president, el vice-president, si així pertoca, i els consellers, els nombre dels quals amb responsabilitat executiva no pot excedir de deu.
La seu és a Palma de Mallorca.
(Alberic, Ribera Alta, 29 setembre 1816 – València, 26 octubre 1871)
Polític i advocat. Fou diputat a les corts espanyoles.
Es distingí com a orador i publicista, abans que hagués de retirar-se a causa de trastorns mentals. Morí al manicomi de València.
(València, 22 agost 1942 – 23 desembre 1996)
Polític i industrial. Fundà Unió Valenciana (UV) el 1982. Entre el 1982 i el 1987 dugué a terme actuacions contra símbols catalans, com la senyera quadribarrada, i defensà les diferències entre el català i el valencià i el canvi del terme País Valencià.
Diputat a Madrid, el 1991 fou candidat a l’alcaldia de València, que perdé per pocs vots davant Rita Barberà, del PP. Al juny de 1995 accedí a la presidència de les Corts Valencianes gràcies al pacte de legislatura amb el PP.
A l’assemblea d’UV, al novembre de 1996, el Consell Nacional li obrí un expedient disciplinari per no voler renunciar a la presidència de les Corts. El 9 de desembre de 1996 fou expulsat del grup parlamentari d’UV, però continuà al capdavant de la presidència fins a la seva mort.
(Maó, Menorca, 21 febrer 1806 – Madrid, 12 desembre 1871)
Jurista i polític. Afiliat a la política liberal d’Espartero, fou governador de Guadalajara (1836) i de Biscaia (1840). Diputat per Sòria, el 1843 ocupà el ministeri de la Governació i hagué d’emigrar amb Espartero a Anglaterra, on redactà la famosa protesta del regent.
Tornà a Espanya i fou ministre de Gràcia i Justícia en el gabinet Rivas (1854), membre de l’Academia de la Historia i president del Tribunal Suprem.
Fou un dels principals redactors de la llei d’enjudiciament civil i va escriure diverses obres jurídiques.
(Alcoi, Alcoià, 1783 – 1861)
Jurisconsult. Ocupà la càtedra de filosofia al Seminari de Múrcia. Fou diputat a Corts i governador civil d’Albacete.
Publicà una obra de dret canònic.
(Sagunt, Camp de Morvedre, 1939 – )
Economista, periodista i polític. Estudià ciències econòmiques i periodisme. Després d’uns quants anys en què treballà com a economista, es dedicà al periodisme i muntà una editorial de publicacions infantils.
Formà part dels GARS (Grups d’Acció i Reflexió Socialista), grup que posteriorment passà a integrar el Partit Socialista del País Valencià. Amb la integració del partit valencià en el PSOE, fou elegit president de la diputació provincial de València (1979-83).
Posteriorment promogué, dins el PSPV-PSOE, el corrent denominat Democràcia Socialista.
(València, 9 març 1878 – Lloret de Mar, Selva, 18 agost 1944)
Metge i polític. Fill d’Amali Gimeno i Cabañas.
Fou professor de medicina a Barcelona i a Madrid i diputat a corts per Llíria i Sagunt.
(Cartagena, Múrcia, 31 maig 1852 – Madrid, 9 setembre 1936)
Metge i polític. De jove fou redactor i director del “Centro Popular” i president de la Joventut Republicana de València. Es doctorà en medicina el 1874 i fou catedràtic d’anatomia patològica a Santiago, Valladolid i València (1876) i d’higiene a Madrid (1888), a més de pertànyer a l’Academia de Medicina. Fou un actiu defensor, a València, del vaccí anticolèric del doctor Jaume Ferran.
Havia passat al liberalisme i el 1886 fou diputat, i del 1891 al 1908, senador, després vitalici, i cap de diversos ministeris. Fou delegat d’Espanya a la Societat de Nacions (1921-22).
Residí molts anys a València i fou mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat el 1894. Va escriure El partido republicano de Valencia ante la Historia. Memoria de los sucesos de octubre de 1869 (1870).
El 1920 li fou concedit el comtat de Gimeno, que continua en la seva família. Fou pare de Vicent Gimeno i Rodríguez-Jaén.
(Villena, Alt Vinalopó, 6 agost 1813 – Madrid, 16 novembre 1880)
Jurisconsult i polític. Destacà professionalment com a fiscal.
Fou diputat del partit moderat i sots-secretari del ministeri de gràcia i justícia (1857).
(Palma de Mallorca, 1907 – 1988)
Sindicalista i polític. Membre de les Joventuts Socialistes i dirigent del Sindicat Metal·lúrgic Balear, fou secretari general de la UGT de Balears (1933-35).
Partidari de Largo Caballero, presidí la federació provincial de les Joventuts Socialistes de Mallorca (1935-36) i el comitè d’enllaç amb les Joventuts Comunistes (1935).
Al començament de la guerra civil fou tancat a la presó, fins que cap el 1948 emigrà a Veneçuela.
Dades dels Països Catalans 