(o Biblioteca Valenciana) Biblioteca creada per decret del Consell de la Generalitat Valenciana. Té com a missió reunir, conservar i difondre el patrimoni bibliogràfic valencià, i també tota la producció impresa, sonora i visual, de i sobre el País Valencià.
El fons, fundat inicialment amb el material de la Biblioteca Nicolau Primitiu, és format principalment per diverses i importants donacions. Esta ubicada al monestir de Sant Miquel dels Reis (segle XVI), en el qual, a partir del 1980, s’inicià la remodelació per a adaptar-lo a biblioteca.
Dipòsit documental. Format per documentació dels diferents organismes polítics, administratius i judicials del regne de València.
Fou creat per disposició d’Alfons IV el Magnànim (1419), bé que la seva organització actual data del 1860. Conté nombrosa documentació dels segles XIII-XIX.
Comarca del País Valencià, 798.6 km2, 173.324 hab (2009), Densitat: 217,03 h/km2, capital: Elda
Està integrada per 11 municipis: l’Alguenya – Asp – Elda – el Fondó de les Neus – el Fondó dels Frares – Monòver – Montfort – Novelda – Petrer – el Pinós de Monòver – la Romana de Tarafa
GEOGRAFIA FÍSICA.- Des del punt de vista físic comprèn el curs mitjà del Vinalopó, conca quaternària envoltada per una sèrie de relleus pertanyents als sistemes subbètic i prebètic, d’orientació general sud-oest – nord-est, encara que amb abundants afloraments salins i gipsosos. Comprèn tot un seguit d’alineacions muntanyoses, que vorejen la comarca: la serra Alguenya (nord-est), la serra de les Salines (nord-oest), la penya del Sit (est) i les agrestes serres de Crevillent, dels Frares i d’Algaiat (sud).
El clima és mediterrani amb característiques d’aridesa força acusades; la temperatura mitjana anual és de 17 ºC, amb precipitacions escasses (menys de 300 mm anuals) i un màxim pluviomètric equinoccial. la vegetació s’adapta a les condicions climàtiques i edafològiques, amb domini del matoll baix i espinós, presència d’arçots, margalló, timonedes i plantes halòfiles; només per sobre dels 500 m es troben restes d’alzinars. El Vinalopó, que en aquest sector rep la rambla de Tarafa, veu minvat encara més el seu dèbil cabal a causa del regadiu i de la manca de precipitacions; a Asp té un mòdul de 0,37 m3/segon.
POBLACIÓ.- Des del punt de vista demogràfic, al llarg del segle XX, tots els municipis de la comarca han tingut un saldo positiu, especialment intens a partir del decenni del 1950; en el conjunt de la comarca, la incorporació, a principis del decenni del 1990, de la comarca de les Valls del Vinalopó, incrementà les xifres de població de manera significativa. En l’actualitat, la comarca comprèn un total d’onze municipis, set dels quals sobrepassen la xifra dels 5.000 h, amb una forta concentració als municipis més industrialitzats, com Novelda, Elda, Petrer, Monòver i Asp, i una tendència al despoblament dels pobles petits i rurals.
ECONOMIA.- Per al desenvolupament econòmic de la comarca ha estat fonamental, per una banda, el sector agrícola i, per l’altra, la indústria del calçat. El conreu dominant de la comarca és la vinya, amb una producció equilibrada entre raïm per a taula i per a l’elaboració de vi, seguida pels ametllers, les oliveres, els arbres fruiters i l’ordi. El tèxtil fou el primer sector industrial de la comarca, al qual seguí cronològicament la producció de vi, però no fou fins que s’estengueren les activitats relacionades amb l’espardenyeria i la sabateria, als municipis de Novelda, Monòver i Elda, que l’economia comarcal reeixí i es consolidà. En l’actualitat, la indústria del calçat és la que ocupa la major part de la població activa, seguida per la de la construcció, la de la fusta i mobles, el cautxú i els plàstics. Quan als materials per a la construcció, cal destacar l’explotació de marbre i gres, centrada a Novelda, objecte d’una destacada exportació.
HISTÒRIA.- Hi ha testimoniatges paleolítics al penyal de l’Ofra (Asp) i mesolítics a Montfort, eneolítics i ibèrics a tots dos termes i romans a Montfort. Aquestes terres, integrades al principi a la cora de Tudmir, el 1304 esdevingueren valencianes, dependents directament de la corona, malgrat que Asp fou donat a Sibil·la de Fortià i després a Gutierre de Cárdenas. Des del segle XIV la comarca pertangué a la governació d’Oriola, i el 1707 fou inclosa en la governació borbònica de la mateixa ciutat. Des del 1834 pertany al partit judicial de Montfort, de la província d’Alacant.
Comarca del País Valencià, 1.141,2 km2, 10.406 hab (2009), densitat: 9,12 h/km2, capital: Aiora
Està formada per 7 municipis: Aiora – Cofrents – Cortes de Pallars – Teresa de Cofrents – Xalans – Xarafull – Zarra
(cast: Valle de Cofrentes) A la regió de Requena, entre les comarques de la Plana d’Utiel (al nord-oest), la Foia de Bunyol (al nord-est), la Canal de Navarrés (a l’est i sud-est) i la regió de la Manxa (al sud i a l’oest).
GEOGRAFIA FÍSICA.- Situada al límit sud-oriental de la Manxa, forma part de la regió fisiogràfica dels altiplans i muntanyes centrals del País Valencià, i més concretament a l’extrem occidental de la vasta plataforma plegada calcària de Caroig, on les alineacions ibèriques es van esfumant cap a l’atiplà (la Meseta) de la Manxa. Des del punt de vista físic la comarca comprèn un sector muntanyós a l’est, el Caroig, la vall del Xúquer (la vall de Cofrents pròpiament dita) al nord, i la vall de l’Aiora, situada a l’oest del Caroig, estreta i irregular, recorreguda per aquest afluent dret del Xúquer en direcció sud-nord, que constitueix el centre vital de la comarca manxega.
El Xúquer, procedent de la conca d’Albacete, penetra en direcció oest-est a la Vall de Cofrents i, després de rebré per l’esquerra el Cabriol, s’encaixa en les calcàries cretàcies de la vora nord del Caroig i forma un llarg congost de més de 400 m de profunditat amb penya segats verticals de més de 200 m, la qual cosa ha permès de construir les centrals hidroelèctriques de Cofrents i de Cortes de Pallars, a més de la central nuclear de Cofrents. Al nord de la vall del Xúquer s’estén un anticlinal triàsic molt dislocat i profundament retocat pels afluents de l’esquerra. El vulcanisme recent ha afectat aquesta zona; bona prova n’és el volcà de Cerro Negro, molt a prop de la vila de Cofrents.
