(País Valencià, segle XVI)
Baró de Llaurí, Beniomer, Benioquer i Matada, comanador de l’orde de Sant Jaume i governador d’Oriola. Fill de Lluís (II) de Vic i Ferrer i de María Manrique de Lara i Fajardo i germà de Joan, Jordi, Francesc, Pere (I) i Lluís.
El seu fill i successor fou Dídac de Vic i de Castellví.
(País Valencià, segle XV – 1459)
Diplomàtic. Senyor de Gallinera, Ebo, Xeresa i Alcòder i alcaid de Peníscola i Biar. Fill i hereu de Ramon (II) de Vic. Passà a Castella al servei de la reina Elionor, i amb l’infant Ferran de Castella assistí a la presa d’Antequera, i el 1412 a la batalla del grau de Sagunt contra els urgellistes.
Alfons IV el féu cambrer major, i estigué amb ell a Nàpols i a la conquesta de Marsella (1423). El 1433 es trobava a Sicília com a conseller del lloctinent, l’infant Joan. El 1441 era mestre racional de València, i el 1444 fou enviat d’ambaixador a Castella.
Fou el pare de Lluís (I) i de Guillem Ramon de Vic i de Corbera, i de:
(València, vers 1459 – 1535)
Alt funcionari reial. Baró de Llaurí, Beniomer, Benioquer i Matada i senyor del castell i les valls de Gallinera i d’Ebo. Fill primogènit de Lluís de Vic i de Corbera, de qui heretà les possessions. Fou educat a la cort. Prengué part en la conquesta de Granada amb el seu germà Joan, que hi morí (1492). El mateix any es casà amb Violant Ferrer i Soler, filla gran de Lluís Ferrer i Eixarc.
El 1505 fou nomenat justícia criminal de València. Acompanyà l’any següent Ferran II i Germana de Foix a Nàpols, i el 1507 fou nomenat ambaixador a Roma prop del papa, càrrec que tingué fins el 1520 -fou confirmat a la mort de Ferran II per Carles I, el 1516-. La seva influència en els afers italians fou gran, sobretot en les relacions amb el regne de Nàpols, i degué ésser incrementada per la presència del seu germà Guillem Ramon, cardenal.
El 1517 fou nomenat virrei de Sicília, però no prengué possessió del càrrec i restà a Roma. Treballà a favor de la candidatura de Carles I a l’Imperi. El 1518, en ésser nomenat ambaixador a Roma també Lluís Carròs de Vilaragut i de Castellví, la presència de dos catalans provocà una reacció violenta, i ambdós foren rellevats el 1520. Retornà a València el 1521, en plena guerra de les Germanies, i es refugià a la seva baronia de Llaurí, mentre el seu fill Lluís (II) de Vic i Ferrer es posava al servei de l’exèrcit reialista del duc de Sogorb.
Negocià amb el capità de l’exèrcit agermanat Joan Caro quan el seu exèrcit assetjà el castell de Corbera, i aconseguí que Bocairent es posés al costat del rei. Visità, per ordre del rei, el rei de França Francesc I, presoner al castell de Benissanó a conseqüència de la derrota de Pavia (1525).
(València, 1584 – Alzira, Ribera Alta, 1657)
Noble. Baró de Llaurí, Beniomer i Benioquer, cavaller d’Alcántara. Fill d’Àlvar de Vic i Manrique de Lara. Conegut també, per vinculació materna, com a Dídac de Vic i Mascó. Educat a la cort, era patge de Felip II de Castella.
Continuà un dietari valencià iniciat pel seu germà Àlvar (1619-32), publicat el 1921. Deixà inèdits diversos escrits, com uns Anales, del 1400 al 1640, unes notes a les obres de Martí de Viciana i uns discursos sobre les comèdies i les fortificacions militars.
Afavoridor, per tradició familiar, del monestir de jerònims de la Murta, a Alzira, cedí en morir 31 retrats d’homes insignes valencians copiats per Joan Ribalta, de qui havia estat mecenes, així com tots els seus papers.
Joan Vallterra de Blanes (País Valencià, segle XVI) Noble. De nom real Joan de Blanes i de Vallterra. Nét i hereu d’Elisabet de Vallterra i Ferrándiz de los Arcos. Els seus cognoms, formant-ne un de sol, es perpetuaren en els seus descendents. Serví Ferran II el Catòlic en la defensa de Perpinyà contra els francesos. El seu besnét fou:
Vicent Vallterra de Blanes i de Centelles (País Valencià, segle XVI) Noble. Fou el pare de:
Joan Vallterra de Blanes i de Ribelles (País Valencià, segle XVI – segle XVII) Baró de Torres Torres i de Canet de Berenguer, creat el 1628 comte de la Vilanova (títol que portà la seva descendència). Fou el pare de:
Jeroni Vallterra de Blanes i de Vallterra (País Valencià, segle XVI) Noble. Fou el pare de:
Vicent Vallterra de Blanes i Robles (País Valencià, segle XVII – 1669) Fou lloctinent de portantveus de governador general de València. Fou pare de:
Josep Vallterra de Blanes i Martí (País Valencià, segle XVII – València, 1659) Cavaller de Sant Jaume. Fou degollat a la plaça de València. Fou l’avi de:
Pere Vallterra de Blanes i de Borja (País Valencià, segle XVII – 1733) Fou creat marquès de Vallterra (1716).
(País Valencià, segle XV – 1470)
Noble. Pare d’un altre Joan de Vallterra.
