Arxiu d'etiquetes: nobles

Novelles, Ermengol de

5 Respostes

(Grècia, segle XIV – vers 1366)

Gran senyor de la Grècia catalana. Fill d’Ot de Novelles i d’una Melissenos. Fou un dels signants, amb el seu pare, de la treva convinguda amb els venecians (1331). Heretà de la seva mare els castells de Castri i de Licònia, i del seu pare diverses possessions que ell eixamplà molt.

Arribà a tenir propietats no lluny de Neopàtria i de Zeitun. Devers el 1356 dominava per causes ignorades el castell de Siderocàstron, propietat habitual dels Frederic, comtes de Salona.

Tractà de formar estat a part amb les seves terres i es rebel·là contra l’autoritat del duc sicilià representat llavors per Jaume Frederic, comte de Salona i senyor d’Egina. El comte li arrabassà el castell i destruí les seves desmesurades ambicions. Fou també senyor del castell d’Estir i de la torre de Metokhi, a la Fòcida.

Sembla que en morir deixà grans deutes, ja que les seves possessions es dispersaren per imperatius econòmics visibles.

Mur -varis/es bio-

3 Respostes

Acard de Mur  (Catalunya, segle XIII – després 1316)  Procurador de Jaume II de Catalunya al Regne de València.

Acard de Mur  (Catalunya, segle XIV)  Senyor de Rubió. Per l’enllaç amb Elionor d’Albi, posseïren les baronies de l’Albi i Cervià.

Arnau de Mur  (Catalunya, segle XIV)  Noble. El 1343 formà part del consell reial a l’expedició de Pere III el Cerimoniós per ocupar Mallorca.

Dalmau de Mur  (Catalunya, segle XIV)  Noble. Lluità a la guerra contra Castella. El 1363 formà part del reforços que passaren a Aragó després de la caiguda de Carinyena. El 1374 fou enviat a Castella per impedir que n’entressin incursions de mercenaris estrangers.

Guillem de Mur  (Catalunya, segle XIII)  Trobador. És autor d’un sirventès a Jaume I el Conqueridor animant-lo a portar a cap una croada.

Isabel de Mur  (Catalunya, segle XV)  Dama. Serví la reina Joana Enríquez. A la mort d’aquesta, el 1468, era nomenada marmessora i també curadora de la infanta Joana, filla de la difunta. Es casà amb Pero de Urrea. Era germana de Brianda i neboda de l’arquebisbe Dalmau.

Lluís de Mur  (Catalunya, segle XIV – 1408)  Baró de Mur, l’Albi i Cervià. Acompanyà l’infant Martí, duc de Montblanc, a Sicília (1392). Fou pare de cinc fills: Dalmau, Hug Pere, Lluís, Aldonça i Acard de Mur i de Cervelló.

Ramon de Mur  (Catalunya, segle XV)  Cavaller. El 1424, al Born de Barcelona, tingué un encontre cavalleresc, davant la cort, amb Bernat de Centelles. El combat no responia a raons personals, sinó només esportives. Els dos contendents foren invitats després a dinar amb el rei Alfons IV el Magnànim.

Simó de Mur  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Noble. Prengué les armes a favor de Ferran I d’Antequera contra Jaume II d’Urgell (1413). Fou un dels qui acompanyaren el notari que féu la crida de submissió davant els murs de Balaguer. Hi fou rebut amb violència. Participà al setge de la plaça.

Mur, Hug de (varis)

Deixa un comentari

Hug de Mur  (Catalunya, segle XIV – Monreal, Aragó, juny 1429)  Noble. Prengué part a les lluites contra Castella. Fou ferit de mort en un combat, prop de la frontera castellana.

Hug de Mur  (Catalunya, segle XV)  Noble. El 1430 participà, a Tortosa, en el consell especial que estudià el cas de rebel·lia de Frederic de Luna, el nét de Martí I l’Humà.