Situada a la zona de transició entre la Meseta i les planes costaneres, la Vall de Cofrents té uns hiverns freds (temperatura mitjana de gener, 5 ºC) i estius calorosos (mitjana del mes d’agost, 24 ºC). Les precipitacions, amb un màxim de pluges el mes de novembre i un altre de secundari el mes de maig, oscil·len entre els 450 i els 500 mm anuals. La vegetació és pobra, amb abundància de pins al sector del Caroig.
POBLACIÓ.- Aquesta comarca presenta una demografia regressiva des de l’any 1950. Durant tota la primera meitat del segle XX el ritme de creixement va ésser constant, amb un augment del 30%. Però a partir del 1950 el fenomen de l’emigració s’intensificà, i l’any 1960 la comarca havia perdut prop de 4.000 h. L’any 1970 la població ja era inferior a la del 1900, sense signes de recuperació. La població es concentra a la vall d’Aiora, i la capital concentrava el 1996 més de la meitat de la població comarcal. Al nord, la vall del Xúquer és un dels sectors més despoblats del País Valencià, i tan sols destaquen Xalans i Cofrents. A excepció de la capital, cap altre municipi dels set que formen la comarca no arriba als 2.000 h.
ECONOMIA.- L’economia és estrictament agrícola. Les terres conreades representen menys de la cinquena part de la superfície comarcal. Entre els conreus de secà destaquen els cereals, la vinya, l’olivera, els ametllers i els farratges. A les terres de regadiu, que ocupen una tercera part aproximadament de les terres conreades, s’hi conreen també cereals, arbres fruiters i hortalisses. La ramaderia és força important (bestiar oví, boví, porcí i cabrum) i aprofita les nombroses pastures naturals. Cal destacat també l’apicultura. La indústria té poca importància, i ha estat un dels factors decisius per a la despoblació de la comarca; malgrat això, la construcció de les centrals hidroelèctriques i de la central nuclear comportà una tímida recuperació que es deturà en acabar-se les obres. En l’actualitat tan sols a la capital comarcal es troben algunes indústries (de la confecció, alimentàries, d’artesania de la fusta, del transport). Aiora és centre d’una àrea comercial que, si bé és reduïda, ocupa el sector més sudoccidental de la província de València.
HISTÒRIA.- Les restes humanes més antigues han estat trobades al terme d’Aiora, amb pintures rupestres (La Tortosilla i l’abric d’El Sordo), a més d’un poblat ibèric al puntal de Meca, amb restes de fortificacions i de ceràmica. Hom troba la presència romana a Zarra i al castell de Xalans. L’origen dels pobles actuals és degut a la colonització musulmana, que edificà castells al llarg dels rius, des de Cofrents fins a Aiora per Teresa, Xalans, Xarafull i Zarra.
En el moment de la conquesta cristiana restà dins el límit de la conquesta castellana, menys Cortes de Pallars, donada a l’infant de Castella Sanç; el rei castellà Alfons X la cedí a Pere II el Gran, i passà així al País Valencià. Des del segle XIV la major part de la comarca fou de la senyoria del duc de Gandia; Aiora fou del duc d’El Infantado, i Cortes de Pallars, de diversos senyors. La població musulmana es mantingué (només Aiora fou repoblada amb cristians); convertits en moriscs, l’expulsió d’aquests (1609) motivà un aixecament dels d’aquesta vall, que es refugiaren a la mola de Cortes; derrotats i expulsats, els pobles restaren reduïts a la mínima expressió durant decennis, i la repoblació fou molt lenta. Administrativament es dividia entre la governació de València i la de Xàtiva dellà Xúquer, fins el 1707.
Amb la reorganització borbònica hom creà la governació de Cofrents, que acollia la comarca i, a més, una part de la Canal de Navarrés. Al segle XIX Xarafull fou cap de partit. La Vall de Cofrents-Aiora fou del partit judicial d’Aiora, i ha passat recentment al de Requena.
Comarca del País Valencià, 721,67 km2, 92.106 hab (2012), densitat: 127,63 h/km2, capital: Ontinyent
Formada per 34 municipis: Agullent – Aielo de Malferit – Aielo de Rugat – Albaida – Alfarrasí – Atzeneta d’Albaida – Bèlgida – Bellús – Beniatjar – Benicolet – Benigànim – Benissoda – Benissuera – Bocairent – Bufali – Carrícola – Castelló de Rugat – Fontanars dels Alforins – Guadassèquies – Llutxent – Montaverner – Montitxelvo – l’Olleria – Ontinyent – Otos – el Palomar – Pinet – la Pobla del Duc – Quatretonda – el Ràfol de Salem – Rugat – Salem – Sant Pere d’Albaida – Terrateig
Situada a la regió de Xàtiva, a l’extrem sud-oest de la província de València. Limita amb les comarques de la Costera (nord-oest), l’Alt Vinalopó (sud-oest), l’Alcoià (sud), el Comtat (sud-est) i la Safor (nord-est).
GEOGRAFIA FÍSICA.- Està constituïda per una ampla vall que s’obre entre les serres Grossa (al nord) i Agullent-Benicades (al sud), integrades en el conjunt de serres que representen la Serralada Prebètica Valenciana. Tant les serres septentrionals com les meridionals que enquadren la comarca són formades per anticlinals de calcàries cretàcies; al nord el punt més elevat es la Creu (900 m alt), i al sud, el Char (1.093 m), Ontinyent (953 m) i Benicadell (1.104 m). La vall pròpiament dita és un sinclinal format per margues i argiles blanquinoses, amb una gruixària de 1.000 m. En el seu punt més ample assoleix els 15 km d’amplada i una altitud de 150 a 250 m; cap al sud-oest la vall es fa més estreta: a Ontinyent té 6 km d’amplada i s’aixeca de 360 a 630 m a l’estret dels Fontanars. El conjunt fisiogràfic de la comarca queda completat per l’estreta vall de Bocairent (2 a 3 km) amb una altitud de 600 a 700 m, situada al sud de les serres d’Ontinyent i d’Agullent i que, com la vall d’Albaida, és també un sinclinal emplenat per materials burdigalians. La intensa erosió del riu Albaida (afluent dret del Xúquer) i dels seus afluents (especialment el Clariana) sobre aquests materials tous, origina un paisatge ondulat, tallat per petits barrancs. L’Albaida, que corre en direcció sud-oest – nord-est, travessa encaixat la serra Grossa i desguassa més endavant al Xúquer. El sector oriental de la comarca forma part de la conca del riu d’Alcoi a través del seu afluent el Vernissa.
El clima, mediterrani, presenta certes característiques de continentalitat a causa de la situació interior i l’altitud. La temperatura mitjana del mes més fred és de 8 a 9 ºC; les precipitacions, segons la diferent orientació i altura de les serres circumdants, varien entre 500 i 800 mm, repartides en dues estacions plujoses, una a la tardor i una altra a la primavera; els estius són eixuts. Hi predomina el bosc d’alzina, encara que també hi ha enclavaments importants de pins (pi blanc) a Ontinyent, Agullent i Benicadell.
