Arxiu d'etiquetes: País Valencià (cult)

Bibliografía de la lengua valenciana

(País Valencià, 1915 – 1984)

Catàleg bibliogràfic elaborat per Josep Ribelles i Comín. Aspirava a reunir tots els llibres, opuscles, periòdics i fulls solts escrits en català per autors valencians o editats al País Valencià.

El 1915 en fou publicat el primer volum que abraça la relació de les impressions incunables i algunes altres, posteriors, de literats del segle XV; el segon (1929) correspon a edicions i a autors del segle XVI, i el tercer (1943) inclou la producció dels segles XVII i XVIII.

És un repertori força extens, fet amb un criteri no gaire científic, però molt útil per la quantitat de notícies i pels fragments de texts antics o introbables que publica.

El 1978 fou publicat el quart volum sobre el segle XIX i el 1984 el cinquè volum sobre el segle XX.

barraca

(País Valencià)

Un dels símbols tradicionals de l’horta. És una habitació de terra, de planta quadrangular i coberta de canyes i palla, pròpia del minifundi de l’horta.

Se’n troba la més gran concentració a l’interior d’una àrea encerclada entre el Grau de Castelló al nord i Daimús, prop de Gandia, al sud.

Generalment, la barraca valenciana constitueix un tipus d’habitacle format per dues barraques contigües, la més gran de les quals serveix d’habitació i dormitori, i la més petita d’estable i cuina, tot i que sol tenir una altra cuina a l’aire lliure, la més comunament usada.

albat, dansa de l’

(País Valencià)

Costum de la tradició funerària de les comarques valencianes de dellà el riu Xúquer, on ha persistit fins a l’actualitat el costum de fer ballar la jovenalla en vetllar el cadàver d’un infant o albat.

La dansa de l’albat es feia al so de guitarres, amb la mateixa melodia “per la de l’u” de la riberenca, però amb cançons que expressaven alegria perquè un àngel havia pujat al cel.

Aquest ball funerari rep també el nom de dansa del vetlatori (Albaida, Valldigna) i del mortitxol (Alacant).

Al Tall

(País Valencia, 1975 – 18 octubre 2013)

Grup músico-vocal. Es basa en la música tradicional per tal de reflectir preocupacions socials.

De la seva discografia cal destacar: Quan el mal ve d’Almansa, Cançons de la Nostra Terra (1982), amb Maria del Mar Bonet; Al Tall, deu anys (1984), Tocs i vares (1986), Xarq Al-Andalus (1987), Xavier, el coixo (1988) o Europ Eu! (1994), entre d’altres.

Flor de Cavalleria

(País Valencià, segle XV)

Novel·la, atribuïda a Joanot Martorell, de la qual només es conserva un fragment del pròleg (Biblioteca Nacional de Madrid), on parla de les batalles de sant Miquel amb els àngels rebels i de la licitud dels combats cavallerescs.

Espill -llibre-

(País Valencià, 1455 – 1462)

Obra de Jaume Roig. Publicat el 1531, conegut també per Llibre dels consells i Llibre de les dones.

Tot i que segueix la tradició de la narrativa en vers del segle XII (fent un ús riquíssim del llenguatge popular, però sense menyspreu de cap recurs), és escrit en vers de quatre síl·labes amb rima aparellada, tant per l’estructura com pel desenvolupament es pot considerar una veritable novel·la.

Amb un llenguatge ric i planer, teixeix una furiosa distriba contra les dones, causa de totes les desgràcies del protagonista, en Grau de València, molt d’acord amb la misogínia de la literatura medieval i la moral que imperava en aquella època.

Crestià, Lo

(País Valencià, segle XIV)

Obra monumental de Francesc Eiximenis, planejada en tretze llibres. En resten solament els llibres Primer, Segon, Terç i Dotzè.

En el Primer, escrit vers 1378-79, procurà d’enumerar les creences i les pràctiques de la religió cristiana i de comparar-les amb les dels pagans i els heretges. El 1383 n’escriví el Segon per aclarir l’ètica cristiana i, en el Terç (vers 1384-85), amplià l’anterior parlant dels diferents pecats. A vegades la descripció és molt pintoresca i inclou constantment contes i faules per il·lustrar la seva moral.

