Arxiu d'etiquetes: nobles

Ramon Borrell I de Barcelona

(Girona, 26 maig 972 – Barcelona, 8 setembre 1017)

Comte de Barcelona, Girona i Osona (992-1017). Fill i successor de Borrell II de Barcelona.

Començà a governar poc després de les devastadores incursions d’Almansor i en plena recuperació de Barcelona. El 1002 féu un viatge a Roma per tal de sol·licitar l’ajuda de Gregori V davant les repetides incursions sarraïnes. Un any després féu cara a una invasió del fill d’al-Mansur, Abd al-Malik al-Muzaffar, que assotà el Penedès i destruí Manresa.

El 1010 organitzà una expedició catalana a Còrdova a fi de defensar els drets del califa Muhammad II al-Mahdí, enfront dels del pretendent dels berbers Sulayman al-Mustain. En l’expedició varen participar els bisbes de Barcelona, Girona i Vic, i el comte Ermengol I d’Urgell.

El 1015 dugué a terme una incursió cap a l’Ebre i el Segre i, segons sembla, reconquerí el territori comprès entre Olèrdola i la línia Ebre-Segre.

El 993 es casà amb Ermessenda de Carcassona, i foren pares de Berenguer Ramon I de Barcelona.

Ramon Berenguer V de Provença

(Ais de Provença, França, 1198 – 19 agost 1245)

Comte de Provença (1209-45). Fill d’Alfons II i de Garsenda de Forcalquier, i nebot del rei Pere I el Catòlic. Heretà els comtats de Provença i de Forcalquier a la mort del seu pare (1209) i del seu avi matern.

Pere el Catòlic el traslladà al castell de Montsó, on fou custodiat pels templers, mentre que la governació de la Provença passà a Sanç, germà de Ramon Berenguer IV de Provença. Mort Pere el Catòlic a Muret (1213), el comte Sanç fou fet regent de Catalunya-Aragó, el qual dugué també al castell de Montsó l’infant Jaume I, cosí de Ramon Berenguer V. Aquest en sortí el 1216.

Incorporà als seus dominis el comtat de Forcalquier (1222) i portà a terme la reordenació administrativa del comtat. El 1230 cedí Marsella al comtat de Tolosa. El conflicte bèl·lic que sorgí amb els tolosans fou deturat per la intervenció de Jaume I (1239).

De la seva muller Beatriu de Savoia tingué quatre filles: Margarida, que es casà amb Lluís IX de França; Elionor, amb Enric III d’Anglaterra; Sança, amb Ricard de Cornualla, i Beatriu, feta hereva, que es casà amb Carles I d’Anjou.

Des d’aleshores el comtat de Provença va dur una política contrària als interessos catalans a la Mediterrània.

Ramon Berenguer IV de Provença

(Murviel, Llenguadoc, 1158 – prop de Montpeller, França, 5 abril 1181)

Comte de Provença (1168-81) i de Cerdanya (1162-68). Fill segon de Ramon Berenguer IV de Barcelona, li donaren el nom de Pere.

Mentre el seu germà, Alfons I, era fet rei d’Aragó, comte de Barcelona i marquès de Provença, ell rebé la senyoria de Carcassona i drets al Llenguadoc.

En morir el seu cosí Ramon Berenguer III de Provença (1166), Pere fou fet comte, i des d’aleshores s’anomenà Ramon Berenguer. La seva actuació estigué vinculada als interessos d’Alfons I, del qual fou un veritable lloctinent.

Morí assassinat en una emboscada. El títol passà a Sanç, l’altre germà.

Ramon Berenguer III de Provença

(Provença, 1136 ? – Niça, Provença, març 1166)

Comte de Provença (1144-66). Fill de Berenguer Ramon de Provença, era nét de Ramon Berenguer III de Barcelona.