POBLACIÓ.- La Vall d’Albaida amb una densitat de població força elevada (127,6 h/km2), ha registrat un increment del 61% en el període comprès entre 1900 i 1996. Tot i que a la segona meitat del segle XIX el creixement havia estat negatiu, a partir del 1900 la població augmentà, encara que molt lentament, fins al 1950; a partir d’aquell decenni el creixement s’accelerà ja sense parar. El 1996, dels 33 municipis que formaven la comarca, catorze superaven els 1.000 h, amb un alt grau de concentració als nuclis més industrialitzats: l’Olleria, Albaida, Benigànim, Bocairent, Aielo de Malferit i a la capital, que el 1996 aplegava més del 38% de la població total.
ECONOMIA.- Quant a l’economia, al sector agrícola hi ha un clar predomini dels conreus de secà, especialment de la vinya (raïm de taula i per a vi, a parts iguals), seguit del d’oliveres, ben representades a Ontinyent i Beniatjar i, per últim, els fruiters (albercoquers, presseguers, pruners, pereres i tarongers). Complementen el sector agrícola petites extensions dedicades al conreu d’hortalisses, ametllers, garrofers i cereals. La Vall d’Albaida és una de les comarques del País Valencià amb major pes del sector secundari, dins l’estructura econòmica; Ontinyent, amb una gran tradició tèxtil (de base artesanal), concentra gran part de l’activitat industrial, hi sobresurten com a productes elaborats les flassades, les estampacions i els teixits de cotó. També d’arrelada tradició artesanal, cal destacar el subsector de la ceràmica, el del vidre i el de materials per a la construcció. Un altre sector que darrerament ha pres molta volada és el de la fusta i els mobles, a més dels sectors alimentaris, del paper i del calçat. El mercat comarcal és Ontinyent, però li fan una certa competència els regionals de Xàtiva i Gandia.
HISTÒRIA.- La comarca tingué un poblament prehistòric dens, documentat a partir del neolític (cova de la Sarsa, a Bocairent, amb ceràmica impresa –cardial-) i durant les primeres edats dels metalls: fons de cabanes de Bèlgida, amb vas campaniforme. Com és normal a les comarques centrals i meridionals del País Valencià, el poblament durant l’edat del bronze (bronze valencià) es mostra abundós, amb poblats com els de Bellús (tossal Redó i tossal del Caldero). També és relativament ben documentada la fase ibèrica, amb nombroses troballes de poblats i elements d’escultura, a Bocairent, malgrat que no han estat fetes excavacions. Durant la romanització, la comarca, que no tingué cap ciutat, fou estructurada a base de vil·les rurals. La colonització musulmana degué ésser molt intensa, atesos els nombrosos nuclis de població existents ja en aquest moment, que han estat l’origen de la major part dels pobles actuals.
La conquesta cristiana establí una nova situació, amb la creació de nous nuclis amb pobladors cristians immigrats o la substitució, en alguns casos, de la població musulmana per cristians. Així, els nuclis cristians de la Vall foren Albaida, Agullent, Benigànim, Bocairent, Guadasséquies, Ontinyent, el Palomar, la Pobla del Duc i Quatretonda. Alguns d’aquests tingueren importància en la vida medieval del País Valencià, i Ontinyent, l’Olleria i Bocairent tingueren dret de vot a les corts de València. Restaren nombrosos poblats musulmans, convertits en moriscs el 1535, amb la conversió forçosa. L’expulsió dels moriscs (1609) afectà profundament la comarca, i la major part dels pobles romangueren despoblats; la repoblació s’efectuà molt lentament; començà entre el 1610 i el 1630, i sols es féu en una part dels antics pobles moriscs. A la fi del segle XVIII hi havia 23 despoblats, i aquesta relació encara no els incloïa tots.
El règim senyorial afectà la major part dels pobles; només els més grans i de població cristiana de natura eren de la corona: Ontinyent, l’Olleria, Benigànim, Bocairent, Agullent i Montaverner. Les grans cases senyorials valencianes tenien ací grans jurisdiccions: el marquès d’Albaida tenia Albaida, Atzeneta, Benissoda, Bufali, Carrícola i el Palomar, i el marquès de Bèlgida posseïa Bèlgida, Bellús, el Ràfol i Salem; la baronia de Llutxent, passada després al marquès de Dosaigües, comprenia Llutxent, Quatretonda i Benicolet, i el duc de Gandia tenia la Pobla, Castelló de les Gerres i Aielo de Rugat. Administrativament fou de la governació de Xàtiva (dellà Xúquer) fins el 1707, i després de la nova governació (corregiment) de Xàtiva, fins el 1833. La divisió provincial d’aquest any la inclogué a la província d’Alacant, però poc temps després passà a la de València, i fou dividida en els partits judicials d’Albaida i d’Ontinyent, el primer dels quals desaparegué.
Comarca del País Valencià: 1.358,7 km2, 17.936 hab (2007), densitat: 13,20 h/km2, capital: Xelva
Constituïda per 19 municipis: les Alcubles – Alpont – Andilla – Ares dels Olms – Benaixeve – Bugarra – Calles – Domenyo – Figueroles de Domenyo – la Iessa – la Llosa del Bisbe – Pedralba – Sot de Xera – Titaigües – Toixa – el Villar – Xelva – Xestalgar – Xulella
GEOGRAFIA FÍSICA: Forma part de la regió fisiogràfica dels altiplans i les muntanyes centrals del País Valencià, i comprèn la conca mitjana del Túria, que travessa la comarca en direcció nord-oest – sud-est. Està formada per terrenys cretacis i juràssics, orientats en suaus plecs de nord-oest a sud-est, amb falles longitudinals i tallats pel Túria i els seus afluents (el Toixa i el Xera), amb una altitud mitjana entre els 700 i els 800 m. La comarca, perfectament delimitada, està separada d’Aragó, al sector més septentrional, per la serra del Sabinar (1.511 m alt); a l’oest, pels contraforts de la serra de Mira, que la separen de Castella, i al sud per un sinclinal cretaci format per les serres de la Talaia (1.157 m ) i de Santa Maria (1.135 m) i per un anticlinal juràssic (serra d’Utiel, 1.306 m, i del Tejo, 1.251 m) que s’estén cap al sud-est, per on el Túria penetra al Camp de Túria, i els límits són més imprecisos.
