Repertori bibliogràfic d’escriptors valencians. Redactat pel trinitari Josep Rodrigues. L’any 1695 en foren publicats els primers plecs, per distribuir-los com a propaganda, i a la mort de l’autor (1703) la impressió era ja pràcticament acabada (només calia afegir-hi el pròleg, uns apèndics i els indexs).
Bloquejada l’edició per un superior de l’orde, no fou posada a la venda fins el 1747, quan ja hom anunciava una obra similar, Escritores del Reino de Valencia de Vicent Ximeno. La Biblioteca Valentina aparegué amb un complement d’Ignasi Savalls.
Inclou més de set-cents autors i és la primera aportació erudita del seu gènere als Països Catalans.
Repertori bibliogràfic, per ordre cronològic, redactat per Just Pastor Fuster i Taronger en dos volums. El seu títol complet és Biblioteca valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días, con adiciones y enmiendas a la de D. Vicente Ximeno.
Inicialment volia ésser un complement d’Escritores del Reino de Valencia (1747-49) de Vicent Ximeno, obra que, al seu torn, aspirava a suplir les deficiències de la Biblioteca Valentina (1696-1747) de Josep Rodrigues.
L’aportació erudita de Fuster resultà, en conjunt, tan important com la dels seus predecessors, o més encara. En molts d’aspectes és encara un text insuperat.
Al final del primer volum hi ha un Vocabulario valenciano-castellano, del qual fou fet un tiratge a part.
(o Biblioteca Valenciana) Biblioteca creada per decret del Consell de la Generalitat Valenciana. Té com a missió reunir, conservar i difondre el patrimoni bibliogràfic valencià, i també tota la producció impresa, sonora i visual, de i sobre el País Valencià.
El fons, fundat inicialment amb el material de la Biblioteca Nicolau Primitiu, és format principalment per diverses i importants donacions. Esta ubicada al monestir de Sant Miquel dels Reis (segle XVI), en el qual, a partir del 1980, s’inicià la remodelació per a adaptar-lo a biblioteca.
Dipòsit documental. Format per documentació dels diferents organismes polítics, administratius i judicials del regne de València.
Fou creat per disposició d’Alfons IV el Magnànim (1419), bé que la seva organització actual data del 1860. Conté nombrosa documentació dels segles XIII-XIX.
Comarca del País Valencià, 798.6 km2, 173.324 hab (2009), Densitat: 217,03 h/km2, capital: Elda
Està integrada per 11 municipis: l’Alguenya – Asp – Elda – el Fondó de les Neus – el Fondó dels Frares – Monòver – Montfort – Novelda – Petrer – el Pinós de Monòver – la Romana de Tarafa
GEOGRAFIA FÍSICA.- Des del punt de vista físic comprèn el curs mitjà del Vinalopó, conca quaternària envoltada per una sèrie de relleus pertanyents als sistemes subbètic i prebètic, d’orientació general sud-oest – nord-est, encara que amb abundants afloraments salins i gipsosos. Comprèn tot un seguit d’alineacions muntanyoses, que vorejen la comarca: la serra Alguenya (nord-est), la serra de les Salines (nord-oest), la penya del Sit (est) i les agrestes serres de Crevillent, dels Frares i d’Algaiat (sud).
El clima és mediterrani amb característiques d’aridesa força acusades; la temperatura mitjana anual és de 17 ºC, amb precipitacions escasses (menys de 300 mm anuals) i un màxim pluviomètric equinoccial. la vegetació s’adapta a les condicions climàtiques i edafològiques, amb domini del matoll baix i espinós, presència d’arçots, margalló, timonedes i plantes halòfiles; només per sobre dels 500 m es troben restes d’alzinars. El Vinalopó, que en aquest sector rep la rambla de Tarafa, veu minvat encara més el seu dèbil cabal a causa del regadiu i de la manca de precipitacions; a Asp té un mòdul de 0,37 m3/segon.
