Arxiu d'etiquetes: País Valencià

Vinatea, Francesc de

2 Respostes

(Morella, Ports, 1273 – València, 1333)

Cavaller. És conegut, a causa d’un error de la crònica de Pere III el Cerimoniós, amb el nom de Guillem de Vinatea. Jurat en cap de València, el 1333 protagonitzà una important acció d’oposició a la política feudalitzant que Alfons III el Benigne aplicava al Regne de València.

El rei accedí a les pretensions de la seva muller, la reina Elionor de Castella, de dotar fortament els seus fills, fonamentalment l’infant Ferran, en detriment de l’hereu, Pere, el futur Pere III el Cerimoniós, fruit del primer matrimoni del Benigne. En aquest sentit les donacions se succeïren: Tortosa, amb el títol de marquès per a Ferran, Alacant, Elda, Novelda, Oriola, Guardamar i, finalment, les viles de Xàtiva, Alzira, Morvedre, Morella, Borriana i Castelló de la Plana.

Aquestes darreres provocaren la reacció violenta de la ciutat de València, en nom de la qual Vinatea exigí davant els reis l’anul·lació de les cessions en un to tan enèrgic, que la reina arribà a afirmar que unes tals manifestacions no haurien estat permeses pel seu germà Alfons XI de Castella. Amb tot, Alfons III acceptà de fer la retractació demanada.

Francesc de Vinatea morí poc després, però la seva figura es convertí en el mite de la resistència foral del regne als intents feudalitzants; l’incident ha estat glossat en òpera, el 1974, per Matilde Salvador, amb text de Xavier Casp, en teatre, per Joan Llonín (Los jurados de Valencia, o sea el heroico Vinatea, estrenada a Barcelona el 1821), i en obres pictòriques, com les d’Emili Sala (Guillem de Vinatea exigint d’Alfons III la revocació del contrafur, 1878) i els murals de la Sala del Furs de la casa de la ciutat de València fets per Ramon Stolz (1958).

Vilarig, Galceran de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIV)

Cavaller. Lluità a la guerra contra Castella. El 1363 manava alguns dels reforços duts apressadament a Aragó després de la caiguda de Carinyena.

Estigué al servei de Pere III el Cerimoniós. El 1380, i en nom d’aquell, tractà de decidir l’infant Joan, duc de Girona, en favor de la idea del monarca de casar-lo amb Maria I de Sicília.

Vila-rasa, Guillem Ramon de

Deixa un comentari

(València, segle XV)

Cambrer de Carles de Viana (1460). És atestat a València el 1478 i el 1480.

És un dels personatges que intervenen en el Parlament en casa de Berenguer Mercader, de Joan Roís de Corella.

Vila-rasa -llinatge-

3 Respostes

(País Valencià, segle XIII – segle XVII)

Llinatge noble. Els membres més reculats del qual són:

Pere de Vila-rasa  (Catalunya, segle XIII – País Valencià, segle XIII)  Genearca conegut del llinatge. Era jutge de la cort del rei i anà a la conquesta de València.

Dalmau de Vila-rasa  (País Valencià, segle XIII)  Tenia béns a Alzira i Alfàndec (1267). Fou dels primers membres d’aquest llinatge.

Vilaragut i de Prades, Joan Jeroni de

2 Respostes

(País Valencià, segle XV – Palerm, Itàlia, 1452)

Fill de Joan de Vilaragut i de Margarida de Prades. Fou educat a Santes Creus per tal de fer-ne un monjo; però, en conèixer el seu origen, fugí a Nàpols.

Heretà el patrimoni patern, serví Alfons IV el Magnànim a Sicília, on es casà, i morí deixant descendència siciliana.

Vilaragut, Joan de -Sicília, s. XIV/XV-

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIV – Sicília, Itàlia, segle XV)

Serví a la campanya de Sicília (1396). Fill bastard de Bernat de Vilaragut i Carròs. Era ciutadà de Palerm (1402). Martí I de Sicília li donà el castell de Castellammare. Ajudà Berenguer de Vilaragut i Mercer en les qüestions amb Pardo de la Casta (1407).

Empresonat a Barcelona, fou alliberat amb prohibició de partir de la ciutat sense llicència reial (1410). Fou falconer major de l’infant Alfons (1413) i el seu majordom i conseller, i fou fet capità de Palerm (1415). Més tard fou detingut a València i fugí de la presó (1418). Reclamà els seus drets al castell de Pirizi (o Perizi) i a Palatio Adrianni (1419).

Casat amb Agnès, vídua de Pelegrí Català, el succeí el seu fill:

Lluís de Vilaragut  (Sicília, Itàlia, segle XV)  Mestre racional de Sicília. Era baró de Tripi. El 1460 era un dels grans partidaris que el príncep Carles de Viana assumís el poder a l’illa.

Vilaragut, Joan de -funcionari, s. XIV/1415-

4 Respostes

(País Valencià, segle XIV – vers 1415)

Fill de Nicolau de Vilaragut i de Boïl i de Teresa Àlvarez de Haro. Probablement fou lloctinent del governador de València i reduí amb arbitrarietats les sedicions de Morella, la qual cosa provocà una queixa de la vila al parlament català (1411).

Es casà secretament amb Margarida de Prades, vídua del rei Martí I de Catalunya, i morí poc temps després. Llur fill fou Joan Jeroni de Vilaragut i de Prades.

Vilanova, Àngel de

Deixa un comentari

(València, segle XV – Sardenya, Itàlia, segle XVI)

Polític i militar. Descendent de Vidal de Vilanova, fou nomenat virrei de Sardenya (1515-29) per Ferran II de Catalunya i confirmat (1516) per Carles I de Catalunya.

Reuní el parlament ordinari de Sardenya (1518-23) i un d’extraordinari (1528). El mateix any rebutjà una incursió francesa sobre Sàsser.

Vilana, Vidal de

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XV)

Cavaller. Es casà amb Tecla de Borja, neboda del papa Calixt III i germana del papa Alexandre VI.

El 1456 concorregué amb galeres a la campanya contra Gènova que dirigí Bernat I de Vilamarí, regnant Alfons IV el Magnànim.

Vilafermosa, ducat de

29 Respostes

(País Valencià, segle XV – )

Títol senyorial concedit el 1476, pel rei Joan II de Catalunya, al seu fill il·legítim Alfons
VI de Ribagorça, en recompensa per la seva ajuda al rei durant la guerra civil catalana.

Fou donat en part sobre l’antiga baronia d’Arenós, que el 1464 fou confiscada al seu titular Jaume d’Aragó, per la seva actitud favorable a Carles de Viana i a la generalitat de Catalunya, i fou mantinguda en rebel·lió pel fill d’aquest, Jaume d’Aragó, fins que fou decapitat (1477).

Comprenia, a més de Vilafermosa, Sucaina, Artana, la Pobla d’Arenós, Espadella, Vallat, Lludient, el castell de Vilamalefa i Torre-xiva, tots els quals llocs antigament formaven la baronia d’Arenós. Li fou reconeguda la grandesa d’Espanya el 1535, al tercer duc.

Passà als Sanseverino, prínceps de Salern, tornà als Aragó, comtes de Ribagorça, i passà als Borja, comtes de Ficalho, als Bardaixí, marquesos de Navarrés, i als Azlor, comtes de Guara, que es cognominaren Azlor de Aragón.