(País Valencià, segle XVIII – )
Títol concedit el 1767 a Josep Vicent Ramon i Cascajares, regidor de València, comte consort de Ripalda.
Passà als Agulló i als Pascual de Quinto.
Tamarit, baronia de
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: País Valencià (hist)
Sotelo, marquesat de
(País Valencià, segle XVIII – )
Títol concedit el 1791 a Felip Amorós i Darder (mort el 1806) en representació de la seva muller Teresa Sotelo, morta el 1805. Passà (1892) als Sousa i es troba vacant.
El cinquè marquès, el contraalmirall Carles Sousa i Álvarez (València, 1862 – 1937), fou alcalde de València durant la Dictadura de Primo de Rivera.
Sogorb-Castelló de la Plana, bisbat de
(País Valencià, 31 maig 1960 – )
Demarcació de l’església catòlica. Creada el 1960, que té com a capital les ciutats de Sogorb i Castelló de la Plana. Té un total de 4.643,08 km2, amb 228 parròquies, repartides en catorze arxiprestats, els quals són agrupats en quatre vicaris episcopals.
Comprèn l’antic bisbat de Sogorb, llevat dels arxiprestats d’Alpont, Xelva i Ademús, que s’uniren a l’arquebisbat de València, i els antics arxiprestats del bisbat de Tortosa de Nules, Vila-real, Castelló de la Plana, Llucena i Albocàsser, llevat de la parròquia de Catí. També se li uní Vilafermosa i el seu arxiprestat, antic enclavament de València.
Es troba íntegrament dins la província civil de Castelló de la Plana, i és separada al nord pel bisbat de Tortosa per una línia imaginària que de la Mediterrània va per Alcossebre, travessa la Plana fins a la mola d’Ares i arriba al límit amb Aragó. El nou bisbat té majoria de catalanoparlants, mentre que a l’antic de Sogorb eren tots de parla castellana.
L’intent de creació del nou bisbat consta ja en el concordat del 1851, que preveia el trasllat de Sogorb a Castelló de la Plana. El nou concordat del 1953 insistí en el mateix punt i el 1957 mateix passà a la diòcesi de Sogorb tot l’arxiprestat de Vilafermosa i la parròquia de Gàtova, i, finalment, el 31 de maig de 1960 es creava la nova diòcesi, elevant a la dignitat de cocatedral l’església parroquial de Santa Maria de Castelló de la Plana i fent la definitiva fixació de límits.
Sense que hagi estat abolida cap de les antigues prerrogatives de Sogorb, la major densitat demogràfica de Castelló i el seu caràcter més cèntric dins la diòcesi han fet que gradualment es vagin traslladant a Castelló els centres de la diòcesi, com el seminari major, que fou construït entre el 1962 i el 1966, i la Casa d’Espiritualitat de Betxí, iniciada el 1962.
A Sogorb continua l’antic Arxiu Catedralici, que comença el 1232, però que fou molt devastat el 1936, les biblioteques capitular i diocesana, aquesta creada el 1772, i el Museu de la Catedral, creat el 1924 pel bisbe Lluís d’Amigó, que conserva, entre altres peces, un retaule de l’anomenat mestre de Sogorb, obres de Vicent Macip, Joan de Joanes, etc i un baix relleu atribuït a Donatello.
En els darrers anys, una de les activitats més destacables del bisbat foren les investigacions i documents emesos pel Pontifici Institut Joan Pau II per als Estudis sobre el Matrimoni i la Família.
Sogorb, ducat de
(País Valencià, segle XV – segle XVII)
Títol concedit el 1476 per Joan II el Sense Fe al seu cosí l’infant Enric d’Aragó i de Pimentel, que fou lloctinent de València. El seu fill Alfons d’Aragó (mort 1563) el succeí en el ducat. Es casà amb Joana (I) de Cardona i va ésser cabdill dels reialistes a la Germania.
El seu nét Enric d’Aragó i Cardona (mort 1640), sisè duc de Sogorb, va ésser virrei i capità general de Catalunya. El 1670, en morir el setè duc de Sogorb, aquest ducat es va refondre amb la casa ducal de Medinaceli.
Sogorb, bisbat de
(País Valencià, 1577 – 1960)
Demarcació històrica de l’Església catòlica centrada en la ciutat de Sogorb, creada el 1577 després de més de tres segles de formar part integrant del bisbat d’Albarrasí-Sogorb.
