Arxiu d'etiquetes: periodistes

Viladot i Presas, Albert

1 Resposta

(Barcelona, 1 setembre 1954 – 9 febrer 1993)

Periodista. Llicenciat en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva trajectòria professional inclogué tots els àmbits de la comunicació -premsa, ràdio i televisió-.

A partir del 1978, treballà a “Mundo Diario”, Ràdio Barcelona, “La Vanguardia” i “El Periódico”, a més de col·laborar en nombroses publicacions no diàries, entre els quals destaquen els setmanaris d’informació general “El Món”, “El Temps”, “Tiempo”, “Interviú” i “Mundo”.

Després de ser codirector de la revista “Cultura”, passà a ser director del diari “Avui”, on ja col·laborava setmanalment amb una crònica política. Des del nou càrrec, impulsà la renovació del rotatiu català i promocionà la seva obertura a tots els àmbits del catalanisme polític fins al moment del traspàs.

Col·leccionà un gran nombre de publicacions clandestines de l’època franquista: unes mil dues-centes revistes corresponents al període 1939-77 i milers de documents diversos, entre els quals hi ha informes, fulls volants, fullets i circulars. Aquesta col·lecció, que abasta tot l’espectre de la ideologia política, fou constituïda en Fons Albert Viladot i donada al Centre de Documentació de la Comunicació (CEDOC) de la UAB.

En l’àmbit televisiu, la seva trajectòria començà al programa de TVE-Catalunya Memòria popular i continuà amb la direcció de Telenotícies nit i la conducció del programa A debat, tots dos de Televisió de Catalunya.

La seva obra escrita, fruit de la revisió de la història recent de Catalunya, es concretà en la tesina Història del nacionalisme català i de la seva premsa clandestina en la postguerra (1939-51), que fou publicada amb el títol Nacionalisme i premsa clandestina (1939-51), premi Xarxa el 1985, i en les obres Catalunya: Història d’un maniqueisme, premi Avui 1987 i publicada el 1988; L’esquerra nacionalista. Diàlegs amb Heribert Barrera (1988) i L’Estatut: entre el desig i la realitat (1989).

Fou impulsor de la Fundació ACTA i premi Ciutat de Barcelona en la categoria de Premsa, Ràdio i Televisió el 1982.

Viadiu i Valls, Josep

Deixa un comentari

(Igualada, Anoia, 6 abril 1890 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 23 desembre 1973)

Polític i periodista. Destacà als rengles de la CNT. Va sofrir gran nombre d’empresonaments a partir del 1906. Fou secretari de la secció local de sindicats de Barcelona, adherida a la CNT. Fundà la Federació de Treballadors del Cuiro de Catalunya (1919). El 1920 fou un dels 33 homes d’esquerra empresonats al castell de la Mola de Maó, al costat de figures com Seguí, Companys i Barrera.

Era redactor de “Solidaridad Obrera” de Barcelona. Col·laborà a “Cultura Proletaria” de Nova York i ha estat redactor de la revista “Estudios Sociales” de la ciutat de Mèxic, on residí des del 1941, després d’unes primeres temporades d’exili a la República Dominicana. Ha pronunciat gran nombre de conferències.

Viada i Lluch, Lluís Carles

1 Resposta

(Barcelona, 11 juliol 1863 – 2 febrer 1938)

Escriptor i periodista. Col·laborà en nombroses publicacions, com “La Creu del Montseny”, “Lo Pensament Català”, “Almanac de lo Teatre Catòlic”, etc.

Fou cofundador de la Societat Catalana de Bibliòfils, i publicà estudis sobre lexicografia (Observaciones al Diccionario de la Real Academia, 1887) i diverses bibliografies (com Impresores barceloneses).

És autor també de poesies catalanes i castellanes, recollides als volums Pasionarias, Elegíacas, Flors de tardor, etc, i de diverses traduccions. Publicà Del amor al libro. Aforismos rimados (1927).

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1921).

Ruiz i Porta, Joan

Deixa un comentari

(Tarragona, 23 octubre 1866 – Barcelona, 29 març 1934)

Periodista i escriptor. Fou una de les figures de la investigació a Tarragona, ciutat de la qual fou cronista i arxiver, i, posteriorment, exercí el mateix càrrec a la Mancomunitat de Catalunya. També presidí el Centre Excursionista de Catalunya.