El clima, mediterrani, té aquí trets continentals, amb hiverns molt freds i estius no gaire calorosos. La mitjana del mes de gener és de 4ºC, i la del mes d’agost de 22ºC. Les precipitacions, de caire equinoccial, són de l’ordre de 400 a 500 mm, i els mesos més plujosos són el maig i el novembre. A Alpont les precipitacions mitjanes són de 475 mm, a Xelva de 430 mm, i a Benaixeve de 385 mm; a les serres meridionals, més obertes a la influència marítima, s’assoleixen prop de 600 mm (al pantà de Loriguilla, 589 mm).
Hidrogràficament forma part de la conca del Túria, que després de córrer per la depressió de Terol-Ademús penetra a la comarca dels Serrans a través de profundes gorges. Per l’esquerra rep el Toixa, i per la dreta el Xera. A Domenyo, després de rebre el Toixa, té un cabal d’11 m3/seg; les crescudes són fortes i per tal de regular-ne l’aigua s’han construït els pantans de Buseo, al riu de Xera, i els de Benaixeve i Loriguilla, al Túria; la construcció d’aquestes obres hidràuliques obligà el desplaçament de diferents nuclis de població, fins i tot fora de la comarca. La vegetació és pobra, amb predomini del pi blanc i de l’alzina, que substitueix la màquia de garric i l’alçot.
POBLACIÓ: Els Serrans, com les altres comarques interiors valencianes, és molt poc poblada (13,2 h/km2), molt per sota de la mitjana valenciana. Un creixement vegetatiu escàs i un saldo migratori negatiu han estat les causes de la disminució de la població des del 1900; només durant els períodes de 1900-20 i 1940-50 la despoblació s’aturà, però a partir del 1950 el descens s’accelerà. L’any 1920, tot i que la població dels Serrans havia crescut en xifres absolutes, ja hi havia cinc municipis que havien perdut població respecte al 1900, i l’any 1981 només dos municipis, Figueroles de Domenyo i Loriguilla, tenien un nombre d’habitants superior al del 1900, tot i que des del 1950 també perdien població; i els altres també havien perdut població respecte del 1900, alguns fins i tot el 50%. El 1996, dels 18 municipis que componen la comarca, tan sols quatre tenien més de 1.000 h (Xelva, el Villar, Toixà i Pedralba).
ECONOMIA: L’economia és bàsicament agrícola, amb predomini del secà, que a les terres altes és representat pels cereals, i a les més baixes per oliveres i vinya (raïm per a vi). Al fons de les valls hi ha regadiu, que representa poc més de l’1% de les terres conreades, amb conreus d’hortalisses i d’arbres fruiters (pomeres, pereres i presseguers). Les aigües del Túria reguen petites contrades al municipi de Xestalgar, de Toixa i Xelva. La ramaderia complementa l’economia del sector primari; hi sobresurt l’ovina, que aprofita els pasturatges dels vessants muntanyosos, i la porcina. Les deficients condicions de la xarxa de comunicacions i la manca de tradició artesanal i industrial de la comarca han estat un obstacle per a la industrialització de la zona; malgrat tot, s’hi troben petits establiments dedicats al tèxtil, a la ceràmica, al vidre, a la fusta, a banda dels jaciments de caolí, localitzats al municipi de la Iessa, i la indústria del ciment a Benaixeve. Pel fet de trobar-se al bell mig de comarques amb una certa activitat comercial i industrial, la comarca dels Serrans no té entitat com a centre d’atracció, i depèn, en el seu conjunt, dels centres comarcals de la Plana d’Utiel i del Camp de Túria.
HISTÒRIA: El poblament prehistòric de la comarca no és ben conegut, puix que les investigacions no han estat fins ara gaire intenses, llevat d’algun poble concret. Hi ha indicis que permeten de suposar que hi són representades les principals etapes prehistòriques identificades a la resta del País Valencià. Els testimonis més clars de poblament comencen al segon mil·lenni aC, amb els poblats de la cultura del bronze valencià, com el del Puntal de Cambra, del Villar i després amb els poblats ibèrics, cap dels quals no ha estat excavat intensament. La romanització fou intensa, a nivell rural: a la rodalia del Villar són coneguts una vintena de jaciments, i es conserva un vestigi monumental important, un aqüeducte, a Xelva. Durant l’època musulmana es bastiren els principals castells de la comarca: Alpont, Domenyo i Sot; la desorganització del món musulmà amb la caiguda del califat de Còrdova el 1031 permeté la creació de la taifa d’Alpont, que fou tributària del Cid; el 1092 acabà la seva existència davant els almoràvits.
La conquesta cristiana cap al 1236 traslladà el centre comarcal a Xelva, de la qual depenien part dels municipis actuals (Benaixeve, Calles, Domenyo, Figueroles), poblats per moriscs i repoblats després del 1609; Alpont centrà les terres del nord, i se’n segregaren diferents municipis (la Iessa). Jurídicament eren llocs de reialenc les terres d’Alpont (Alpont, Ares, la Iessa i Titagües); al duc de Vilafermosa pertanyien Xelva, Toixa, Benaixeve i Bugarra, i a la mitra de València el Villar, la Llosa i Xulella; la resta dels pobles es dividia entre el comtat de Villanueva i el d’Almenara, el ducat d’Almodóvar i el baró d’Andilla.
Administrativament els Serrans depengué de la governació de València. Amb la divisió provincial de 1883 fou inclòs a la província de València i fou dividit entre els partits judicials de Xelva i del Villar, excepte Pedralba, que fou del de Llíria; darrerament ha estat inclòs en aquest darrer. Eclesiàsticament es dividí entre els bisbats de Sogorb (l’oest i el nord de la comarca) i de València (l’est i el sud: el curs del Túria fins a Xulella inclusivament, la vall del riu de Xera, el Villar i la Llosa del Bisbe). La reorganització del 1960 traslladà tota la comarca al bisbat de València.
GEOGRAFIA FÍSICA: Fisiogràficament cal distingir-hi dues regions: la més septentrional, constituïda per una vall transversal oberta vers la costa i recorreguda pel riu Xeraco, és la subcomarca de la Valldigna, compresa entre la serra de les Agulles, que la separa de la Ribera Baixa, i la serra de Monduver (841 m alt). Més al sud s’estén l’altra regió, l’horta de Gandia, també dita de la Safor, que correspon a la vall inferior del riu d’Alcoi i del seu afluent el Vernissa. En aquest punt la plana litoral valenciana, que a la Valldigna es fa més estreta, tornà a eixamplar-se i els dipòsits al·luvials quaternaris, que superen els 100 m de potència, formen una plana que s’aixeca suaument des del nivell del mar vers l’interior muntanyós. Al sud la plana queda interrompuda per les alineacions prebètiques cretàciques de les serres d’Ador (680 m) i de la Safor (1.013 m) que al riu d’Alcoi travessa formant un barranc de més de 200 m de profunditat, l’estret de l’Orxa, també dit barranc de l’Infern; més a llevant s’aixequen les serres de Gallinera (462 m) i Mostalla (358 m).