En morir (1144) el seu pare quan ell era un infant, el govern de Provença passà al seu oncle Ramon Berenguer IV de Barcelona. Durant aquesta minoritat el comte barceloní hagué de fer cara a les ambicions del comtat de Tolosa i a les prestacions de la casa de Baus, la qual el 1145 i el 1150 havia rebut la investidura del comtat de part de l’emperador Frederic Barba-roja.

En casar-se (1161) amb Ricliza, neboda de l’emperador i vídua d’Alfons VII de Castella, assumí de fet la governació de Provença i aconseguí també de l’emperador la investidura (1163). Durant el setge de Niça, on havia esclatat una revolta anticomtal, hi trobà la mort.

Deixà una filla menor d’edat, Dolça. Pocs mesos després Alfons I ocupà el comtat de Provença.

Ramon Berenguer I d’Empuries

(Tortosa ?, Baix Ebre, 1308 – Barcelona, després 1365)

Comte d’Empúries (1341-64). Fill de Jaume II de Catalunya-Aragó i de Blanca de Nàpols. El seu pare li atorgà el títol de comte de Prades el 6 de maig de 1324, i més tard el d’Entença.

Va contraure primeres núpcies amb la seva cosina germana Blanca, filla del príncep de Tàrent; vidu d’aquesta, es casà amb Maria Álvarez, filla de Jaume II de Xèrica.

L’11 de març de 1341 permutà amb el seu germà Pere el comtat de Prades pel d’Empúries.

Conseller del seu nebot Pere III el Cerimoniós, aquest li confià el 1349 el govern de les forces que envaïren el Rosselló, en la guerra contra Jaume III de Mallorca. El 1356 va intervenir al costat del papa Innocenci VI per tal d’assolir la pacificació de l’illa de Sardenya.

Els darrers anys de la seva vida es retirà al convent de Predicadors de Barcelona.

Ramon II d’Urgell

(Catalunya, segle XI – 1114)

Vescomte d’Urgell (1079-1114). Fill i successor del vescomte Miró Guillem.

Ajudà eficaçment els seus senyors els comtes d’Urgell en la lluita contra els sarraïns i la conquesta de la part meridional del comtat, el castell de Gerb (1092) i Balaguer (1106).

El 1108 celebrà un conveni amb el bisbe d’Urgell, Ot, sobre el castell de Terrassa, del qual obtingué la investidura feudal.

Casat amb Ermessenda, fou succeït en el vescomtat pel seu fill Pere I.

Ramon I d’Osona

(Catalunya, segle X – vers 1015)

Vescomte d’Osona (vers 1010-vers 1015). Fill del vescomte Guadall II. Succeí en el vescomtat el seu germà Ermemir II, mort sense successió.

Es casà amb Eugúncia de Lluçà, que li sobrevisqué fins al 1062, féu acabar el monestir de Sant Pere de Casserres, iniciat per Ermetruit, la seva sogra.

Els seus fills Bermon I, Eribau I i Folc I el succeïren consecutivament en el vescomtat d’Osona, dit després de Cardona.

Ramon VI de Tolosa

(Sant Geli, Llenguadoc, 27 octubre 1156 – Tolosa, Llenguadoc, 2 agost 1222)

“el Vell“ Comte de Tolosa (1194-1222). Fill i successor de Ramon V i de Constança de França.

Vidu el 1198, es casà (1204) amb Elionor, germana de Pere I de Catalunya.

Tingué greus problemes amb els legats papals per la lluita contra els albigesos des del 1203. El perill que tot això representava obligà Tolosa a canviar la política d’hostilitat al Casal de Barcelona: el 1204 convingué un tractat de mutu ajut amb Pere I de Catalunya i el seu germà Alfons II de Provença, i per altra part concedí a Pere I un préstec de cent cinquanta mil sous melgoresos en hipoteca sobre Gavaldà.

El mes de maig de 1210 els comtes de Tolosa i de Foix i el rei Pere s’entrevistaren a Pàmies i el darrer gestionà infructuosament una actitud més favorable de Simó de Montfort envers el de Foix. Després acompanyà Ramon VI a Tolosa i hi intentà una avinença d’aquest amb el legat Arnau Amalric, sense obtenir gairebé res.