POBLACIÓ.- Des del punt de vista demogràfic, al llarg del segle XX, tots els municipis de la comarca han tingut un saldo positiu, especialment intens a partir del decenni del 1950; en el conjunt de la comarca, la incorporació, a principis del decenni del 1990, de la comarca de les Valls del Vinalopó, incrementà les xifres de població de manera significativa. En l’actualitat, la comarca comprèn un total d’onze municipis, set dels quals sobrepassen la xifra dels 5.000 h, amb una forta concentració als municipis més industrialitzats, com Novelda, Elda, Petrer, Monòver i Asp, i una tendència al despoblament dels pobles petits i rurals.
ECONOMIA.- Per al desenvolupament econòmic de la comarca ha estat fonamental, per una banda, el sector agrícola i, per l’altra, la indústria del calçat. El conreu dominant de la comarca és la vinya, amb una producció equilibrada entre raïm per a taula i per a l’elaboració de vi, seguida pels ametllers, les oliveres, els arbres fruiters i l’ordi. El tèxtil fou el primer sector industrial de la comarca, al qual seguí cronològicament la producció de vi, però no fou fins que s’estengueren les activitats relacionades amb l’espardenyeria i la sabateria, als municipis de Novelda, Monòver i Elda, que l’economia comarcal reeixí i es consolidà. En l’actualitat, la indústria del calçat és la que ocupa la major part de la població activa, seguida per la de la construcció, la de la fusta i mobles, el cautxú i els plàstics. Quan als materials per a la construcció, cal destacar l’explotació de marbre i gres, centrada a Novelda, objecte d’una destacada exportació.
HISTÒRIA.- Hi ha testimoniatges paleolítics al penyal de l’Ofra (Asp) i mesolítics a Montfort, eneolítics i ibèrics a tots dos termes i romans a Montfort. Aquestes terres, integrades al principi a la cora de Tudmir, el 1304 esdevingueren valencianes, dependents directament de la corona, malgrat que Asp fou donat a Sibil·la de Fortià i després a Gutierre de Cárdenas. Des del segle XIV la comarca pertangué a la governació d’Oriola, i el 1707 fou inclosa en la governació borbònica de la mateixa ciutat. Des del 1834 pertany al partit judicial de Montfort, de la província d’Alacant.
Comarca del País Valencià, 1.141,2 km2, 10.406 hab (2009), densitat: 9,12 h/km2, capital: Aiora
Està formada per 7 municipis: Aiora – Cofrents – Cortes de Pallars – Teresa de Cofrents – Xalans – Xarafull – Zarra
(cast: Valle de Cofrentes) A la regió de Requena, entre les comarques de la Plana d’Utiel (al nord-oest), la Foia de Bunyol (al nord-est), la Canal de Navarrés (a l’est i sud-est) i la regió de la Manxa (al sud i a l’oest).
GEOGRAFIA FÍSICA.- Situada al límit sud-oriental de la Manxa, forma part de la regió fisiogràfica dels altiplans i muntanyes centrals del País Valencià, i més concretament a l’extrem occidental de la vasta plataforma plegada calcària de Caroig, on les alineacions ibèriques es van esfumant cap a l’atiplà (la Meseta) de la Manxa. Des del punt de vista físic la comarca comprèn un sector muntanyós a l’est, el Caroig, la vall del Xúquer (la vall de Cofrents pròpiament dita) al nord, i la vall de l’Aiora, situada a l’oest del Caroig, estreta i irregular, recorreguda per aquest afluent dret del Xúquer en direcció sud-nord, que constitueix el centre vital de la comarca manxega.
El Xúquer, procedent de la conca d’Albacete, penetra en direcció oest-est a la Vall de Cofrents i, després de rebré per l’esquerra el Cabriol, s’encaixa en les calcàries cretàcies de la vora nord del Caroig i forma un llarg congost de més de 400 m de profunditat amb penya segats verticals de més de 200 m, la qual cosa ha permès de construir les centrals hidroelèctriques de Cofrents i de Cortes de Pallars, a més de la central nuclear de Cofrents. Al nord de la vall del Xúquer s’estén un anticlinal triàsic molt dislocat i profundament retocat pels afluents de l’esquerra. El vulcanisme recent ha afectat aquesta zona; bona prova n’és el volcà de Cerro Negro, molt a prop de la vila de Cofrents.