El clima és de tipus mediterrani i es caracteritza per la seva extraordinària suavitat; el vertader hivern climàtic és inexistent. La temperatura mitjana del mes de gener és de 10ºC a 12ºC i la del mes d’agost de 24ºC a 26ºC a la costa; a l’interior el fred és una mica més intens i són possibles les glaçades tardanes. A la plana es registren precipitacions de l’ordre de 600 mm i a les terres altes superen els 700 mm; són equinoccials, amb un màxim més fort a la tardor i un altre de secundari a la primavera.
La vegetació clímax d’alzines ha estat substituïda en gran part pels pins, que abunden a les parts més altes. En els llocs més ombrívols i humits creixen els freixes i a les terres més baixes el domini és de la màquia de llentiscle i margalló.
El riu més important és el riu d’Alcoi, que després de travessar entre les serres d’Ador i de la Safor penetra a l’horta de Gandia i rega aproximadament 2.500 ha. Les fortes pluges de la seva capçalera li proporcionen un considerable cabal, 3,3 m3/s; tenint en compte la seva breu longitud i l’aprofitament que se’n fa en el sector de regadiu, al final del seu curs presenta un cabal molt més baix. Les seves fortes crescudes han fet perillar més d’una vegada la ciutat de Gandia, i per tal de regular-lo va ésser construït l’embassament de Beniarrés (a la comarca del Comtat), amb una capacitat de 12 milions de m3. El seu afluent el Vernissa rega un total de 140 ha als termes del Real de Gandia, Benirredrà, Gandia i Almiserà. La zona de Tavernes de Valldigna, Xeraco, Xeresa i Gandia compta amb uns 100 pous, i Oliva amb 80.
POBLACIÓ: La Safor és una de les comarques més densament poblades del País Valencià (427 h/km2). El seu ritme de creixement ha estat constant durant els darrers cent anys, i en xifres absolutes ha més que doblat la població entre l’any 1900 i el 1996. El 1996, dels 31 municipis que formen la Safor, 23 superaven els 1.000 h. Els forts augments de població han esdevingut tot al llarg del segle XX especialment en els municipis costaners de la comarca; cal destacar-ne alguns com Oliva, Almoines, Xeraco i Tavernes de Valldigna, i Gandia, que ha més que triplicat les xifres de població. Les densitats més fortes es troben a les terres de regadiu i en especial a la conca de la Safor pròpiament dita (superior als 350 h/km2), mentre que a la Valldigna, tot i que també és elevada, les xifres són molt inferiors (per sobre els 150 h/km2). Gandia, Oliva i Tavernes de Valldigna són els municipis més importants.
ECONOMIA: Pel que fa a l’agricultura, el conreu del taronger hi ocupa prop del 85% de les terres de regadiu, i Gandia, Oliva i Tavernes de Valldigna són els primers productors. El port de Gandia, el Grau, és el primer port espanyol exportador de citrics. Les hortalisses són, després dels cítrics, els conreus més importants, especialment per les varietats primerenques, com són ara els tomàquets, pebrots, albergínies, etc, molt preponderants a Tavernes de Valldigna, Xeraco, Daimús i Oliva. L’arròs, estès tradicionalment a les zones pantanoses de la costa, ha desaparegut i ha deixat pas a zones dessecades dedicades al conreu de fruiters. El secà s’estén a les terres més altes i és representat per l’olivera, el garrofer, l’ametller i la vinya (moscatell). Les terres estan molt dividides, i hi predomina la petita propietat d’1 a 2 ha. La indústria més important és la metal·lúrgica, que ocupa un terç del sector industrial i que es localitza a Gandia, Oliva i a Tavernes de Valldigna. A l’interior sobresurt Vilallonga de la Safor amb fàbriques de paper i de maons. Altres indústries són l’alimentària, de la construcció, vidre, ceràmica, mobles, pell i calçat. El turisme ha arrelat a les platges àmplies de la vora del mar i compta amb nombrosos establiments hotelers a Gandia (gran centre turístic), Tavernes, Daimús, Oliva i Xeraco. La ciutat de Gandia ha centralitzat històricament les funcions comercials i financeres de la comarca, i és en primer lloc nucli central del comerç de la taronja i, més recentment, centre de serveis d’una àmplia regió que ultrapassa els límits comarcals.
HISTÒRIA: El poblament prehistòric de la comarca és excepcionalment ben conegut durant el paleolític superior, a través de diverses coves que volten el massís del Mondúver i que han estat excavades: la del Parpalló, la de les Meravelles, les del Barranc Blanc i la de les Malladetes. L’esquema de l’evolució del paleolític superior, suggerit per aquestes coves, és el que ha servit per a refer el panorama de tot el País Valencià. Algunes foren habitades després, durant el neolític. El poblament del segon mil·leni aC és documentat a través de diverses coves d’enterrament, com les de les Foietes i la Negra de la Marxuquera, i dels poblats del bronze valencià, abundosos, situació que es repeteix, ja dins del primer milenni aC, amb els poblats ibèrics i amb una necròpoli ibèrica famosa, la d’Oliva. La romanització fou intensa, encara que no hi hagué cap ciutat, però els nuclis rurals foren importants, com ho demostra la densitat de les inscripcions trobades. És gairebé segur que la transformació agrícola, amb la creació de l’horta, es produí durant l’època romana imperial (segles I-III). La presència musulmana quedà marcada pel desenvolupament del regadiu a l’horta de Gandia i per l’aparició de nombroses alqueries, que han donat pas, amb el temps, als actuals pobles; la Safor es mantenia sota la protecció del castell de Bairén.
La reconquesta cristiana restà determinada per la batalla que es produí entre musulmans i cristians per la conquesta de Bairén, que suposà el pas decisiu per a l’expansió cristiana al nord del País, més enllà del riu Xúquer. Els cristians se situaren sobre els pobles més importants, mentre els petits continuaven amb la seva població musulmana, després morisca. És amb la presència cristiana que Gandia assolí el paper de capital comarcal, ja que d’alqueria es convertí a poc a poc en la població més important, de manera que el 1323 esdevingué cap d’una baronia que el 1339 arribà a ésser el primer ducat del País. La història de la baixa edat mitjana a la Safor va unida a la dels ducs de Gandia, que es convertiren en una de les principals famílies nobles valencianes; la seva senyoria s’estenia sobre la major part de l’horta de Gandia, i inclogué també el comtat d’Oliva. L’expansió agrària de la canya de sucre fou la base de la riquesa de la casa ducal, que als segles XV i XVI, en mans del Borja, convertí Gandia en una petita capital renaixentista. L’expulsió dels moriscs afectà molts pobles, però la repoblació fou ràpida i efectiva i els despoblats de la Safor són escassos, menys en el cas de la Valldigna. El caràcter senyorial queda marcat pel fet que cap poble no era de la corona: els ducs de Gandia tenien la senyoria sobre catorze pobles de la Safor, i els altres grans senyors eren el monestir de la Valldigna, el de Sant Jeroni de Cotalba i els ducs de Medinaceli. Administrativament la Safor pertangue a la governació de Xàtiva (dellà Xúquer) fins el 1707.
