Arxiu d'etiquetes: nobles

Ramon Roger II de Pallars Sobirà

(Pallars, 1302 – 1350)

Comte de Pallars Sobirà (1343-50). Fill segon d’Hug I (de Mataplana) i de Sibil·la I de Pallars.

A la mort del pare (1328), rebé les baronies de Mataplana, Vall de Toses i Cervelló i un ampli domini de les Garrigues, que incloïa les Borges, Arbeca i Castelldans.

Quan el 1343 morí el seu germà, Arnau Roger II, sense fills, els Comenge, representats pel comte Jaume I d’Urgell, marit de Cecília de Comenge, reivindicaren el comtat, però Pere III en féu investidura a favor de Ramon Roger.

Convertit en home de confiança del Cerimoniós, al costat dels Cabrera, els Montcada i el vescomte d’Illa, participà en la segona campanya del Rosselló (1343), on tingué un paper destacat en el setge de Cotlliure i en una acció sobre mercenaris de Jaume III de Mallorca a Salses.

Assistí també a l’assemblea parlamentària de Barcelona (1344) que decidí la sort de Jaume III.

L’any 1345 féu cessió al seu germà Pere Roger Bernat de la baronia de Mataplana i de les altres senyories que el 1328 havia heretat del seu pare.

Servint el rei Pere III, defensà la Cerdanya davant un intent d’invasió de Jaume III (1347), prestà suport a la causa de la reialesa en els conflictes de la Unió i lluità un cop més contra Jaume III en la decisiva batalla de Llucmajor (1349) a Mallorca.

Estigué casat amb Sibil·la de Cardona i el succeí el seu fill Hug Roger I.

Ramon Roger I de Pallars Sobirà

(Pallars, segle XIII – 1295)

Comte de Pallars Sobirà (1288-95). Fill segon de Roger III de Pallars i de Sibil·la.

En morir el seu pare el comte titular fou Arnau Roger (1256-88), però durant la seva absència fou substituït pel seu germà Ramon Roger. Ambdós feren causa comuna (1274), amb els nobles, revoltats contra l’autoritat reial de Jaume I i de Pere el Gran. Capturats a Balaguer (1280), foren perdonats.

El 1285 féu costat als Foix i participà en la invasió francesa del Principat i es posà en contra del rei i del seu germà. A la mort d’aquest (1288), es féu càrrec del govern del comtat, ja que el difunt havia deixat filles menors d’edat.

Enemic dels Comenge i amb l’ajut d’Alfons el Liberal, féu cara a la invasió d’Arnau d’Espanha, pretendent al comtat de Pallars.

Durant els conflictes nobiliaris del 1293 s’ajuntà amb els Cardona contra el bloc format pels Montcada, els comtes d’Urgell i els d’Empúries.

En no tenir descendència de la seva muller Blanca de Bellera, el comtat passà a la neboda Sibil·la, filla d’Arnau Roger, la qual es casà amb Hug de Mataplana, i s’introduí així un nou llinatge.

Ramon d’Empúries -vescomte Bas-

(Catalunya, segle XIII – 1339)

Vescomte de Bas (1323-31). Prior de l’orde de l’Hospital a Catalunya. Era fill d’Hug V d’Empúries (1269-77) i de Sibil·la de Pallars.

En morir el 1322 el seu nebot Malgaulí (Ponç VI d’Empúries), l’últim dels comtes emporitans de llinatge comtal, tingué l’oportunitat d’ésser el successor al comtat, prèvia renúncia al priorat de Catalunya, segons el testament del seu germà Ponç V d’Empúries. No hi va voler renunciar i llavors el comtat passà al vescomte Hug de Cardona (Hug VI d’Empúries).

Fou un personatge important a les corts de Jaume II i d’Alfons III. Tingué el senyoriu del vescomtat de Bas, fins que passà al patrimoni reial, després que el monarca li hagués satisfet un deute.

Ramon Borrell I de Barcelona

(Girona, 26 maig 972 – Barcelona, 8 setembre 1017)

Comte de Barcelona, Girona i Osona (992-1017). Fill i successor de Borrell II de Barcelona.

Començà a governar poc després de les devastadores incursions d’Almansor i en plena recuperació de Barcelona. El 1002 féu un viatge a Roma per tal de sol·licitar l’ajuda de Gregori V davant les repetides incursions sarraïnes. Un any després féu cara a una invasió del fill d’al-Mansur, Abd al-Malik al-Muzaffar, que assotà el Penedès i destruí Manresa.

El 1010 organitzà una expedició catalana a Còrdova a fi de defensar els drets del califa Muhammad II al-Mahdí, enfront dels del pretendent dels berbers Sulayman al-Mustain. En l’expedició varen participar els bisbes de Barcelona, Girona i Vic, i el comte Ermengol I d’Urgell.

El 1015 dugué a terme una incursió cap a l’Ebre i el Segre i, segons sembla, reconquerí el territori comprès entre Olèrdola i la línia Ebre-Segre.

El 993 es casà amb Ermessenda de Carcassona, i foren pares de Berenguer Ramon I de Barcelona.

Ramon Berenguer V de Provença

(Ais de Provença, França, 1198 – 19 agost 1245)

Comte de Provença (1209-45). Fill d’Alfons II i de Garsenda de Forcalquier, i nebot del rei Pere I el Catòlic. Heretà els comtats de Provença i de Forcalquier a la mort del seu pare (1209) i del seu avi matern.