Situada a la zona de transició entre la Meseta i les planes costaneres, la Vall de Cofrents té uns hiverns freds (temperatura mitjana de gener, 5 ºC) i estius calorosos (mitjana del mes d’agost, 24 ºC). Les precipitacions, amb un màxim de pluges el mes de novembre i un altre de secundari el mes de maig, oscil·len entre els 450 i els 500 mm anuals. La vegetació és pobra, amb abundància de pins al sector del Caroig.
POBLACIÓ.- Aquesta comarca presenta una demografia regressiva des de l’any 1950. Durant tota la primera meitat del segle XX el ritme de creixement va ésser constant, amb un augment del 30%. Però a partir del 1950 el fenomen de l’emigració s’intensificà, i l’any 1960 la comarca havia perdut prop de 4.000 h. L’any 1970 la població ja era inferior a la del 1900, sense signes de recuperació. La població es concentra a la vall d’Aiora, i la capital concentrava el 1996 més de la meitat de la població comarcal. Al nord, la vall del Xúquer és un dels sectors més despoblats del País Valencià, i tan sols destaquen Xalans i Cofrents. A excepció de la capital, cap altre municipi dels set que formen la comarca no arriba als 2.000 h.
ECONOMIA.- L’economia és estrictament agrícola. Les terres conreades representen menys de la cinquena part de la superfície comarcal. Entre els conreus de secà destaquen els cereals, la vinya, l’olivera, els ametllers i els farratges. A les terres de regadiu, que ocupen una tercera part aproximadament de les terres conreades, s’hi conreen també cereals, arbres fruiters i hortalisses. La ramaderia és força important (bestiar oví, boví, porcí i cabrum) i aprofita les nombroses pastures naturals. Cal destacat també l’apicultura. La indústria té poca importància, i ha estat un dels factors decisius per a la despoblació de la comarca; malgrat això, la construcció de les centrals hidroelèctriques i de la central nuclear comportà una tímida recuperació que es deturà en acabar-se les obres. En l’actualitat tan sols a la capital comarcal es troben algunes indústries (de la confecció, alimentàries, d’artesania de la fusta, del transport). Aiora és centre d’una àrea comercial que, si bé és reduïda, ocupa el sector més sudoccidental de la província de València.
HISTÒRIA.- Les restes humanes més antigues han estat trobades al terme d’Aiora, amb pintures rupestres (La Tortosilla i l’abric d’El Sordo), a més d’un poblat ibèric al puntal de Meca, amb restes de fortificacions i de ceràmica. Hom troba la presència romana a Zarra i al castell de Xalans. L’origen dels pobles actuals és degut a la colonització musulmana, que edificà castells al llarg dels rius, des de Cofrents fins a Aiora per Teresa, Xalans, Xarafull i Zarra.
En el moment de la conquesta cristiana restà dins el límit de la conquesta castellana, menys Cortes de Pallars, donada a l’infant de Castella Sanç; el rei castellà Alfons X la cedí a Pere II el Gran, i passà així al País Valencià. Des del segle XIV la major part de la comarca fou de la senyoria del duc de Gandia; Aiora fou del duc d’El Infantado, i Cortes de Pallars, de diversos senyors. La població musulmana es mantingué (només Aiora fou repoblada amb cristians); convertits en moriscs, l’expulsió d’aquests (1609) motivà un aixecament dels d’aquesta vall, que es refugiaren a la mola de Cortes; derrotats i expulsats, els pobles restaren reduïts a la mínima expressió durant decennis, i la repoblació fou molt lenta. Administrativament es dividia entre la governació de València i la de Xàtiva dellà Xúquer, fins el 1707.