La nova divisió borbònica separà la Safor entre la governació de Xàtiva (la Valldigna, Xeraco i Xeresa, i la vall del riu de Vernissa) i la de Dénia (la resta). La divisó provincial del 1833 passà la comarca a la província d’Alacant, menys la Valldigna, que restà en la de València, amb el Mondúver com a límit; però el 1836 es rectificà tot assenyalant el curs baix del riu d’Alcoi com a nou límit entre les dues províncies, cosa que comportava la permanència dins de la d’Alacant d’Oliva i de Vilallonga, que passaren definitivament a la de València el 1874. Des d’aleshores es formà el partit judicial de Gandia amb tota la comarca, menys la Valldigna, que es repartí entre els partits de Sueca i d’Alzira.
Comarca del País Valencià: 276,8 km2, 83.046 hab (2009), densitat: 300,02 h/km2, 12 municipis, capital: Sueca
Pel nord arriba fins a l’Albufera i constitueix la prolongació natural de la comarca de l’Horta; per l’oest és la continuació de la Ribera Alta, de la qual es diferència pel fet que la uniformitat dels conreus de tarongers és reemplaçada aquí pel conreu intensiu de l’arròs, que hi té la superfície més extensa de tot el país; pel sud, la serra de les Agulles la separa de la Valldigna (la Safor).
Integrada per 12 municipis: Albalat de la Ribera – Almussafes – Benicull de Xúquer – Corbera de la Ribera – Cullera – Favara de la Ribera – Fortaleny – Llaurí – Polinyà de Xúquer – Riola – Sollana – Sueca
GEOGRAFIA FÍSICA: Des del punt de vista fisiogràfic, doncs, la Ribera Baixa és la continuació de la plana al·luvial del Xúquer. La uniformitat de la plana, situada aquí per sota dels 100 m sobre el nivell del mar, només és trencada per la presència de petits turons, dels quals l’únic que cal remarcar és la Muntanya de l’Or (230 m alt), al peu de la qual s’estén la ciutat de Sueca. Els aiguamolls, molt abundants a conseqüència d’un escorriment difícil, que, amb els sobrants de les hortes s’uneixen per formar una zona semipantanosa, constitueixen un element característic d’aquesta comarca. Aquests sóls són utilitzats per a arrossars.
El clima és molt semblant al de la Ribera Alta, encara que les mitjanes tèrmiques anuals, tant les de l’estiu com les de l’hivern, aquí són més altes; l’hivern és molt suau, la mitjana del mes de gener és de 10,6ºC, i l’estiu és calorós i sec (la mitjana del mes d’agost és de 26,6ºC a Sueca). Les precipitacions, més abundants a la tardor, oscil·len al voltant dels 500 mm (Cullera: 427 mm).
El Xúquer, en penetrar a la Ribera Baixa, té un cabal de 50 m3/seg i travessa el sector meridional de la comarca en direcció oest-est, fins a la seva desembocadura a Cullera, on només li resta un cabal de 10 m3/seg, després de regar més de 14.000 ha.
POBLACIÓ: L’evolució de la població a la Ribera Baixa més aviat ha estat lenta, si es té en compte que l’any 1860 tenia 30.969 h, és a dir que, en poc més d’un segle, només ha augmentat en una mica més del doble. L’any 1900 tenia 40.504 h, i és precisament en la dècada següent que el creixement s’intensificà, ja que el 1910 tenia 48.712 h. Més endavant el seu ritme de creixement perdé intensitat i continuà essent força dèbil en decennis posteriors. La història demogràfica de la Ribera Baixa està lligada a les característiques físiques de la comarca: les condicions d’insalubritat de les zones pantanoses no es reduïren fins al dessecament i posterior aprofitament agrícola, la qual cosa permeté no només la reducció dràstica dels índexs de mortalitat, sinó l’estabilització de l’economia. Els més alts increments de població, de mitjan segle XX fins a l’actualitat, s’enregistraren al període 1960-81, en què es passà de poc més de 58.000 h a prop dels 70.000. La densitat de població és una de les més elevades del País Valencià. Hi predominen els nuclis de població de més de 3.000 h (en total set sobre un total de dotze municipis); les ciutats més importants són Sueca, la capital comarcal, i Cullera, que es beneficia de la seva categoria de centre turístic.
ECONOMIA: Des del punt de vista econòmic, l’agricultura és la principal font de riquesa i l’arròs i els cítrics en són els productes més importants. El regadiu ocupa aproximadament el 84% de les terres conreades, i el conreu de l’arròs és el que ocupa més extensió, seguit del taronger, que es cultiva a les zones més elevades; Cullera, Polinyà de Xúquer i Sueca són els principals productors de cítrics de la comarca. Els conreus d’horta ocupen una petita part del territori comarcal i s’estenen sobretot pels municipis de Sueca i Sollana. La industrialització ha estat molt feble, a causa sobretot de les pèssimes condicions dels sòls; fins no fa gaire, el sector industrial no ocupava un lloc destacat en l’estructura econòmica de la comarca, i només les indústries alimentària (derivada del sector agrícola), de la construcció, del vidre, de la ceràmica i metal·lúrgica eren una mica remarcables. Però amb tot, d’ençà que el 1976 s’instal·là una important empresa d’automòbils al municipi d’Almussafes, s’obriren noves perspectives econòmiques i es generà la creació de noves indústries dedicades a la maquinària, als metalls i a d’altres sectors productius. Hi ha també una certa activitat turística a la zona costanera, que comença al sud de les platges de la ciutat de València i continua fins a Cullera, que s’ha convertit en un centre turístic d’importància, amb tot un seguit d’establiments hotelers, urbanitzacions i serveis. Comercialment, la comarca depèn de l’àrea comercial de València, malgrat que els municipis de Cullera i Sueca concentren un bon nombre de funcions en l’àmbit comarcal.
HISTÒRIA: La part plana de la comarca, coberta d’aiguamolls, rebutjà el poblament durant l’època prehistòrica. Malgrat aquestes condicions, hi ha una clara continuïtat des del paleolític fins a l’època romana. No és estrany, però, que la majoria de documents provinguin de la muntanya de Cullera, on es concentren les cultures prehistòriques: cova del Volcà, amb paleolític superior, coveta de Ribera, sepulcral eneolítica de les primeres fases dels metalls, poblat de les Oliveretes, de l’edat del bronze, i al cim, un poblat ibèric, extens. El cicle es tanca amb el fortí romà de defensa de costa de l’illa de Cullera (segles IV-V). També hi ha altres indicis de poblament tot al voltant de la zona plana, sobretot durant la cultura del bronze valencià. La colonització de la part baixa començà a l’època romana, amb establiments de vil·les per a explotacions agrícoles, en un primer assaig d’aprofitar-ne les possibilitats. Han estat identificades en els termes de Sueca, Sollana, Fortaleny, Llaurí, etc.