Pere el Catòlic el traslladà al castell de Montsó, on fou custodiat pels templers, mentre que la governació de la Provença passà a Sanç, germà de Ramon Berenguer IV de Provença. Mort Pere el Catòlic a Muret (1213), el comte Sanç fou fet regent de Catalunya-Aragó, el qual dugué també al castell de Montsó l’infant Jaume I, cosí de Ramon Berenguer V. Aquest en sortí el 1216.

Incorporà als seus dominis el comtat de Forcalquier (1222) i portà a terme la reordenació administrativa del comtat. El 1230 cedí Marsella al comtat de Tolosa. El conflicte bèl·lic que sorgí amb els tolosans fou deturat per la intervenció de Jaume I (1239).

De la seva muller Beatriu de Savoia tingué quatre filles: Margarida, que es casà amb Lluís IX de França; Elionor, amb Enric III d’Anglaterra; Sança, amb Ricard de Cornualla, i Beatriu, feta hereva, que es casà amb Carles I d’Anjou.

Des d’aleshores el comtat de Provença va dur una política contrària als interessos catalans a la Mediterrània.

Ramon Berenguer IV de Provença

(Murviel, Llenguadoc, 1158 – prop de Montpeller, França, 5 abril 1181)

Comte de Provença (1168-81) i de Cerdanya (1162-68). Fill segon de Ramon Berenguer IV de Barcelona, li donaren el nom de Pere.

Mentre el seu germà, Alfons I, era fet rei d’Aragó, comte de Barcelona i marquès de Provença, ell rebé la senyoria de Carcassona i drets al Llenguadoc.

En morir el seu cosí Ramon Berenguer III de Provença (1166), Pere fou fet comte, i des d’aleshores s’anomenà Ramon Berenguer. La seva actuació estigué vinculada als interessos d’Alfons I, del qual fou un veritable lloctinent.

Morí assassinat en una emboscada. El títol passà a Sanç, l’altre germà.

Ramon Berenguer III de Provença

(Provença, 1136 ? – Niça, Provença, març 1166)

Comte de Provença (1144-66). Fill de Berenguer Ramon de Provença, era nét de Ramon Berenguer III de Barcelona.

En morir (1144) el seu pare quan ell era un infant, el govern de Provença passà al seu oncle Ramon Berenguer IV de Barcelona. Durant aquesta minoritat el comte barceloní hagué de fer cara a les ambicions del comtat de Tolosa i a les prestacions de la casa de Baus, la qual el 1145 i el 1150 havia rebut la investidura del comtat de part de l’emperador Frederic Barba-roja.

En casar-se (1161) amb Ricliza, neboda de l’emperador i vídua d’Alfons VII de Castella, assumí de fet la governació de Provença i aconseguí també de l’emperador la investidura (1163). Durant el setge de Niça, on havia esclatat una revolta anticomtal, hi trobà la mort.

Deixà una filla menor d’edat, Dolça. Pocs mesos després Alfons I ocupà el comtat de Provença.

Ramon Berenguer I d’Empuries

(Tortosa ?, Baix Ebre, 1308 – Barcelona, després 1365)

Comte d’Empúries (1341-64). Fill de Jaume II de Catalunya-Aragó i de Blanca de Nàpols. El seu pare li atorgà el títol de comte de Prades el 6 de maig de 1324, i més tard el d’Entença.

Va contraure primeres núpcies amb la seva cosina germana Blanca, filla del príncep de Tàrent; vidu d’aquesta, es casà amb Maria Álvarez, filla de Jaume II de Xèrica.

L’11 de març de 1341 permutà amb el seu germà Pere el comtat de Prades pel d’Empúries.

Conseller del seu nebot Pere III el Cerimoniós, aquest li confià el 1349 el govern de les forces que envaïren el Rosselló, en la guerra contra Jaume III de Mallorca. El 1356 va intervenir al costat del papa Innocenci VI per tal d’assolir la pacificació de l’illa de Sardenya.

Els darrers anys de la seva vida es retirà al convent de Predicadors de Barcelona.

Ramon II d’Urgell

(Catalunya, segle XI – 1114)

Vescomte d’Urgell (1079-1114). Fill i successor del vescomte Miró II.

Ajudà eficaçment els seus senyors els comtes d’Urgell en la lluita contra els sarraïns i la conquesta de la part meridional del comtat, el castell de Gerb (1092) i Balaguer (1106).

El 1108 celebrà un conveni amb el bisbe d’Urgell, Ot, sobre el castell de Terrassa, del qual obtingué la investidura feudal.

Casat amb Ermessenda, fou succeït en el vescomtat pel seu fill Pere I.

Ramon I d’Osona

(Catalunya, segle X – vers 1015)

Vescomte d’Osona (vers 1010-vers 1015). Fill del vescomte Guadall II. Succeí en el vescomtat el seu germà Ermemir II, mort sense successió.

Es casà amb Eugúncia de Lluçà, que li sobrevisqué fins al 1062, féu acabar el monestir de Sant Pere de Casserres, iniciat per Ermetruit, la seva sogra.

Els seus fills Bermon I, Eribau I i Folc I el succeïren consecutivament en el vescomtat d’Osona, dit després de Cardona.