(Fígols d’Organyà, Alt Urgell, 5 gener 1937 – Barcelona, 24 febrer 1995)
Poeta. Estudià teologia, psicologia analítica i ciència de la literatura a Suïssa, on exercí molts anys de capellà d’emigrants.
Ha publicat Joc d’arrels i d’estels (1965) i Antologia de sacerdots poetes (1975).
(Barcelona, 2 desembre 1896 – València, 8 novembre 1950)
Esperantista i poeta. Fou col·laborador de la revista “Kataluna Esperantisto”, i compilà la Kataluna Antologio.
És autor d’obres didàctiques d’aquest idioma i de poemes, com Amaj poemoj (‘Poemes d’amor’, 1924), Novaj amaj poemaj (‘Nous poemes d’amor’, 1927) i La lasta poemo (‘El darrer poema’, 1936).
Traduí a l’esperanto Proses bàrbares de Prudenci Bertrana, que publicà (1926) a Leipzig.
Deixà també poemes en català.
(Catalunya, segle XIV)
Funcionari reial i poeta. Adreçà un poema o dictat al rei Pere III el Cerimoniós, que el 1355 es trobava a Sardenya, exposant-li els desigs dels seus súbdits de veure aviat la seva tornada. El mateix monarca escriví una contestació en vers.
Els dos textos, dels quals existeix referència clara, s’han perdut.
(Catalunya, segle XV)
Poema de Bernat Hug de Rocabertí i d’Erill. De 1.544 versos de diverses mesures i precedit d’un pròleg en recargolada prosa.
És dividit en parts anomenades dantescament Comèdies, i essencialment és un infern d’enamorats amb tramat mitològic i amb recòndites al·lusions que avui semblen enigmàtiques.
En tot el poema hi ha una evident influència d’allò més extern de la Commedia de Dant i de diverses obres de Petrarca i de Boccaccio, a més de literals imitacions de versos d’Ausiàs Marc.
Aquest lleuger i superficial renaixentisme inclou una curiosa barreja d’esments més o menys detallats de grans enamorats, com ara personatges de la mitologia, Tristany i Isolda, Lancelot, Jaufré Rudel, Alain Chartier, el gallec Macias, el portuguès João Lourenço de Cunha, herois de narracions de Boccaccio i d’El siervo libre de amor de Rodríguez del Padrón, i figures històriques, com segurament Frederic, comte de Luna, fill bastard de Martí I de Sicília, i Violant Lluïsa de Mur.
Fou publicada per H. C. Heaton el 1916 a Nova York.
(Barcelona, 1901 – 17 febrer 1955)
Poeta, dramaturg i pintor. Fou caixista d’impremta, futbolista professional i, més tard, en retirar-se de l’esport, escriptor.
Va prendre part a la premsa amb col·laboracions a “Pamflet”, “El Nostre Teatre” i “Meridià”.
Començà escrivint en castellà, però passà al teatre en català i estrenà, entre altres obres, Barraques de Montjuïc (1936), L’amor infinit, Demà comença la vida, La inútil veritat i Els desheretats, algunes de to social.
Com a poeta conreà una línia populista influïda per García Lorca. Adquirí fama durant la guerra civil amb els seus poemes, que tenien com a tema el suburbi, la guerra i l’amor.
Entre les obres publicades, cal citar els llibres poètics El moliner invisible (1935), Poemes de raval (1937), L’íntim recés (1937), Festeig (1938), Dolor de la guerra (1938), Les ales dels àngels (1948) i L’enyor perdurable (1949).
Després de la guerra trobà un nou mitjà d’expressió en el dibuix i la pintura. Féu la primera exposició el 1943.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 12 maig 1856 – Barcelona, 17 novembre 1909)
Poetessa. Tenia la carrera de magisteri. Publicà poemes a diverses revistes. Col·laborà a les publicacions catalanes, especialment les de caràcter religiós.
Publicà un recull titulat Lo miracler de Barcelona (1899), en honor de sant Josep Oriol.
Després de la seva mort aparegué el recull de poesia mariana titulat Maria (1911).
(València, 1516 – Barcelona, 1591)
Poeta i jurisconsult. Autor de Diana enamorada (1564), novel·la pastoral, continuació original de l’obra de Jorge de Montemayor. Llibre salvat d’ésser cremat en l’escrutini de la llibreria de Don Quijote.
Autor d’una poesia culta i amb gran domini de la forma.
Fou el pare de Gaspar Gil i Polo (Catalunya, segle XVI – segle XVII) Jurista. Fou advocat del Braç Reial a les Corts de Montsó de 1626. Encara que privat dels dots literaris del seu pare, el superà en capacitació jurídica. És autor de bon nombre d’obres professionals.
(Barcelona, 13 novembre 1929 – 8 gener 1990)
Poeta en castellà. El seu llibre Compañeros de viaje (1959) forma part encara de la poesia social. Influïts per la poesia anglo-saxona i més pròxims a la seva experiència personal són altres llibres de poemes.
Autor del Diario del artista seriamente enfermo (1974), en prosa, i de l’estudi crític Cántico: el mundo y la poesía de Jorge Guillen (1960).
El 1980 reuní els seus assaigs i la seva obra crítica des del 1955 fins al 1979 en El pie de la letra.
Fou també traductor de T. S. Eliot i Ch. Isherwood.
(Catalunya, segle XVI)
Poeta. El 1544 publicà Cobles novament fetes contra tots los delats de Catalunya sequaços de Antoni Roca (reproduïda per Marià Aguiló al Cançoneret, 1873-1900), severes amonestacions contra els bandolers.
També és conegut per les obres de Pere Serafí, el qual el lloa molt, com a les Demandes i respostes creuades entre l’un i l’altre.
(Barcelona, 1 juliol 1916 – 21 setembre 2010)
Escriptor. Fundà el grup literari Estudi amb un nucli de companys de postguerra.
Poeta formalista i postsimbolista, ha publicat Artifici (1946), Imatges solitàries (1947), Poema de l’amic (1950), Atzurs rebels’(1951), Arbre (1955), Ciutat oberta (1978), Llegenda i veritat (1956) i Lliçó de temps (1982).
Com a prosista ha publicat Apunts per a un assaig d’introspectiva poètica (1966).
Dades dels Països Catalans 