Amb la reorganització borbònica hom creà la governació de Cofrents, que acollia la comarca i, a més, una part de la Canal de Navarrés. Al segle XIX Xarafull fou cap de partit. La Vall de Cofrents-Aiora fou del partit judicial d’Aiora, i ha passat recentment al de Requena.
Comarca del País Valencià, 721,67 km2, 92.106 hab (2012), densitat: 127,63 h/km2, capital: Ontinyent
Formada per 34 municipis: Agullent – Aielo de Malferit – Aielo de Rugat – Albaida – Alfarrasí – Atzeneta d’Albaida – Bèlgida – Bellús – Beniatjar – Benicolet – Benigànim – Benissoda – Benissuera – Bocairent – Bufali – Carrícola – Castelló de Rugat – Fontanars dels Alforins – Guadassèquies – Llutxent – Montaverner – Montitxelvo – l’Olleria – Ontinyent – Otos – el Palomar – Pinet – la Pobla del Duc – Quatretonda – el Ràfol de Salem – Rugat – Salem – Sant Pere d’Albaida – Terrateig
Situada a la regió de Xàtiva, a l’extrem sud-oest de la província de València. Limita amb les comarques de la Costera (nord-oest), l’Alt Vinalopó (sud-oest), l’Alcoià (sud), el Comtat (sud-est) i la Safor (nord-est).
GEOGRAFIA FÍSICA.- Està constituïda per una ampla vall que s’obre entre les serres Grossa (al nord) i Agullent-Benicades (al sud), integrades en el conjunt de serres que representen la Serralada Prebètica Valenciana. Tant les serres septentrionals com les meridionals que enquadren la comarca són formades per anticlinals de calcàries cretàcies; al nord el punt més elevat es la Creu (900 m alt), i al sud, el Char (1.093 m), Ontinyent (953 m) i Benicadell (1.104 m). La vall pròpiament dita és un sinclinal format per margues i argiles blanquinoses, amb una gruixària de 1.000 m. En el seu punt més ample assoleix els 15 km d’amplada i una altitud de 150 a 250 m; cap al sud-oest la vall es fa més estreta: a Ontinyent té 6 km d’amplada i s’aixeca de 360 a 630 m a l’estret dels Fontanars. El conjunt fisiogràfic de la comarca queda completat per l’estreta vall de Bocairent (2 a 3 km) amb una altitud de 600 a 700 m, situada al sud de les serres d’Ontinyent i d’Agullent i que, com la vall d’Albaida, és també un sinclinal emplenat per materials burdigalians. La intensa erosió del riu Albaida (afluent dret del Xúquer) i dels seus afluents (especialment el Clariana) sobre aquests materials tous, origina un paisatge ondulat, tallat per petits barrancs. L’Albaida, que corre en direcció sud-oest – nord-est, travessa encaixat la serra Grossa i desguassa més endavant al Xúquer. El sector oriental de la comarca forma part de la conca del riu d’Alcoi a través del seu afluent el Vernissa.
El clima, mediterrani, presenta certes característiques de continentalitat a causa de la situació interior i l’altitud. La temperatura mitjana del mes més fred és de 8 a 9 ºC; les precipitacions, segons la diferent orientació i altura de les serres circumdants, varien entre 500 i 800 mm, repartides en dues estacions plujoses, una a la tardor i una altra a la primavera; els estius són eixuts. Hi predomina el bosc d’alzina, encara que també hi ha enclavaments importants de pins (pi blanc) a Ontinyent, Agullent i Benicadell.
POBLACIÓ.- La Vall d’Albaida amb una densitat de població força elevada (127,6 h/km2), ha registrat un increment del 61% en el període comprès entre 1900 i 1996. Tot i que a la segona meitat del segle XIX el creixement havia estat negatiu, a partir del 1900 la població augmentà, encara que molt lentament, fins al 1950; a partir d’aquell decenni el creixement s’accelerà ja sense parar. El 1996, dels 33 municipis que formaven la comarca, catorze superaven els 1.000 h, amb un alt grau de concentració als nuclis més industrialitzats: l’Olleria, Albaida, Benigànim, Bocairent, Aielo de Malferit i a la capital, que el 1996 aplegava més del 38% de la població total.
