(País Valencià, segle XIV)
Comtessa d’Empúries. Era filla de Jaume (II) de Xèrica i Álvarez de Azagra, baró de Xèrica, i de Beatriu de Lloria. El 1331 fou promesa al sard Pere d’Arbòrea. Aquest conveni fou trencat.
Es casà amb Ramon Berenguer I d’Empúries, germà del rei Pere III el Cerimoniós. El seu marit, que era vidu de Blanca de Tarent, tenia en casar-se el títol de comte de Prades, que canviaria el 1341 pel d’Empúries. Ambdós foren pares de l’hereu Joan I d’Empúries.
(País Valencià, 1255/57 – 1285 ?)
Baró de Xèrica. Fill natural de Jaume I el Conqueridor i de la seva amistançada Teresa Gil de Vidaure. Les seves possessions comprenien un ric patrimoni format pel castell i la vila de Xèrica, els de Toro, Eslida i Aín, i els llocs de Xelva i de Luèsia, entre altres.
Fou conseller d’Alfons II el Franc i un dels dirigents de la Unió Aragonesa. Es casà amb Elfa Álvarez de Azagra. El seu fill Jaume (II) de Xèrica i Álvarez de Azagra heretà la baronia.
(País Valencià, segle XIII – segle XIV)
Família de l’alta noblesa del Regne de València, fundada per Jaume Peres o Jaume (I) de Xèrica, fill del rei Jaume I el Conqueridor i de Teresa Gil de Vidaure.
Prengué el nom de la baronia de Xèrica, que el rei creà per a ell.
(Grècia, vers 1270 – València, 1319/20)
(o de Ventimiglia) Dama. Era filla del dèspota grec Teodor Làscaris II, titulat emperador de Nicea, i d’Eudòxia o Irene Làscaris. Era descendent de l’emperadriu grega Constança, que acompanyà a Catalunya.
Jaume II el Just i Blanca d’Anjou, convingueren el seu matrimoni amb Pere d’Aierbe, majordom reial. En tingué dues filles, però acabà per divorciar-se (1313). Des d’aleshores residí sovint al palau reial de València, acompanyant l’esmentada Constança.
S’ocupà durant algunes temporades de les infantes Isabel i Violant, filles de Jaume II.
(Morella, Ports, 1273 – València, 1333)
Cavaller. És conegut, a causa d’un error de la crònica de Pere III el Cerimoniós, amb el nom de Guillem de Vinatea. Jurat en cap de València, el 1333 protagonitzà una important acció d’oposició a la política feudalitzant que Alfons III el Benigne aplicava al Regne de València.
El rei accedí a les pretensions de la seva muller, la reina Elionor de Castella, de dotar fortament els seus fills, fonamentalment l’infant Ferran, en detriment de l’hereu, Pere, el futur Pere III el Cerimoniós, fruit del primer matrimoni del Benigne. En aquest sentit les donacions se succeïren: Tortosa, amb el títol de marquès per a Ferran, Alacant, Elda, Novelda, Oriola, Guardamar i, finalment, les viles de Xàtiva, Alzira, Morvedre, Morella, Borriana i Castelló de la Plana.
Aquestes darreres provocaren la reacció violenta de la ciutat de València, en nom de la qual Vinatea exigí davant els reis l’anul·lació de les cessions en un to tan enèrgic, que la reina arribà a afirmar que unes tals manifestacions no haurien estat permeses pel seu germà Alfons XI de Castella. Amb tot, Alfons III acceptà de fer la retractació demanada.
Francesc de Vinatea morí poc després, però la seva figura es convertí en el mite de la resistència foral del regne als intents feudalitzants; l’incident ha estat glossat en òpera, el 1974, per Matilde Salvador, amb text de Xavier Casp, en teatre, per Joan Llonín (Los jurados de Valencia, o sea el heroico Vinatea, estrenada a Barcelona el 1821), i en obres pictòriques, com les d’Emili Sala (Guillem de Vinatea exigint d’Alfons III la revocació del contrafur, 1878) i els murals de la Sala del Furs de la casa de la ciutat de València fets per Ramon Stolz (1958).
(País Valencià, segle XIV)
Cavaller. Lluità a la guerra contra Castella. El 1363 manava alguns dels reforços duts apressadament a Aragó després de la caiguda de Carinyena.
Estigué al servei de Pere III el Cerimoniós. El 1380, i en nom d’aquell, tractà de decidir l’infant Joan, duc de Girona, en favor de la idea del monarca de casar-lo amb Maria I de Sicília.
(València, segle XV)
Cambrer de Carles de Viana (1460). És atestat a València el 1478 i el 1480.
És un dels personatges que intervenen en el Parlament en casa de Berenguer Mercader, de Joan Roís de Corella.
(País Valencià, segle XIII – segle XVII)
Llinatge noble. Els membres més reculats del qual són:
Pere de Vila-rasa (Catalunya, segle XIII – País Valencià, segle XIII) Genearca conegut del llinatge. Era jutge de la cort del rei i anà a la conquesta de València.
Dalmau de Vila-rasa (País Valencià, segle XIII) Tenia béns a Alzira i Alfàndec (1267). Fou dels primers membres d’aquest llinatge.
(País Valencià, segle XV – Palerm, Itàlia, 1452)
Fill de Joan de Vilaragut i de Margarida de Prades. Fou educat a Santes Creus per tal de fer-ne un monjo; però, en conèixer el seu origen, fugí a Nàpols.
Heretà el patrimoni patern, serví Alfons IV el Magnànim a Sicília, on es casà, i morí deixant descendència siciliana.
(País Valencià, segle XIV – Sicília, Itàlia, segle XV)
Serví a la campanya de Sicília (1396). Fill bastard de Bernat de Vilaragut i Carròs. Era ciutadà de Palerm (1402). Martí I de Sicília li donà el castell de Castellammare. Ajudà Berenguer de Vilaragut i Mercer en les qüestions amb Pardo de la Casta (1407).
Empresonat a Barcelona, fou alliberat amb prohibició de partir de la ciutat sense llicència reial (1410). Fou falconer major de l’infant Alfons (1413) i el seu majordom i conseller, i fou fet capità de Palerm (1415). Més tard fou detingut a València i fugí de la presó (1418). Reclamà els seus drets al castell de Pirizi (o Perizi) i a Palatio Adrianni (1419).
Casat amb Agnès, vídua de Pelegrí Català, el succeí el seu fill:
Lluís de Vilaragut (Sicília, Itàlia, segle XV) Mestre racional de Sicília. Era baró de Tripi. El 1460 era un dels grans partidaris que el príncep Carles de Viana assumís el poder a l’illa.
Dades dels Països Catalans 