Comprenia els antics arxiprestats de Sogorb, Xèrica, Montant, Alpont, Xelva i Ademús, i s’estenia sobretot per l’actual regió de Sogorb. Per les bandes del sud i de l’est es trobava retallat per la diòcesi de Tortosa i per l’enclavament valencià de Vilafermosa i altres parròquies situades prop del Millars. Comprenia un total de 77 parròquies, totes de parla castellana.
El seu origen i els seus problemes inicials es deuen a la creació artificiosa de la diòcesi d’Albarrasí el 1172 pel metropolità de Toledo, quan pretengué de restaurar en aquesta ciutat l’antic bisbat d’Arcàvica. Poc després, adonant-se del poc fonament històric de la nova diòcesi, li féu adoptar el 1176 el títol de Segòbriga, pretenent que aquesta ciutat romano-visigòtica era Sogorb.
Això mogué el bisbe d’Albarrasí a pactar amb el rei moro Abū Sa’īd ‘Abd al-Rahmān la restauració de la ciutat, cosa que féu creant títols canonicals de Sogorb el 1232, abans de la presa efectiva de la ciutat que féu Jaume I el Conqueridor el 1245. Feta la conquesta, el bisbe d’Albarrasí Pedro Garcés organitzà religiosament la ciutat, però el rei Jaume, a qui no plaïa la seva subjecció a Toledo, manà al bisbe de València Arnau de Peralta (1243-47) que recuperés per la força l’església de Sogorb (1248).
Portat el plet a Roma, començà per al bisbe d’Albarrasí una llarga odissea que intentà d’acabar el papa Alexandre IV (1259) fusionant les diòcesis de Sogorb i Albarrasí. L’execució de la sentència, la féu per la força el bisbe Pere Ximénez de Segura, que el 1273 ocupà militarment l’església de Sogorb i n’expulsà els clergues valencians que la regien.
El mateix any es féu una concòrdia amb el bisbe de València sobre la restitució del territori que envoltava la ciutat, que sols es reduïa a quatre poblacions i que fou ampliat amb nous pactes els anys 1347 i 1351, després que el bisbat d’Albarrasí-Sogorb se separà de Toledo i s’uní al nou arquebisbat de Saragossa (1318). Així continuà la diòcesi fins que el 1577 el papa Gregori XIII desmembrà Sogorb d’Albarrasí. La primera fou unida a la província eclesiàstica de València i la segona a la de Saragossa.
L’accidentada història inicial de Sogorb fou causa que l’organització interna i del capítol no es dugués a terme fins després del 1273. Inicialment hi havia un sol capítol entre Sogorb i Albarrasí, amb un sol degà, tresorer i xantre, però amb dos ardiaques i sis canonges a cadascuna de les dues catedrals.
El 1358 es creà un ardiaca per a Alpont i l’any següent es crearen quatre nous oficis canonicals a la catedral de Sogorb, restant amb un total de setze. Amb motiu de l’erecció del bisbat independent de Sogorb hom intentà de crear quatre nous canonicats, però llur nombre oscil·là sempre entre setze i vint, que el concordat del 1851 fixà en setze canonges i dotze beneficiats.
La història de la diòcesi dels segles XV i XVI és marcada pels plets senyorials, els conflictes amb la cartoixa de Valldecrist i els resultats de la forçada conversió i després expulsió dels moriscs. Durant el segle XVII augmentà el nombre de convents, en especial dels jesuïtes.
El 1771 s’instal·là definitivament el seminari, a l’antic col·legi dels jesuïtes (expulsats el 1767), i poc després el bisbe Gómez de Haedo (1783-1808) renovà i consagrà la catedral i fundà l’hospital (1786) i altres obres de caritat i docents.
Després dels desordres de la guerra del Francès de 1808-14, la seu episcopal romangué vacant durant els anys de la primera guerra Carlina. Del 1847 al 1864 el bisbe Canubio procedí a la reorganització de la diòcesi i de la vida religiosa. A la fi del segle XIX el bisbe Francesc d’Assís Aguilar fundà el col·legi de Sant Josep per a seminaristes pobres, el convent de franciscans, diversos centres d’ensenyament, associacions de pietat i la Caixa d’Estalvis de Sogorb. En aquests anys es consolidà també el culte a la Mare de Déu de la Cova Santa.