ECONOMIA.- Quant a l’economia, al sector agrícola hi ha un clar predomini dels conreus de secà, especialment de la vinya (raïm de taula i per a vi, a parts iguals), seguit del d’oliveres, ben representades a Ontinyent i Beniatjar i, per últim, els fruiters (albercoquers, presseguers, pruners, pereres i tarongers). Complementen el sector agrícola petites extensions dedicades al conreu d’hortalisses, ametllers, garrofers i cereals. La Vall d’Albaida és una de les comarques del País Valencià amb major pes del sector secundari, dins l’estructura econòmica; Ontinyent, amb una gran tradició tèxtil (de base artesanal), concentra gran part de l’activitat industrial, hi sobresurten com a productes elaborats les flassades, les estampacions i els teixits de cotó. També d’arrelada tradició artesanal, cal destacar el subsector de la ceràmica, el del vidre i el de materials per a la construcció. Un altre sector que darrerament ha pres molta volada és el de la fusta i els mobles, a més dels sectors alimentaris, del paper i del calçat. El mercat comarcal és Ontinyent, però li fan una certa competència els regionals de Xàtiva i Gandia.
HISTÒRIA.- La comarca tingué un poblament prehistòric dens, documentat a partir del neolític (cova de la Sarsa, a Bocairent, amb ceràmica impresa –cardial-) i durant les primeres edats dels metalls: fons de cabanes de Bèlgida, amb vas campaniforme. Com és normal a les comarques centrals i meridionals del País Valencià, el poblament durant l’edat del bronze (bronze valencià) es mostra abundós, amb poblats com els de Bellús (tossal Redó i tossal del Caldero). També és relativament ben documentada la fase ibèrica, amb nombroses troballes de poblats i elements d’escultura, a Bocairent, malgrat que no han estat fetes excavacions. Durant la romanització, la comarca, que no tingué cap ciutat, fou estructurada a base de vil·les rurals. La colonització musulmana degué ésser molt intensa, atesos els nombrosos nuclis de població existents ja en aquest moment, que han estat l’origen de la major part dels pobles actuals.
La conquesta cristiana establí una nova situació, amb la creació de nous nuclis amb pobladors cristians immigrats o la substitució, en alguns casos, de la població musulmana per cristians. Així, els nuclis cristians de la Vall foren Albaida, Agullent, Benigànim, Bocairent, Guadasséquies, Ontinyent, el Palomar, la Pobla del Duc i Quatretonda. Alguns d’aquests tingueren importància en la vida medieval del País Valencià, i Ontinyent, l’Olleria i Bocairent tingueren dret de vot a les corts de València. Restaren nombrosos poblats musulmans, convertits en moriscs el 1535, amb la conversió forçosa. L’expulsió dels moriscs (1609) afectà profundament la comarca, i la major part dels pobles romangueren despoblats; la repoblació s’efectuà molt lentament; començà entre el 1610 i el 1630, i sols es féu en una part dels antics pobles moriscs. A la fi del segle XVIII hi havia 23 despoblats, i aquesta relació encara no els incloïa tots.
El règim senyorial afectà la major part dels pobles; només els més grans i de població cristiana de natura eren de la corona: Ontinyent, l’Olleria, Benigànim, Bocairent, Agullent i Montaverner. Les grans cases senyorials valencianes tenien ací grans jurisdiccions: el marquès d’Albaida tenia Albaida, Atzeneta, Benissoda, Bufali, Carrícola i el Palomar, i el marquès de Bèlgida posseïa Bèlgida, Bellús, el Ràfol i Salem; la baronia de Llutxent, passada després al marquès de Dosaigües, comprenia Llutxent, Quatretonda i Benicolet, i el duc de Gandia tenia la Pobla, Castelló de les Gerres i Aielo de Rugat. Administrativament fou de la governació de Xàtiva (dellà Xúquer) fins el 1707, i després de la nova governació (corregiment) de Xàtiva, fins el 1833. La divisió provincial d’aquest any la inclogué a la província d’Alacant, però poc temps després passà a la de València, i fou dividida en els partits judicials d’Albaida i d’Ontinyent, el primer dels quals desaparegué.