Mosset, Ademar (IV) de

2 Respostes

(Rosselló, segle XIV)

Noble. Tingué una gran influència en la cort de Jaume III de Mallorca. Fou lloctinent reial a Cerdanya i rebé les senyories de Montesquiu, la Roca, el Voló i Mosset (1330); posteriorment, Jaume III el nomenà majordom seu, però, acusat d’ésser partidari de Pere III el Cerimoniós, el féu empresonar.

Alliberat el 1344, esdevingué un fervent partidari del partit del Cerimoniós, el qual el recompensà fent-lo del seu consell reial, i després el designà governador de Vilafranca de Conflent.

Mosset -llinatge-

1 Resposta

(Mosset, Conflent, segle XI – Catalunya Nord, segle XIV)

Família feudal. Estava radicada a la vall de Mosset i molt probablement sortida d’un membre del casal dels comtes de Cerdanya–Besalú.

Té per genearca un tal Guillem -potser besnét del comte Radulf I de Besalú-, el qual, amb els seus germans Miró, Guifré, Delà, Sunifred i Ramon, rebé el 1019, de mans de l’abat Oliba (i amb consentiment del germà d’aquest, el comte Guifré II de Cerdanya i del bisbe d’Elna, Berenguer de Gurb, del bisbe Ermengol d’Urgell, de l’arquebisbe de Narbona Guifré de Cerdanya, del vescomte Sunifred I de Cerdanya i d’altres pròcers) l’alou de Breses, a la vall de Mosset, propietat del monestir de Cuixà.

Aquest Guillem i els seus germans posseïen ja per herència altres alous, i el 1034 Guillem féu un curiós testament (erròniament atribuït a l’homònim comte de Besalú Guillem I), en el qual fa donacions a diversos monestirs.

El fill gran de Guillem, Ramon, heretà possessions a Coma i Ix, i fou l’origen del llinatge senyorial dels Salses, que el 1134 reivindicà drets hereditaris sobre el comtat de Cerdanya.

El fill segon, Ramon (Ramon d’Enveig?), o el tercer, Ademar, que heretaren possessions a Coma, Breses, Enveig i Vilanova, són els genearques de la família Mosset.

Arnau (I) de Mosset (Catalunya Nord, segle XII), possiblement nét dels esmentats Ramon o Ademar, fou el primer a portar aquest cognom. Consentí (1162) la donació del monestir de Clariana al d’Ardorel feta pel bisbe d’Elna. El seu nét fou:

Arnau (II) de Mosset (Catalunya Nord, segle XII – després 1213)  Es casà amb Saurimunda de Peralada, vídua de Ramon de Castell-Rosselló, la qual, segons una famosa llegenda trobadoresca, inspirà una passió fatal al trobador Guillem de Cabestany. Foren besavis de:

Arnau (IV) de Mosset (Catalunya Nord, segle XIV – vers 1355)  Senyor de la baronia de Mosset i de Montesquiu, la Roca, Nidoleres, el Való, Sant Martí de Tet i la torre o bastida de Mascarda per donació (1330) de Jaume III de Mallorca. Fou conseller íntim del regent Felip de Mallorca i, com ell, inclinat al misticisme dels espirituals. Fou inculpat de beguinisme (1332) pel papa Joan XXII i a requeriment del rei Jaume III. El 1333 comparegué davant el cardenal Jacques Fournier i el rei testimonià contra ell. Sembla que pogué evitar una condemnació, però més tard adoptà el partit de Pere III de Catalunya.

Montsoriu -varis bio-

2 Respostes

Amat de Montsoriu  (Catalunya, segle X – segle XI)  Noble. Destacà a la cort del comte Ramon Borrell de Barcelona.

Bernat de Montsoriu  (Catalunya, segle XIV)  Cavaller. Serví Robert de Nàpols contra els gibel·lins, al temps que també ho feia Antoni de Cardona. El 1325 tenia el títol de senescal del Piemont.

Ponç de Montsoriu  (Catalunya, segle XIII)  Cavaller. Prengué part a la conquesta de València a les ordres de Jaume I de Catalunya (1238). Com a recompensa pels seus serveis rebé 10 jovades de terra i una casa.

