(País Valencià, segle XV)
Protagonista d’un relat, inacabat, de Joanot Martorell, que després inclogué en la primera part del Tirant lo Blanc.
Es tracta d’una barreja de novel·la cavalleresca -versió d’un episodi del roman anglonormand del segle XIII Guy de Warwycke, mític avantpassat dels comtes de Warwick- i de tractat teòric sobre la cavalleria -que procedeix en part de Ramon Llull-.
(País Valencià, segle XVII)
Personatge imaginari. Suposat contemporani de la conquesta de València, a qui han estat atribuïdes les famoses Trobes, falsificació d’interès nobiliari, redactada al segle XVII, que ha estat imputada, amb alguna versemblança al cronista Onofre Esquerdo, que les degué escriure entre l’any 1650 i el 1680.
(Castella ?, segle XVI – Burjassot, Horta, 18 maig 1522)
(Antonio Navarro) Popular personatge de les Germanies del País Valencià. Era probablement de procedència castellana i pobre. Es féu espectacularment famós per un discurs político-teològic pronunciat, en castellà, a la plaça de la Seu, de Xàtiva, el 21 de març de 1522.
Es presentà ell mateix com a fill del príncep Joan d’Aragó i de Castella i nét, per tant, dels Reis Catòlics, víctima de les intrigues de Felip el Bell amb el cardenal Pedro González de Mendoza, que pretenien el poder i el traslladaren, acabat de néixer, a Gibraltar, on fou criat per una pastora, i es considerava com a enviat per Déu per alliberar el poble agermanat i el món en general. La seva doctrina, dins la incoherència teològica, presentava símptomes clars de ressentiment de classe.
Ferit per l’exèrcit reial, es refugià a Alzira, on continuà predicant, i fou assassinat per cinc sicaris al preu de 44.000 sous i sotmès, després de mort, a un procés inquisitorial per heretge.
La fugacitat històrica del personatge reial fou desbordada per la continuïtat del mite. Hom coneix quatre nous Encoberts: el primer, andalús, venia oli i fruita, el segon era un professor de gramàtica, natural de Calataiud, el tercer fou l’argenter Bernabeu i el seu fill, i del darrer hom només sap que tingué les seves activitats pel març de 1523.
(Andorra)
Personatge llegendari. Simbolitza la independència i les llibertats andorranes davant el poder feudal.
La llegenda identifica el personatge amb la misteriosa senyora del castell d’Aubinyà, guardiana de la frontera, que apareix sota la figura d’una dama vestida de blanc.
(Illes Balears, segle XVII)
Nom que la tradició popular mallorquina ha donat al segon comte de Formiguera, Ramon de Safortesa i de Pacs-Fuster, senyor feudal de Santa Margalida, poble amb el qual sostingué dures lluites, com també amb d’altres indrets.
Els seus vassalls, ressentits, li aplicaren la llegenda i la cançó del Comte Arnau, i arribaren fins i tot a substituir “mon comte Arnau” per “mon comte Mal”.
Josep M. Quadrado (Las bodas del Conde Malo, 1843), Ramon Picó i Campamar (De pressa, 1884), Guillem Colom (El Comte Mal, 1950) i d’altres, l’han convertit en personatge literari.
(País Valencià, segle XV)
Personatge femení. Tema d’algunes obres de Joan Roís de Corella. Sembla que fou una de les diverses amants de l’escriptor, però no ha estat identificada, i hom suposa que és un nom inventat.
Tant la narració Tragèdia de Caldesa, de caràcter autobiogràfic, en la qual presenta la traïció de la seva amiga, com el poema Desengany reflecteixen l’amor decebut del poeta en termes lírics.
En dos altres poemes, de datació probablement posterior (A Caldesa i Debat ab Caldesa), la infidelitat de la dona és objecte d’injúries i de violents sarcasmes.
S’han perdut dues cartes d’amor de Roís de Corella a Caldesa.