Comarca del País Valencià: 1.358,7 km2, 17.936 hab (2007), densitat: 13,20 h/km2, capital: Xelva
Constituïda per 19 municipis: les Alcubles – Alpont – Andilla – Ares dels Olms – Benaixeve – Bugarra – Calles – Domenyo – Figueroles de Domenyo – la Iessa – la Llosa del Bisbe – Pedralba – Sot de Xera – Titaigües – Toixa – el Villar – Xelva – Xestalgar – Xulella
GEOGRAFIA FÍSICA: Forma part de la regió fisiogràfica dels altiplans i les muntanyes centrals del País Valencià, i comprèn la conca mitjana del Túria, que travessa la comarca en direcció nord-oest – sud-est. Està formada per terrenys cretacis i juràssics, orientats en suaus plecs de nord-oest a sud-est, amb falles longitudinals i tallats pel Túria i els seus afluents (el Toixa i el Xera), amb una altitud mitjana entre els 700 i els 800 m. La comarca, perfectament delimitada, està separada d’Aragó, al sector més septentrional, per la serra del Sabinar (1.511 m alt); a l’oest, pels contraforts de la serra de Mira, que la separen de Castella, i al sud per un sinclinal cretaci format per les serres de la Talaia (1.157 m ) i de Santa Maria (1.135 m) i per un anticlinal juràssic (serra d’Utiel, 1.306 m, i del Tejo, 1.251 m) que s’estén cap al sud-est, per on el Túria penetra al Camp de Túria, i els límits són més imprecisos.
El clima, mediterrani, té aquí trets continentals, amb hiverns molt freds i estius no gaire calorosos. La mitjana del mes de gener és de 4ºC, i la del mes d’agost de 22ºC. Les precipitacions, de caire equinoccial, són de l’ordre de 400 a 500 mm, i els mesos més plujosos són el maig i el novembre. A Alpont les precipitacions mitjanes són de 475 mm, a Xelva de 430 mm, i a Benaixeve de 385 mm; a les serres meridionals, més obertes a la influència marítima, s’assoleixen prop de 600 mm (al pantà de Loriguilla, 589 mm).
Hidrogràficament forma part de la conca del Túria, que després de córrer per la depressió de Terol-Ademús penetra a la comarca dels Serrans a través de profundes gorges. Per l’esquerra rep el Toixa, i per la dreta el Xera. A Domenyo, després de rebre el Toixa, té un cabal d’11 m3/seg; les crescudes són fortes i per tal de regular-ne l’aigua s’han construït els pantans de Buseo, al riu de Xera, i els de Benaixeve i Loriguilla, al Túria; la construcció d’aquestes obres hidràuliques obligà el desplaçament de diferents nuclis de població, fins i tot fora de la comarca. La vegetació és pobra, amb predomini del pi blanc i de l’alzina, que substitueix la màquia de garric i l’alçot.
POBLACIÓ: Els Serrans, com les altres comarques interiors valencianes, és molt poc poblada (13,2 h/km2), molt per sota de la mitjana valenciana. Un creixement vegetatiu escàs i un saldo migratori negatiu han estat les causes de la disminució de la població des del 1900; només durant els períodes de 1900-20 i 1940-50 la despoblació s’aturà, però a partir del 1950 el descens s’accelerà. L’any 1920, tot i que la població dels Serrans havia crescut en xifres absolutes, ja hi havia cinc municipis que havien perdut població respecte al 1900, i l’any 1981 només dos municipis, Figueroles de Domenyo i Loriguilla, tenien un nombre d’habitants superior al del 1900, tot i que des del 1950 també perdien població; i els altres també havien perdut població respecte del 1900, alguns fins i tot el 50%. El 1996, dels 18 municipis que componen la comarca, tan sols quatre tenien més de 1.000 h (Xelva, el Villar, Toixà i Pedralba).