Els llibres Quart-Onzè havien de completar l’ensenyament cristià; el Dotzè, dividit en dues parts, dóna una visió general del regiment de prínceps (Regiment de la cosa pública).

És una gran enciclopèdia de la vida medieval.

Tirant lo Blanc

(País Valencià, 20 novembre 1490)

Novel·la escrita per Joanot Martorell i, en el seu estat conservat, acabada pel cavaller també valencià Martí Joan de Galba, que fou impresa per primera vegada a València l’any 1490, per Nicolau Spindeler, en tiratge de 715 exemplars. Fou reimpresa a Barcelona, el 1497, per Diego de Gumiel, i del 1873 ençà se n’han fet cinc edicions del text original.

Joanot Martorell, segurament durant la seva estada a Anglaterra (1438-39), degué recollir idees i preparar materials per tal de redactar una novel·la cavalleresca, de la qual, en data indeterminada, donà una mena d’esbós o assaig, el Guillem de Varoïc, els episodis i les idees principals del qual foren refosos als cinquanta-vuit primers capítols del Tirant.

Hom pot acceptar que al començament de l’any 1460, potser a precs de l’infant Ferran de Portugal, Martorell començà la redacció definitiva de la novel·la, que segurament encara es trobava en estat incomplet o pendent de revisió quan l’escriptor morí el 1468.

L’original passà a mans del seu amic Martí Joan de Galba, el qual curà de preparar-lo per tal d’ésser imprès i, cap a la segona part de la novel·la, féu més aprofundida la seva revisió i segurament hi afegí algun episodi propi. Però Galba també morí cinc mesos abans que fos acabada la impressió de la novel·la, que ateny 487 capítols.

El Tirant és la fingida biografia d’un cavaller bretó que, molt jove, es fa conèixer en festes cortesanes i combats a Anglaterra, esdevé cap de forces armades que socorren l’illa de Rodes i l’imperi grec, el qual defensa contra la invasió dels turcs i, després d’una llarga campanya al nord d’Àfrica, torna a Constantinoble i mor.

Les aventures cavalleresques i militars són acompanyades de la narració dels amors de Tirant i Carmesina, filla de l’emperador grec, la qual morirà també en saber el traspàs del seu enamorat.

L’extensa narració ofereix, d’una banda, tot un seguit de descripcions de procediments i recursos militars, ginys de guerra i moviments de tropes que fan comprendre la gran perícia de Tirant com a estrateg, tant en combats de terra com de mar. En això l’obra esdevé un preciós document de l’època, amb unes característiques i intencions molt diverses del tan divulgat llibre d’aventures d’origen bretó on apareix l’element meravellós i hom dóna una inversemblant fisonomia a l’heroi. D’altra banda, els amors de Tirant i Carmesina, emmarcats en la vida cortesana de Constantinoble, són narrats amb una profunda visió sentimental i psicològica i amb detalls alhora cortesans i sensuals.

Una prosa molt variada, adés solemne, retòrica i pomposa, adés familiar, viva i matisada amb un diàleg molt expressiu, reflex d’una realitat que l’autor vivia en la seva exuberant València de mitjan segle XV, atorguen al Tirant una real grandesa com a creació literària.

Els personatges, que no manquen de models vius, presos de la realitat contemporània, són dibuixats amb encert, fermesa i gran poder individualitzador, des dels que es podrien anomenar herois de la narració fins als secundaris i fins i tot marginals.

Tant pel seu contingut com per la seva forma expressiva el Tirant lo Blanc és una de les grans novel·les europees -ja ho afirmà Cervantes- i té la primacia entre la novel·lística catalana.

El 1511 es publicà a Valladolid una interessant traducció castellana, el 1538 n’aparegué a Venècia la versió italiana de Lelio di Manfredi, el 1737, amb peus d’impremta falsos per tal de desorientar la censura, la versió francesa atribuïda a C.-Ph. de Tubières, comte de Cailus i el 1984 aparegué a Londres la versió anglesa a càrrec de David H. Rosenthal.