Dirigí diverses publicacions periòdiques i erudites de Tarragona. S’especialitzà en monografies sobre la seva ciutat: Tamarit, Llegendes i tradicions del Camp de Tarragona, El setge de Tarragona, La catedral de Tarragona, L’Arc de Berà.

Vázquez i Montalbán, Manuel

2 Respostes

(Barcelona, 14 juny 1939 – Bangkok, Tailàndia, 18 octubre 2003)

Periodista i escriptor. Col·laborador habitual de premsa, ha destacat en la novel·la policiaca, amb una sèrie consagrada al detective Pepe Carvalho: La soledad del mánager (1977), Los mares del sur (1979, premi Planeta), Asesinato en el Comité Central (1981), La rosa de Alejandría (1984), El delantero centro fue asesinado al atardecer (1988), El laberinto griego (1991), El premio (1996) i Quinteto de Buenos Aires (1997).

Més importància artística tenen El pianista (1985), Los alegres muchachos de atzavara (1987), Galíndez (1990, premi Nacional de Narrativa 1991 i premi Europa de Literatura 1992), Autobiografía del general Franco (1992), El estrangulador (1994) i O César o nada (1998).

Ha conreat també l’assaig (Crónica sentimental d’España, 1980), l’autobiografia (El escriba sentado, 1997) i és autor del llibre d’entrevistes Un polaco en la corte del rey Juan Carlos (1996).

La seva poesia es recull a Memoria y deseo. Obra poética (1963-1983) (1986), Pero el viajero que huye (1990) i Ciudad (1997).

Premi Nacional de les Lletres 1995.

Vallbona i Sallent, Rafael

Deixa un comentari

(Barcelona, 27 agost 1960 – )

Periodista, escriptor i guionista de ràdio i televisió. Els seus primers reculls poètics tracten d’alguns mites de la modernitat i Sabates italianes (1987) donà forma literària a guions de ràdio.

També ha publicat narrativa i novel·la eròtica: El concert de París (1990, premi La piga), així com narrativa juvenil i novel·les, com Rosa (adaptació de la sèrie televisiva) i Plaça dels Àngels (2000). Ha aplegat alguns dels seus articles a Riure a Barcelona (1990) i fou cap de cultura del diari “El Observador”.

Entre els guions difosos per ràdio, cal assenyalar Beatles si us plau (1986), Qui és, qui era? (1986-87), Elvis per sempre (1988) i Lletrasset (1989). Dels guions emessos per Televisió Espanyola, destaquen Especial Núria Feliu (1989) i Pusaçtoc (1989-90).

Sopena i Daganzo, Enric

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 novembre 1942 – )

Periodista. Llicenciat en ciències de la informació per la Universitat de Navarra i la Universitat Autònoma de Barcelona. Redactor de “La Vanguardia” (1967-74), fou cap de redacció de política al “Diario de Barcelona” (1974-78), del qual fou nomenat director en l’etapa en català (1988-89).

El 1978 s’incorporà a Radio España de Barcelona, on s’encarregà de La nit, premi Ciutat de Barcelona i un dels programes més emblemàtics de la transició. Del 1983 al 1985 fou director d’informatius de Televisió Espanyola a Catalunya i del 1985 al 1986 es féu càrrec dels serveis informatius de TVE.

Membre del consell d’administració de la SER. Posteriorment, fou nomenat director general de Radio Nacional d’Espanya i director del centre de Radiotelevisió Espanyola (RTVE) a Catalunya. Fou també director general de COMRàdio (1996-2000).

Membre actiu del Grup Democràtic de Periodistes, organització clandestina durant el franquisme, fou detingut arran de la creació de l’Assemblea de Catalunya.

Professor de periodisme a l’Escola de l’Església de Barcelona, ha col·laborat com a analista polític a diversos mitjans escrits i ha presidit l’Associació de Premsa de Barcelona, des d’on impulsà la creació del Col·legi de Periodistes.

Solsona i Ronda, Brauli

Deixa un comentari

(València, 12 agost 1896 – Kremlin-Bicêtre, Illa de França, 26 març 1981)

Periodista i polític. Havent-se traslladat el 1910 a Barcelona, s’afilià al partit radical (provenia del blasquisme) i col·laborà a “El Progreso” i “Los Bárbaros”; després, a “La Publicidad”, “El Día Gráfico”, etc. Fou corresponsal de diaris de Madrid i València.

Per al teatre escriví algunes revistes, amb Francesc Madrid i Màrius Aguilar.