Vinculà els seus béns (1466) i fou el primer baró de Torres Torres, senyor del castell i terme de Castellmontant (que comprenia Castellmontant, Montant, Montanejos, Aranyuel, la Font de la Reina i Vilanova de la Reina), d’Arenós i la Pobla d’Arenós i batlle de Sogorb (càrrec que heretà del seu sogre).
Només deixà dues filles:
(Sicília, Itàlia, segle XIV – 1355)
Noble. Iniciador de la línia siciliana dels barons de Vicari i Goderano. Obtingué el 1338 les baronies i la senyoria de Vicari (venuda el 1408), Palumba, Giardinello, Goderano i Ciafù.
Els seus descendents obtingueren les baronies de Montforte, Siculana i Marcatobianco, i la línia s’extingí a la fi del segle XVII.
Octavi de Vallguarnera i Lanza di Trabia (Sicília, Itàlia, segle XVII) Fill de Francesc de Vallguarnera i del Carretto. Fou l’iniciador de la branca siciliana dels marquesos de Santa Lucia. Fou el pare de Ponç de Vallguarnera i de Santacoloma (Sicília, Itàlia, segle XVII – segle XVIII) Polític. Senador del regne de Sicília i primer marquès de Santa Lucia (1700).
Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1676) Duc de l’Arenella (1645) i príncep de Valguarnera. El 1161 comprà el principat de Niscemi de Branciforte. Entre els seus fills cal esmentar.
Simó de Vallguarnera i Branciforte (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1743) S’intitulà, sense ésser-ho, comte d’Albons. Fou pare de Josep de Vallguarnera i de Martí.
Vidal de Vallguarnera i Branciforte (Sicília, Itàlia, segle XVIII – 1768) Quart duc de l’Arenella, príncep de Niscemi i senyor d’Albons i de la torre de Caldes de Montbui. El seu nét cinquè fou:
Conrad de Vallguarnera i de Mantegna (Sicília, Itàlia, segle XX – 1966) Fou el desè duc de l’Arenella, príncep de Niscemi i de Castelnuovo i cavaller de l’orde de Sant Joan. Només deixà dues filles.
Nom que adoptaren els membres del llinatge de Vallgornera que s’establiren a Sicília.
El primer que adoptà aquesta forma del nom fou Vidal de Vallguarnera i de Sort (Sicília, Itàlia, segle XV – 1480) Fill de Francesc (I) de Vallgornera i de Castellbell, del qual heretà les baronies d’Asaro i Caropipi. Fou el primer membre de la línia siciliana dels comtes d’Asaro, prínceps de Vallgornera. Fou l’avi de:
Jaume de Vallguarnera i de Centelles (Sicília, Itàlia, segle XV) Bisbe de Malta (1495). Era germà de:
Joan de Vallguarnera i de Centelles (Sicília, Itàlia, segle XV) Fou el cinquè baró d’Asaro i Caropipi, president del Regne de Sicília i capità general de la cavalleria del rei Ferran II el Catòlic. El seu besnét fou:
Joan Jeroni de Vallguarnera i de Ventimiglia (Sicília, Itàlia, segle XVI) Fou creat comte d’Asaro el 1543. El seu nèt-cinquè fou:
Francesc de Vallguarnera i del Carretto (Sicília, Itàlia, segle XVI – 1636) Setè comte d’Asaro. Fou creat príncep de Valguarnera el 1626. Fou pare d’Octavi i de Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia, i de:
Francesc de Vallguarnera i Arrighetti (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1705) Cavaller de Sant Jaume. El 1651 es casà amb Antonia Griffeo, princesa de Gangi i baronessa de Regiovanni. Llur nét fou:
Francesc Xavier de Vallguarnera i de Gravina (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1739) Heretà a més dels títols del pare, el principat de Gravina, que havia estat concedit el 1644 a la seva mare, i fou virrei de Sardenya, ambaixador a Madrid i gran camarlenc del rei sard Carles Manuel III. La seva besnéta fou:
Àgata de Vallguarnera i La Grua (Sicília, Itàlia, segle XIX – 1864) Vuitena princesa de Valguarnera, Gravina i Gangi i comtessa d’Asaro. Es casà amb Giuseppe Alliata e di Montcada, príncep de Villafranca. Amb ella s’extingí la línia siciliana dels comtes d’Asaro.
Vallgornera (Catalunya Nord, segle XIV) Noble del llinatge dels senyors de Vilanova de la Ribera (Rosselló). Abandonà la causa del seu sobirà natural, Jaume III de Mallorca, i prengué la del rival d’aquest, Pere III el Cerimoniós. El 1344 combatia al costat de Pere III per sotmetre-li el Rosselló. Destacà a la presa d’Elna.
Francesc de Vallgornera (Sicília, Itàlia, segle XIV) Cavaller de pare català, possiblement fill de Simó. Fou un bon defensor de l’illa contra els angevins. El 1349 era una de les figures més destacades a Catània, durant el setge a què fou sotmesa la plaça pels invasors.
Francesc de Vallgornera (Sicília, Itàlia, segle XV) Noble. Probablement de la branca empordanesa de la família que s’havia establert a Sicília. El 1460 era un dels partidaris que la corona siciliana fos cenyida pel príncep Carles de Viana.
Simó de Vallgornera (Sicília, Itàlia, segle XIV – segle XV) Noble. Descendent de Simó de Vallgornera i de Vilallonga. Es manifestà favorable, el 1392, a la tornada de la reina Maria I a Sicília i al triomf dels interessos catalans a l’illa. El 1396 era recompensat d’aquesta actitud amb diverses donacions reials.
Dades dels Països Catalans 