(Maó, Menorca, 10 març 1853 – París, França, 25 març 1933)
Periodista i aventurer. Fill de pare català i mare maonesa, molt jove encara fou corresponsal de premsa de la tercera guerra Carlina, i publicà diversos llibres, com Cartagena (recuerdos cantonales) (1875), Historia de los Alfonsos de Castilla y de Aragón… (1875), Secretos e intimidades del campo carlista en la pasada guerra civil (1876) i Memoria de la pacificación… (1877).
Corresponsal de “La Academia” de Madrid i després de “Le Petit Parisien” a la guerra russo-turca, intervingué també en la guerra italo-etiòpica de 1894-96. Pel seu matrimoni, aconseguí grans possessions a la Rússia Blanca; hi residí uns quants anys, i col·laborà activament en els periòdics més reaccionaris de Peterburg, sobretot en el “Novoje Vremja”. També tingué una actuació destacada a Turquia -hom ha dit que com a agent rus- en la campanya contra el moviment dels “Joves Turcs”.
Amb la Revolució Russa del 1917 perdé les seves propietats, i des de llavors viatjà i residí per tot Europa, amb estades periòdiques a Barcelona. Amic de Francesc Cambó, l’acompanyà en un viatge pel Pròxim Orient, i aquest li subvencionà l’edició de la seva darrera obra coneguda, L’Asie Mineure en ruines (1925).
Home popular al seu temps, Josep Pla li dedicà un dels seus Homenots i F. Cambó pronuncià una conferència sobre la seva vida.
(Catalunya, segle XIV)
Fill de Pere II d’Urgell, segons Zurita, hagut en tot cas de la segona muller Margarida de Montferrat.
Morí de pocs anys.
(Perpinyà, segle XVI)
Personatge llegendari. Hauria estat hostaler i fundador de la vila, després ciutat, de Perpinyà.
Aquesta tradició fou recollida per Andreu Bosc, que donà el nom de Bernat Perpinyà al personatge i que fins i tot assenyalà la casa que serví d’hostal, la qual ostentava unes armes on figurava una pinya. La casa, de fet, era del segle XVI. Féu una crítica definitiva d’aquesta llegenda, el 1833, Pere Puiggarí.
Una altra llegenda recollida per Verdaguer, al seu poema Canigó (1886), fa de Pere Pinya un bover dels Cortals, llogaret del terme de la Llaguna (Capcir), a la capçalera de la Tet, i que, cansat de la vida de muntanya, baixà, guiat pel riu, amb dos bous i una arada, fins a un indret molt fèrtil de la plana del Rosselló, no lluny de la mar, on la Tet li aconsellà d’establir-se; la seva casa esdevingué la vila de Perpinyà, i el solc amb el qual limità la nova possessió les muralles.
Pere (Catalunya, segle XII – segle XIII) Eclesiàstic. Fill il·legítim de Pere I el Catòlic. Fou canonge sagristà de la seu de Lleida.
Pere (Catalunya, 1339 – 1340) Primogènit de Pere III el Cerimoniós del seu primer matrimoni amb Maria de Navarra.
Pere (València, 1347) Fill de Pere III el Cerimoniós i de la seva primera muller Maria de Navarra, quart dels infants haguts pel matrimoni. Morí a les tres hores. La mare finà de sobrepart.
Pere (Catalunya, 1378 – abril 1379) Fill de Pere III el Cerimoniós i de la seva darrera muller, Sibil·la de Fortià.
Pere (València, 13 gener 1394 – abril 1394) Fill de Joan I el Caçador i de la seva segona muller, Violant de Bar. Fou el sisè dels infants haguts per la parella.
Pere (Sicília, Itàlia, 17 novembre 1398 – Catània, Sicília, Itàlia, 1400) Infant de Sicília. Únic fill de Martí I el Jove i de Maria I de Sicília. Morí de resultes d’una ferida que es féu al cap, tot jugant, al castell de Catània.
Dades dels Països Catalans 