Havent tornat els legats a inquietar el comte de Tolosa, el 1211 aquest acudí a una conferència a Narbona amb Simó de Montfort i el rei Pere I. Poc després s’inicià l’atac dels croats contra Tolosa. Després d’uns dies de combats duríssims els croats hagueren de retirar-se a Tolosa ja dins el 1212.

Llavors Ramon VI, a qui no restava gaire cosa més que Tolosa, Montalban i la Provença tolosana, demanà consell i ajut al rei Pere. Aquest designà un governador per a la ciutat de Tolosa, Guillem de l’Escala, que acompanyà el comte en el seu retorn, juntament amb una mainada de catalans.

El mateix rei, vers l’Epifania del 1213, sojornà un temps a la capital tolosana i des d’allà treballà per aconseguir una solució acceptable per a tots, però fracassà novament i hi rebé els juraments de fidelitat de Ramon VI i del seu fill, que ratificaren els cònsols de Tolosa.

Com que Comenge, Foix i Bearn feren igualment, en aquest greu moment, quasi tot Occitània quedava sota la sobirania del rei de Catalunya-Aragó, que s’instal·là al Castell Narbonès amb la seva mainada aragonesa i alguns nobles catalans.

La submissió de Tolosa a Pere I suscità una reacció contrària del rei de França, que es considerava senyor suprem del comtat. D’altra banda el papa ordenà a Pere I que abandonés els tolosans; el rei, que era a Lleida, aplegà un petit exèrcit i travessà els Pirineus.

Havent-se unit els comtes de Tolosa, de Foix i de Comenge, posaren setge a Muret el 10 de setembre de 1213. El dia 12 els contendents lluitaren en batalla campal, en la qual Ramon VI tenia la rereguarda. Mort el rei Pere, sense que el comte de Tolosa hagués entrat en lluita, hom emprengué la retirada i molts tolosans moriren ofegats en travessar la Garona.

Dalmau de Creixell i altres catalans ajudaren a la defensa de Tolosa. Ramon VI acudí a la cort de Pallars i hi organitzà una expedició d’ajut a Tolosa, que derrotà els assetjants i entrà a la ciutat el 13 de setembre de 1217.

Ramon VI morí després d’haver recuperat una gran part dels seus estats i d’haver premiat la fidelitat dels tolosans amb generosos privilegis.

Ramon V de Tolosa

(França, 1134 – Nimes, França, 1194)

Comte de Tolosa (1148-94). Fill d’Alfons I Jordà i de Faidida d’Usès. Succeí al seu pare, juntament amb el seu germà Alfons II.

El 1153 lluità amb el vescomte Ramon Trencavell I de Carcassona, pel fet d’haver reconegut aquest la senyoria del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, i el féu presoner.

El 1159 hagué de guerrejar contra la coalició d’Enric II d’Anglaterra, el comte de Barcelona i el senyor Guillem VI de Montpeller; quan Tolosa era atacada fou socorregut pel rei de França.

El 1176 es reuní a l’illa de Gernica, entre Bellcaire i Tarascó, amb Alfons I de Catalunya-Aragó, i convingueren la cessió a Alfons dels drets sobre el comtat d’Arle o de Provença en canvi de tres mil deu marcs d’argent. Llavors foren celebrades festes fastuosíssimes.

Fou succeït pel seu fill, Ramon VI de Tolosa.

Ramon I de Tolosa

(França, segle IX – Tolosa, França, 863)

Comte de Pallars-Ribagorça (Ramon I de Pallars-Ribagorça), Tolosa i Carcassona (vers 852-863). Fill de Fulguald i de Senegunda, succeí com a titular del comtat al seu germà Frèdol.

Probablement morí en l’ocupació de la ciutat de Tolosa per part d’Unifred, marquès de Gòtia.

El seu fill Bernat, rebé el comtat de Tolosa i de Pallars-Ribagorça, mentre que el comtat de Carcassona-Rases passà a Oliba.