Després de la conquesta per Jaume I (Cullera el 1240) les diverses alqueries islàmiques, origen dels actuals nuclis de poblament, foren repartides, menys Cullera, que restà de la corona, i en gran part repoblades per cristians. La major part de la comarca fou incorporada el 1249 al terme general d’Alzira fins al 1364, que la part oriental, amb Cullera, passà al terme general de València. El 1418 es formà el terme general de la Vila i Honor de Corbera, que perdurà fins al 1836 i incorporava Corbera, Fortaleny, Riola i Polinyà. La importància de Cullera féu que Martí I l’Humà li donés la independència de la ciutat de València; incloïa el poble de Sueca, que el 1607 se’n separà, i adquirí després, gràcies al desenvolupament agrari, la capitalitat de la Ribera Baixa.
La comarca es dividia fins el 1707 entre la governació de València (els pobles al nord del Xúquer) i la de Xàtiva dellà Xúquer (els situats al sud del riu). Després de la guerra de Successió, l’administració borbònica féu la divisió de la comarca entre la governació o corregiment de València (els municipis més al nord) i la governació o corregiment d’Alzira (els antics de la governació de Xàtiva i el de Cullera). La divisió administrativa posterior l’ha dividida entre els partits judicials de Sueca i Alzira.
Està formada per 35 municipis: Alberic – Alcàntera de Xúquer – l’Alcúdia de Carlet – Alfarb – Algemesí – Alginet – Alzira – Antella – Beneixida – Benifaió – Benimodo – Benimuslem – Carcaixent – Càrcer – Carlet – Castelló de la Ribera – Catadau – Cotes – l’Ènova – Gavarda – Guadassuar – Llombai – Manuel – Massalavés – Montroi – Montserrat d’Alcalà – la Pobla Llarga – Rafelguaraf – Real de Montroi – Sallent de Xàtiva – Sant Joan de l’Énova – Senyera – Sumacàrcer – Torís – Tous
GEOGRAFIA FÍSICA: Situada en el punt de contacte entre la plana costanera del golf de València i els contraforts orientals de les serralades Ibèriques, la Ribera Alta és una plana al·luvial quaternària, enquadrada entre muntanyes i suaument inclinada cap al mar, amb un desnivell que va des dels 400 m fins a menys de 100 m d’altitud sobre el nivell del mar. El Xúquer, que constitueix l’eix principal de la comarca, n’és també la principal font de riquesa, ja que la conjunció dels rics i profunds sòls d’origen al·luvial (enriquits pels llims procedents dels desbordaments) i el regadiu estès a la major part de la comarca han permès el conreu intensiu de tarongers, base de l’economia.
També hi ha contribuït granment la benignitat del clima: la temperatura mitjana anual és de 17ºC, els hiverns són suaus i les gelades no gaire freqüents; la mitjana del mes de gener oscil·la entre 9ºC i 10ºC, i les mitjanes del mes d’agost arriben a 24ºC i 25ºC. Les precipitacions, entre 400 i 500 mm, es reparteixen en dues estacions plujoses, una a la tardor i una altra de secundària al final d’hivern i al començament de la primavera.
Després de passar el pantà de Tous i el congost d’Antella, el Xúquer abandona el seu caràcter muntanyós i penetra dins l’ampla vall que forma aquest mateix riu, amb una direcció sud-oest – nord-est. Aquí manté el seu règim pluvial amb màxims el mes de març i novembre-desembre. Abans de començar els regs de la Ribera a Sumacàrcer porta 60 m3/segon, després baixa a més de la meitat i més endevant torna a crèixer gràcies a les aportacions dels afluents Verd i Magre, entre d’altres. Les aigües del Xúquer permeten el regatge de prop de 25.000 ha, i les del seu afluent, Magre, d’unes 3.600 ha. El sistema de regatge més important a la Ribera Alta és la sèquia Reial, construïda al segle XIII per concessió de Jaume I, que en aquell temps anava d’Antella al riu Magre. Al segle XVIII fou prolongada fins a la Ribera Baixa, amb una longitud total de 54 km. En total, la sèquia Reial rega aproximadament, unes 20.000 ha al marge esquerre del Xúquer; d’altres sèquies secundàries són la d’Escalona, que rega els termes de Càrcer i Castelló de la Ribera, i la de Carcaixent. L’afluent pel sector més meridional, el Sallent, té la sèquia de Cotes i Vall de Càrcer, i l’Albaida, la comuna de l’Énova.
POBLACIÓ: La comarca de la Ribera Alta és una de les més poblades del País Valencià, amb una densitat superior a la mitjana provincial: 234 h/km2 (1996) i la seva població no ha parat de crèixer des del 1860, data del primer cens oficial, en què superava llargament els 70.000 h. Entre el 1900 i el 1970 només perderen habitants els municipis de Llombai, Montroi, Montserrat d’Alcalà i Torís; tots els altres creixeren, i alguns, com Algemesí, Alginet, Benifaió i Carlet, doblaren el nombre d’habitants entre el 1970 i el 1981. En el període 1991-96, només deu dels 34 municipis que comprèn la comarca enregistraren pèrdues de població, i en general foren municipis amb poc pes relatiu comarcal. Hi predominen els municipis grans quant al nombre d’habitants: el 1996 n’hi havia 10 que tenien més de 5.000 h, d’entre els quals 6 ultrapassaven els 10.000 h.
ECONOMIA: L’economia és bàsicament agrícola, i el seu producte principal, les taronges, és dedicat bàsicament a l’exportació. Els cítrics, l’arròs i algunes hortalisses (carxofes, tomàquets i cacauets) són els conreus més importants. Tant els cítrics com l’arròs van incrementar la producció a partir del segle XIX, després de la crisi de la producció sedera. L’arròs, que fou conreat a les zones més baixes i humides, pròximes als rius, és actualment un conreu en crisi, i en lloc seu, després de la dessecació, s’han plantat tarongers, hortalisses i blat de moro. A les terres de secà predominen els garrofers, la vinya, les oliveres i els cereals, malgrat que la seva extensió es troba limitada a les terres interiors de la comarca. Especialment greu fou la riuada del Xúquer a finals del 1982, que provocà el trencament de la presa de Tous i les conseqüents pèrdues materials, agrícoles i humanes en gran part dels municipis que solca el riu; foren especialment afectats els municipis de Càrcer, Alcàntera, Cotes, Sumacàrcer, Beneixida, Gavarda, Benimuslem, Alzira, Algemesí i Carcaixent. El sector industrial es concentra a Alzira, Algemesí, Carcaixent, Castelló de la Ribera i Carlet, i tradicionalment ha estat derivat de l’activitat agrària i de les activitats relacionades amb el camp (magatzems de fruites, molins d’arròs, preparació dels productes de l’horta, etc). Tanmateix, noves branques d’activitats s’han anat sumant al teixit industrial, i fortes inversions han donat lloc a la instal·lació de diversos establiments industrials, dedicats a la indústria del moble, de la confecció, de la química i de materials per a la construcció.