Perdurà fins a la creació del nou bisbat de Sogorb-Castelló de la Plana.
Segona Germania -1693-
(País Valencià, gener 1693 – 15 juliol 1693)
Revolta pagesa anti-senyorial que es produí al sud del Xúquer i més concretament als pobles de l’antiga governació de Xàtiva. El malestar tenia l’origen en el peculiar repoblament d’aquesta zona (que pertanyia bàsicament als ducs de Gandia i de Maqueda, marquesos d’Albaida, Dénia i Guadalest, comtes de Cocentaina i de Real) després de l’expulsió dels moriscs (1609-15), que reafirmà encara més el règim senyorial imperant.
Un exemple representatiu fou el de Muro del Comtat, per les condicions lleonines que el senyor del lloc, Gaspar Roís de Corella, comte de Cocentaina, exigí als seus repobladors: reconeixement de la propietat senyorial de les terres, residència obligatòria, submissió total a la jurisdicció nobiliària per part del consell general, reserva per part d’ell de la moreria i de part de la producció, serveis, etc.
En general, durant la primera llarga meitat del segle XVII, el baix nivell de vida dels pagesos havia cristal·litzat en la rebel·lió primitiva del bandolerisme, extraordinàriament puixant en el regne. Però el millorament de la situació del camp, emmarcat en la recuperació de la perifèria peninsular a partir de 1670-80, alhora que suposà un descens del bandolerisme, afavorí les discrepàncies dels vassalls respecte al pagament de drets senyorials.
El primer intent ja havia tingut lloc el 1657, quan, a instància del consell general de Muro, Vicent Terol inicià, sense èxit, gestions per a rebaixar els censos dels pagesos, i seguiren les revoltes frustrades de 1663 a l’Horta de València, l’avalot dels vassalls del monestir de Valldigna el 1672, el del Camp de Morvedre el 1689.
La Segona Germania es desenvolupà en dues fases ben diferenciades: reivindicacions jurídiques des del gener de 1693 i revolta armada del 9 al 15 de juliol, de la qual se seguí una forta repressió.
Les al·legacions dels pagesos, tot i que arremetien contra els senyors, que es beneficiaven il·legalment -segons ells- de les condicions favorables del repoblament, més enllà dels trenta anys atorgats per Felip III, foren portades legalment per llur representant, Francesc Garcia del Ràfol d’Almúnia, que lliurà un memorial al rei Carles II.
Però el seu fracàs, en remetre el Consell d’Aragó el problema a l’audiència de València, jutge i part d’aquest pel fet que tenia interessos senyorials a la zona, afavorí l’agitació que esclatà el 9 de juliol, quan el batlle de Gandia -a requeriment del duc- agafà quatre pagesos que es negaven a repartir la collita.
Però l’improvisat exèrcit de revoltats, que es formà ràpidament i espontàniament, sota el comandament de Josep Navarro, barber de Muro, poca cosa pogué fer, llevat d’alliberar els companys i d’enfrontar-se, en inferioritat de condicions, a les tropes del lloctinent, marquès de Castelo Rodrigo. Aquest derrotà els revoltats a Setla de Nunyes el 15 de juliol de 1693.
La repressió posterior, amb l’esquarterament de Navarro, afavorida per la noblesa i l’alta clerecia (l’arquebisbe de Toledo Tomàs de Rocabertí s’oposà als clergues rurals partidaris dels pagesos), només ajornà un problema que es replantejà el 1702 amb la guerra de Successió.
Sedaví, ducat de
Scala, marquesat de la
(País Valencià, segle XVIII – )
Títol concedit el 1705, per Felip V de Borbó, a Vicent Boïl de la Scala, baró de Manises.
Passà als Maldonado, comtes de Villagonzalo.
Santa Coloma, marquesat de -País Valencià-
(País Valencià, segle XVII – )
Títol concedit el 1683 a Sebastià de la Torre i Borràs, regidor perpetu d’Alcanyís, natural de Mont-roig de Tastavins (Matarranya), on tenia el palau familiar.
Passà als Oriol.
Santa Bàrbara, baronia de
(País Valencià, segle XVIII – )
Títol concedit el 1799 a Fèlix Joaquim Rodríguez de la Encina i Fernández de Mesa, capità de voluntaris honrats valencià.
Continua en la mateixa família.
Dades dels Països Catalans 