ECONOMIA: L’economia és bàsicament agrícola, amb predomini del secà, que a les terres altes és representat pels cereals, i a les més baixes per oliveres i vinya (raïm per a vi). Al fons de les valls hi ha regadiu, que representa poc més de l’1% de les terres conreades, amb conreus d’hortalisses i d’arbres fruiters (pomeres, pereres i presseguers). Les aigües del Túria reguen petites contrades al municipi de Xestalgar, de Toixa i Xelva. La ramaderia complementa l’economia del sector primari; hi sobresurt l’ovina, que aprofita els pasturatges dels vessants muntanyosos, i la porcina. Les deficients condicions de la xarxa de comunicacions i la manca de tradició artesanal i industrial de la comarca han estat un obstacle per a la industrialització de la zona; malgrat tot, s’hi troben petits establiments dedicats al tèxtil, a la ceràmica, al vidre, a la fusta, a banda dels jaciments de caolí, localitzats al municipi de la Iessa, i la indústria del ciment a Benaixeve. Pel fet de trobar-se al bell mig de comarques amb una certa activitat comercial i industrial, la comarca dels Serrans no té entitat com a centre d’atracció, i depèn, en el seu conjunt, dels centres comarcals de la Plana d’Utiel i del Camp de Túria.
HISTÒRIA: El poblament prehistòric de la comarca no és ben conegut, puix que les investigacions no han estat fins ara gaire intenses, llevat d’algun poble concret. Hi ha indicis que permeten de suposar que hi són representades les principals etapes prehistòriques identificades a la resta del País Valencià. Els testimonis més clars de poblament comencen al segon mil·lenni aC, amb els poblats de la cultura del bronze valencià, com el del Puntal de Cambra, del Villar i després amb els poblats ibèrics, cap dels quals no ha estat excavat intensament. La romanització fou intensa, a nivell rural: a la rodalia del Villar són coneguts una vintena de jaciments, i es conserva un vestigi monumental important, un aqüeducte, a Xelva. Durant l’època musulmana es bastiren els principals castells de la comarca: Alpont, Domenyo i Sot; la desorganització del món musulmà amb la caiguda del califat de Còrdova el 1031 permeté la creació de la taifa d’Alpont, que fou tributària del Cid; el 1092 acabà la seva existència davant els almoràvits.
La conquesta cristiana cap al 1236 traslladà el centre comarcal a Xelva, de la qual depenien part dels municipis actuals (Benaixeve, Calles, Domenyo, Figueroles), poblats per moriscs i repoblats després del 1609; Alpont centrà les terres del nord, i se’n segregaren diferents municipis (la Iessa). Jurídicament eren llocs de reialenc les terres d’Alpont (Alpont, Ares, la Iessa i Titagües); al duc de Vilafermosa pertanyien Xelva, Toixa, Benaixeve i Bugarra, i a la mitra de València el Villar, la Llosa i Xulella; la resta dels pobles es dividia entre el comtat de Villanueva i el d’Almenara, el ducat d’Almodóvar i el baró d’Andilla.
Administrativament els Serrans depengué de la governació de València. Amb la divisió provincial de 1883 fou inclòs a la província de València i fou dividit entre els partits judicials de Xelva i del Villar, excepte Pedralba, que fou del de Llíria; darrerament ha estat inclòs en aquest darrer. Eclesiàsticament es dividí entre els bisbats de Sogorb (l’oest i el nord de la comarca) i de València (l’est i el sud: el curs del Túria fins a Xulella inclusivament, la vall del riu de Xera, el Villar i la Llosa del Bisbe). La reorganització del 1960 traslladà tota la comarca al bisbat de València.
Dades dels Països Catalans 