HISTÒRIA: La manca d’excavacions sistemàtiques no permet d’establir un panorama sòlid del poblament prehistòric i antic de la comarca. La majoria dels jaciments són coneguts només per prospeccions. Els indicis, però, permeten de sospitar que, com la majoria de les veïnes, el primer poblament d’una certa intensitat començà durant les primeres edats dels metalls (eneolític) i que fou fins vers la meitat del segon mil·lenni, amb la cultura del bronze valencià. Durant l’època ibèrica la comarca sembla que era el límit entre els edetans i els contestans, com tota la línia del Xúquer. Un dels poblats ibèrics més importants és la Carència de Torís, un dels punts més septentrionals de troballes d’escultura monumental en pedra. La romanització representà la valoració agrícola del pla, amb establiment de vil·les, encara, però, mal documentades. La comarca era travessada per la Via Augusta. Durant l’època musulmana, en la qual foren ja intensament aprofitades les possibilitats agràries que oferia un terreny pla amb l’abundant aigua del Xúquer, tingué un creixement important el nucli d’Alzira, que arribà a cap de governació. La resta de les poblacions comarcanes eren en majoria alqueries, com ho demostra la presència de nombrosos topònims àrabs.
Amb la reconquesta, assenyalada a la Ribera Alta per la capitulació d’Alzira el 1242 davant Jaume I, es consagrà la capitalitat de la població. Així, Jaume I el 1249 creà el terme general d’Alzira, situat entre els termes generals de València i de Xàtiva, que comprenia tota la Ribera Alta i la Ribera Baixa, amb més de quaranta alqueries, moltes de les quals són l’origen de la major part dels pobles actuals, que se separaren gradualment del terme general: Algemesí (1574) i Carcaixent (1576) adquirien, com la capital de la comarca, vot a corts. La població musulmana, després morisca, fou notable i es localitzà en especial als llocs més petits, que foren afectats per l’expulsió del 1609. La comarca depengué administrativament de la governació de València i de la de Xàtiva dellà Xúquer segons la situació al nord o al sud del riu.
Després del 1707 fou creada la nova governació d’Alzira, que comprenia la comarca menys la vall de Càrcer, que era de la governació de Montesa, i el baix Albaida, que ho era de la de Xàtiva, però incloïa part de l’Horta i de la Foia de Bunyol. Després de la divisió provincial (1833), la comarca es dividí entre els partits judicials d’Alberic, Alzira, Carlet, Xàtiva i Xiva.
Comarca del País Valencià: 370,1 km2, 2.638 hab (2012), densitat: 7,13 h/km2, capital: Ademús
(o Racó d’Ademús, cast: Rincón de Ademuz). Constitueix un enclavament entre les províncies de Terol i Conca.
Està format per 7 municipis: Ademús – Cases Altes – Cases Baixes – Castellfabib – la Pobla de Sant Miquel – Torre Baixa – Vallanca
GEOGRAFIA FÍSICA: Situada a l’alta conca del Túria, a la serralada Ibèrica, constitueix l’extrem meridional de la llarga fossa nord-est – sud-oest transversal a aquesta serralada, drenada per l’Alfambra i el Túria. Forma una àmplia fossa, vorejada de muntanyes i drenada de nord a sud pel Túria, que la divideix en dos sectors: l’oriental, el més pobre i més petit, és tancat per la serra de Javalambre, amb altituds que superen els 1.500 m (Calderón, 1.835 m), i l’occidental és limitat pels contraforts dels Monts Universals amb altituds que superen els 1.000 m (Cabezo, 1.446 m).
El clima és fred, propi de les terres altes; els hiverns són llargs, amb abundants nevades, i les temperatures mitjanes del gener són de l’ordre dels 4ºC, els estius són curts i frescos, amb una temperatura mitjana d’agost de 22ºC. Les precipitacions són escasses i no superen els 400 mm anuals.
La vegetació és formada per extenses masses forestals de pins, savines i algunes alzines a les zones muntanyoses. En altre temps l’explotació del bosc fou important, i els troncs eren conduïts pels gancheros a través del riu fins a València.
POBLACIÓ I ECONOMIA: És una de les comarques menys poblades del País Valencià, amb una densitat de 7,1 h/km2. Al principi del segle XX assolí el màxim de població, però des d’aleshores ençà ha perdut més del 70% de la població i no ha parat de minvar; la disminució s’accentuà a partir de la dècada del 1950. La població viu concentrada a les valls dels rius i està distribuïda en set municipis, dels quals només la capital supera els 1.000 h. L’estructura de població és molt envellida i els saldos migratoris són clarament negatius.
Malgrat les condicions físiques poc favorables -es conrea poc menys del 20% del territori-, l’agricultura és la base de la seva riquesa. Hi té certa importància el regadiu, situat al fons de les valls del Túria i de l’Ebrón, mitjançant les sèquies que aprofiten l’aigua dels rius. Els principals conreus són els de pomeres i pereres; altres conreus són els d’hortalisses, patates i blat de moro. Al secà hi ha, principalment, cereals (blat i ordi), fruiters, vinya, ametllers i oliveres. Complementa l’economia del sector primari la ramaderia, que compta amb bestiar oví i granges avícoles. La indústria és gairebé inexistent, ja que tant sols hi ha alguna central agrícola i empreses alimentàries.
HISTÒRIA: El Racó fou la primera terra valenciana reconquerida als musulmans al segle XIII; els castells de Castellfabib i Ademús foren ocupats per Pere I el Catòlic el 1210 i repoblats per aragonesos, però poc després fou ocupada de nou pels musulmans de València. La conquesta definitiva, la féu Jaume I el 1259, que la despoblà de musulmans. Fou un dels primers llocs repoblats per cristians al País Valencià i fou inclòs dins el Regne de València. Fou ocupada temporalment per Castella durant la guerra dels Dos Peres (1363).
Fins el 1707 fou de la governació de València, i passà després al corregiment de València, fins el 1833, que, amb la divisió provincial, quedà dins la província de València i dins el partit judicial de Xelva i avui de Llíria. El terme d’Ademús incorporava fins el 1700 la major part del Racó (Ademús, Vallanca, Cases Altes i Cases Baixes, aquests dos últims municipis se’n separaren el 1838).
Dades dels Països Catalans 