Montesquiu, Bernat IV de

1 Resposta

(Rosselló, segle XII – 1229)

Senyor del castell de Montesquiu. Fill gran de Guillem II de Montesquiu i germà de Guillem III. Participà a l’expedició de Jaume I el Conqueridor a Mallorca (1229). Anava amb les forces del comte Nunyó Sanç I de Rosselló.

Morí sense fills, i fou succeït pel seu germà.

Montcada i Sclafani, Mateu de

5 Respostes

(Sicília, Itàlia, segle XIV – 1378)

Segon comte d’Agosta. Fill de Guillem Ramon de Montcada i d’Alagó. Gran senescal i governador de Sicília i un dels caps del partit català de l’illa. Vicari general dels ducats d’Atenes i Neopàtria (1359-62, 1363-67), no residí pràcticament mai a Grècia, on governà per mitjà de lloctinents.

Un d’aquests, Pere de Pou, encapçalà una revolta a Tebes, fet pel qual Montcada fou destituït. Fou, tanmateix, reposat l’any següent i, teòricament, mantingué el càrrec fins el 1367, però de fet el govern estigué a mans de Roger de Lloria, que acabà per ésser reconegut el 1366.

El 1359 el rei de Sicília li concedí les senyories de Corint i Argos, i el 1363 el marquesat de Bodonitza i altres llocs fins a l’Arta, però de fet no en disposà. Obtingué la restitució del comtat d’Agosta que li havien usurpat els Chiaramonte durant una estada a Grècia.

Pledejà contra el seu cosí germà Mateu (dit Guillem) de Peralta, comte de Caltabellota, per l’herència de llur avi, el magnat Matteo de Sclafani, i obtingué per sentència el comtat d’Adernò i la baronia de Centorbi.

Montcada i d’Alagó, Joan de

Deixa un comentari

(Sicília, Itàlia, segle XV – 1452)

Quart comte d’Adernò i de Nucaria. Fill de Guillem Ramon de Montcada i de Peralta i fill adoptiu del seu oncle Antoni de Montcada i Abbate. Des del 1397 fou comte de Nucaria per concessió del rei Martí I el Jove i com a hereu de la seva mare, Beatriu d’Alagó.

El 1392 anà amb l’expedició de Martí el Jove a Sicília amb el seu pare, oncles i germà Mateu. Milità al partit català. Durant l’Interregne lluità amb els seus parents contra el vescomte Bernat (IV) de Cabrera i rescatà audaçment la reina Blanca de Sicília, retinguda prop de Siracusa.

Fou un dels tres ambaixadors sicilians prop de Ferran I d’Antequera per demanar que nomenés sobirà de Sicília un dels infants reials (1414). El 1420 anà a Nàpols com a capità, al servei d’Alfons IV el Magnànim; participà en el setge de Bonifaci i, més tard (1423), a Capua, on caigué presoner. Fou, sembla, majordom i gran camarlenc del rei.

Montcada i Abbate, Antoni de

4 Respostes

(Sicília, Itàlia, segle XIV – 1414/15)

(o Antoni de Sclafaní)  Tercer comte d’Adernó. Fill de Mateu de Montcada i Sclafani, i germà de Pere. El 1367 li fou concedit el comtat d’Àsaro, que després perdé. El 1392 anà amb el seu altre germà Guillem Ramon de Montcada i de Peralta amb l’expedició catalana de Martí el Jove a Sicília, i en fou recompensat amb les baronies de Traina, Castronovo i Miserendino, que perdé per rebel.

Després de seguir el seu germà en les alternatives d’amistat i rebel·lia, acabà per ésser un gran amic de Martí el Jove. Fou senescal o mariscal i gonfanoner de Sicília. El 1396 rebé els comtats d’Adernó i de Centorbi (aquest ja el tenia com a baronia).

Després de la mort de Martí l’Humà, esdevingué un dels principals magnats del partit de la reina Blanca I de Navarra, capitanejat per Sanç Roís de Liori, comte de Caltanissetta, enfrontat amb el de Bernat de Cabrera.