Durant els primers mesos de la Segona República fou secretari dels governadors de Barcelona, Esplà i Anguera. Del 1931 al 1936 fou governador de Burgos, Huelva, Alacant i València.

Pertangué a Izquierda Republicana, el partit de M. Azaña, amb qui l’uní una certa amistat.

Exiliat el 1939, habità a París, on exercí de corresponsal per a diverses publicacions, entre les quals “El Noticiero Universal” de Barcelona, amb el pseudònim de J. Rosal.

Publicà les memòries Evocaciones políticas y periodísticas (1970).

Soldevila i Zubiburu, Carles

9 Respostes

(Barcelona, 26 març 1892 – 10 gener 1967)

Escriptor i periodista. Fill de Carles Maria Soldevila i Boixader i germà de Ferran. Advocat, va ésser funcionari de la diputació de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya. Durant la guerra civil i la immediata postguerra (1936-42) es va estar a París.

Col·laborà a la “Revista de Catalunya” i a “Mirador” i dirigí el magazin “D’Ací i d’Allà” (1924-36); a “La Publicitat” (i abans a “La Publicidad”) va fer cèlebre una col·laboració regular titulada Fulls de dietari (abans Hojas de dietario).

En el camp teatral, a més d’una comèdia costumista sobre l’ambient de la classe mitjana barcelonina, va escriure Civilitzats tanmateix (1921), Vacances reials (1923), Bola de neu (1926), Els milions de l’oncle (1927), L’escola de senyores (1930) i Leonor o el problema domèstic (1933), dins l’esquema de la comèdia burgesa europea.

Dins el gènere narratiu, va crear un tipus de novel·la psicològica que seguia la tècnica del retrat: L’abrandament (1917), Fanny (1930), Eva (1931), Valentina (1934) i la trilogia Els anys tèrbols, que, encetada amb l’optimisme relatiu de Moment musical (1936), continua l’intriga amorosa amb Bob és a París (1952) i acabà amb la desfeta col·lectiva de Papers de família (1960). En conjunt, es tracta de jocs de passions, de vegades a la manera de Maurois, on la presència femenina és un element decisiu. Moltes trames novel·lístiques pròpies va dur-les a les taules.

Les narracions breus foren reunides en les Obres Completes, sota els títols d’Històries barcelonines i d’Històries d’altres llocs.

Va dirigir una col·lecció important de literatura mundial en català (Biblioteca Univers), per a la qual va traduir el Càndid de Voltaire.

També va escriure literatura infantil, Lau o les aventures d’un aprenent de pilot (1926).

La vocació pedagògica el va dur a escriure uns opuscles de bon tracte social, L’home ben educat (1926), La dona ben educada (1926), amb el pseudònim Myself. La seva dedicació de lector pacient va destil·lar una guia de lectures, Què cal llegir (1928). Va publicar unes memòries, Del llum de gas al llum elèctric (1951).

Durant l’exili parisenc va escriure en francès, en col·laboració, una obra sobre el marquès de la Ensenada i el seu temps, i en tornar-ne, unes impressions, en castellà, titulades El París que yo he visto (1942).

A la postguerra hagué de guanyar-se la vida escrivint en castellà i fent encàrrecs editorials.

Gran divulgador i sintetitzador de la cultura, publicà algunes antologies il·lustrades d’una gran dignitat: Figura de Catalunya (1955), Barcelona vista pels seus artistes (1957) i Bellesa de Catalunya (1957).

Simó i Monllor, Isabel-Clara

1 Resposta

(Alcoi, Alcoià, 4 abril 1943 – Barcelona, 13 gener 2020)

Escriptora i periodista. Llicenciada en filosofia a la Universitat de València, exercí l’ensenyament a Bunyol, Figueres i Barcelona. Col·laboradora habitual en diaris i revistes, dirigí la revista “Canigó” del 1973 fins a la desaparició (1983).

Ha publicat els reculls de contes És quan miro que hi veig clar (1979, premi Víctor Català 1978), Bresca (1985), Alcoi-Nova York (1987), Històries perverses (1992, premi Serra d’Or de Narrativa), Spiritual (1993), Perfils cruels (1995) i Dones (1997).

És autora també de les novel·les Júlia (1983), Ídols (1985), T’estimo, Marta (1986), El Mossèn (1987, biografia novel·lada de J. Verdaguer), Els ulls de Clídice (1990), La salvatge (1993, premi Sant Jordi) i El professor de música (1998).