(Perpinyà, 11 febrer 1900 – 20 novembre 1955)
Esportista (dit Bala de canó). Fou campió de França de rugby de quinze (1921) amb la Unió Esportiva Perpinyanesa.
Fou un dels més destacats tres quarts ala del rugby francès.
(Maó, Menorca, 27 agost 1905 – Perpinyà, 22 març 1970)
Poeta i ceramista. Establert de jove a Perpinyà, tingué contacte amb el grup rossellonès La Nostra Terra i l’Institut d’Estudis Occitans.
Poeta neosimbolista, refinat, emprà sempre la llengua literària comuna: La sorra calenta (1943 i 1967), Llucifer, llegenda íntima (1966) i El vent fútil (1967).
Treballà molts anys a l’obrador de Sant Vicenç de Perpinyà, on coincidí amb el ceramista Lurçat.
Onofre de Gispert i Boix (Catalunya Nord, segle XVIII – Perpinyà, 1757) Magistrat. Pare de:
Antoni de Gispert (Rosselló, segle XVIII – Perpinyà, vers 1790) Magistrat. Pare de:
Josep de Gispert i Dulçat (Rosselló, segle XVIII – segle XIX) Magistrat. Fou president de la cort criminal de Perpinyà. Empresonat per la revolució (1793), fou alliberat en caure Robespierre (1794) i recuperà el càrrec. Escriví un Essai sur l’évidence… i unes Observations sur la logique (1807).
(València, 31 agost 1910 – Perpinyà, 1976)
Pintor. Obtingué el premi de Roma, de València, Alacant i Castelló de la Plana (1931) i, després, el 1934, el premi de Roma per a Espanya.
Resident al Rosselló, ha exposat repetidament tant a Catalunya com a l’estat i a l’estranger, i en especial a Perpinyà.
(Perpinyà, segle XVI – 1569)
Doctor en dret (àlies Francesc Mestre). Fill de Francesc Giginta, al qual succeí com a conseller de la Universitat de Perpinyà. Es distingí durant el setge de Perpinyà (1542) pel delfí Enric de França.
Fou nomenat regent de la cancelleria reial del Consell d’Aragó (1549) i agraciat amb privilegi de noble (1560).
Foren fills seus Miquel de Giginta i d’Oms, i:
(Perpinyà, vers 1538 – després 1587)
Eclesiàstic i escriptor. Fill de Francesc Giginta i Mestre, i germà d’Antoni i d’Onofre. Fou canonge i vicari general d’Elna.
Escriví diversos tractats místics i de teologia moral -un dels quals en forma de diàleg- sobre la qüestió de l’assistència als indigents: Tratado de remedio de pobres (Coïmbra, 1579), Tratado intitulado Cadena de oro del remedio de los pobres (Perpinyà 1584), Exhortación a la compasión con los pobres (Madrid, Saragossa, 1584), Atalaya de Caridad (Saragossa 1587).
Els dirigí a altes personalitats de Castella i de Portugal, i per això els escriví en castellà. Hom aplicà les seves propostes a la fundació dels hospitals o les cases de misericòrdia de Toledo, Madrid, Granada i Barcelona.
Francesc Giginta (Ribesaltes, Rosselló, segle XV – Rosselló, 1453) Doctor en dret i polític. Diputat de Perpinyà al coronament d’Alfons IV el Magnànim (1414). Fou jutge del domini reial per la reina Maria de Castella (1432), però fou suspès del càrrec el 1436, acusat d’un assassinat, i fou reintegrat el 1448. Pare de:
Francesc Giginta (Rosselló, segle XV – Perpinyà, 1522) Doctor en dret (1452). Fill de l’anterior. Fou conseller de la Universitat de Perpinyà (1488) i professor de dret (1491). Fou pare de Francesc Giginta i Mestre.
Francesc Giginta (Rosselló, segle XVI) Religiós. Fou abat del monestir d’Amer (1536-79).
(Sant Llorenç de Cerdans, Vallespir, 1866 – Perpinyà, 1926)
Eclesiàstic. Fou professor al seminari de Prada i capellà de Prats de Molló.
És autor del recull La vall de Prats (1925) i d’una sèrie d’estudis d’erudició històrica, entre els quals Aperçu sur l’abbaye d’Arles-sur-Tech (1912), Notice historique sur Saint-Feliu-d’Avall (1917) i Notes de géographie historique sur le haut Vallespir (1926).
(Perpinyà, 1250 – 1290)
Rabí. És autor de l’obra Sahar Hasamaïm (Porta del Cel).
(Poligny, França, 5 febrer 1798 – Perpinyà, 7 agost 1864)
Bisbe de Perpinyà (1854-64). S’orientà cap un conservadorisme creixent.
Com a bisbe fundà convents al Rosselló i publicà pastorals en defensa del papa Pius IX i una Instruction pastorale sur les erreurs du temps présent (1860).
Dades dels Països Catalans 