(Rosselló, segle XII – 1229)
Senyor del castell de Montesquiu. Fill gran de Guillem II de Montesquiu i germà de Guillem III. Participà a l’expedició de Jaume I el Conqueridor a Mallorca (1229). Anava amb les forces del comte Nunyó Sanç I de Rosselló.
Morí sense fills, i fou succeït pel seu germà.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – 1378)
Segon comte d’Agosta. Fill de Guillem Ramon de Montcada i d’Alagó. Gran senescal i governador de Sicília i un dels caps del partit català de l’illa. Vicari general dels ducats d’Atenes i Neopàtria (1359-62, 1363-67), no residí pràcticament mai a Grècia, on governà per mitjà de lloctinents.
Un d’aquests, Pere de Pou, encapçalà una revolta a Tebes, fet pel qual Montcada fou destituït. Fou, tanmateix, reposat l’any següent i, teòricament, mantingué el càrrec fins el 1367, però de fet el govern estigué a mans de Roger de Lloria, que acabà per ésser reconegut el 1366.
El 1359 el rei de Sicília li concedí les senyories de Corint i Argos, i el 1363 el marquesat de Bodonitza i altres llocs fins a l’Arta, però de fet no en disposà. Obtingué la restitució del comtat d’Agosta que li havien usurpat els Chiaramonte durant una estada a Grècia.
Pledejà contra el seu cosí germà Mateu (dit Guillem) de Peralta, comte de Caltabellota, per l’herència de llur avi, el magnat Matteo de Sclafani, i obtingué per sentència el comtat d’Adernò i la baronia de Centorbi.
(Sicília, Itàlia, segle XV – 1452)
Quart comte d’Adernò i de Nucaria. Fill de Guillem Ramon de Montcada i de Peralta i fill adoptiu del seu oncle Antoni de Montcada i Abbate. Des del 1397 fou comte de Nucaria per concessió del rei Martí I el Jove i com a hereu de la seva mare, Beatriu d’Alagó.
El 1392 anà amb l’expedició de Martí el Jove a Sicília amb el seu pare, oncles i germà Mateu. Milità al partit català. Durant l’Interregne lluità amb els seus parents contra el vescomte Bernat (IV) de Cabrera i rescatà audaçment la reina Blanca de Sicília, retinguda prop de Siracusa.
Fou un dels tres ambaixadors sicilians prop de Ferran I d’Antequera per demanar que nomenés sobirà de Sicília un dels infants reials (1414). El 1420 anà a Nàpols com a capità, al servei d’Alfons IV el Magnànim; participà en el setge de Bonifaci i, més tard (1423), a Capua, on caigué presoner. Fou, sembla, majordom i gran camarlenc del rei.
(Sicília, Itàlia, segle XIV – 1414/15)
(o Antoni de Sclafaní) Tercer comte d’Adernó. Fill de Mateu de Montcada i Sclafani, i germà de Pere. El 1367 li fou concedit el comtat d’Àsaro, que després perdé. El 1392 anà amb el seu altre germà Guillem Ramon de Montcada i de Peralta amb l’expedició catalana de Martí el Jove a Sicília, i en fou recompensat amb les baronies de Traina, Castronovo i Miserendino, que perdé per rebel.
Després de seguir el seu germà en les alternatives d’amistat i rebel·lia, acabà per ésser un gran amic de Martí el Jove. Fou senescal o mariscal i gonfanoner de Sicília. El 1396 rebé els comtats d’Adernó i de Centorbi (aquest ja el tenia com a baronia).
Després de la mort de Martí l’Humà, esdevingué un dels principals magnats del partit de la reina Blanca I de Navarra, capitanejat per Sanç Roís de Liori, comte de Caltanissetta, enfrontat amb el de Bernat de Cabrera.
Guillem de Montcada (Catalunya, segle XI) Noble. Apareix entre el 1064 i el 1067. Segurament fou fill de Guillem I i germà de Riambau.
Guillem de Montcada (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Noble. No ha estat identificat de forma segura. Figurà amb Ot (I) de Montcada a l’expedició naval contra Ceuta del 1309. Potser era un germà d’Ot i, per tant, també, de la futura reina Elisenda i del bisbe Gastó.
Guillem de Montcada (Catalunya, segle XIV) Noble. No consta la seva posició genealògica. Del Guillem Ramon de Montcada que fou degà de Lleida heretà la senyoria de Benavent (vers 1372). El 1388 la vengué al bisbat de Lleida. És un personatge molt poc conegut.
Guillem de Montcada (Catalunya, segle XV – segle XVI) Noble. El 1512 fou nomenat governador de Trípoli, plaça conquerida dos anys abans i governada fins aleshores per Jaume de Requesens.
Berenguer de Montbui (Catalunya, segle XIV) Noble. El 1344 formava part del consell de Pere III el Cerimoniós a la segona campanya del Rosselló per desposseir Jaume III de Mallorca.
Damià de Montbui (Catalunya, segle XV) Cavaller. En 1472 hagué de representar Francesc de Montbui a l’homenatge prestat a Joan II el Sense Fe per la noblesa catalana que havia deposat finalment les armes alçades contra el monarca.
Francesc de Montbui (Catalunya, segle XIV) Cavaller. Anà a combatre a Sardenya el 1323, formant part de l’expedició per sotmetre l’illa que comandava l’infant Alfons.
(Barcelona, vers 1700 – segle XVIII)
Noble. Fou membre de la junta directiva de la Companyia de Comerç de Barcelona i, d’ençà del seu restabliment, del Cos de Comerç barceloní.
(Gandia, Safor, segle XVII – Barcelona, 1709)
Jurista i noble. Mestre de l’orde de Montesa i partidari de Carles d’Àustria durant la guerra de Successió. En caure València passà a Barcelona.
Fou marquès de la Vega (1707), i regent per València al Consell d’Aragó.
L’arquebisbe de Toledo, borbònic, el desposseí de les seves dignitats (1708).
Fou germà seu, Lluís Mercader i de Calataiud (País Valencià, segle XVII – vers 1709) Vuitè baró de Xest. Fill i successor de Lluís Mercader i de Montpalau. Fou besavi de Josep Mercader i Onofrio.
Cristòfol Mercader (València, segle XVII) Frare franciscà. Pertanyia a la noble família del seu cognom. Fou cronista de l’orde. Sobresortí com a orador sagrat. Fou nomenat predicador reial. És autor d’una crònica general del seu orde i de diversos escrits religiosos.
Galceran Mercader (Catalunya, segle XV) Cavaller. El 1451 fou governador de l’illa de Sardenya. El seu període de governació resultà, per excepció, bastant tranquil.
Guillem Mercader (Catalunya, segle XV) Escriptor. És autor de poesies de caràcter religiós. El 1486 participà en un certamen poètic celebrat en honor de la Immaculada Concepció.
Maties Mercader (País Valencià, segle XV) Eclesiàstic. Fou ardiaca del capítol de València. El 1478 formà part de l’ambaixada tramesa a Gènova per Joan II el Sense Fe, per tal de garantir que els genovesos no ajudessin el gran rebel de Sardenya, marquès d’Oristany.
(Sicília, Itàlia, 19 desembre 1406 – agost 1407)
Únic fill de Martí I el Jove i de la seva segona muller, Blanca de Navarra. Morí de trastorns causats per la dentició.
La seva desaparició seria seguida abans de dos anys per la del seu pare i el 1410 per la del seu avi, fets que produïren l’extinció de la successió directa del casal de Barcelona.
Dades dels Països Catalans 