Arxiu d'etiquetes: músics

Puig i Gairalt, Antoni

1 Resposta

(l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 28 agost 1887 – Barcelona, 17 octubre 1935)

Arquitecte i pianista. Germà de Ramon Puig i Gairalt. Estudià música al Conservatori del Liceu i pintura a l’escola d’art de Francesc d’A. Galí. Encara estudiant projectà un gran auditori de concerts d’estil classicista.

Després d’unes reformes de cases que féu a Cerdanyola (1919-20) inicià una carrera que el situà entre els primers arquitectes catalans de la seva generació.

Plenament imbuït de la mentalitat estètica del Noucentisme, intentà retrobar un estil genuïnament català i clàssic a la vegada i construí el Casal del Molí Vell a Gelida (1920-21) i la Casa Guarro a Sarrià (1921-23). Aviat sumà a aquests pressupòsits certes influències d’Arts Déco: cases al Carrer Ample, 46 (1923-24) i a la Via Laietana, 6 (1926-28), a Barcelona, i casa Oliver, a Sabadell (1925-26).

Entre el 1928 i el 1930 construí la fàbrica Myrurgia de Barcelona, on hom ha detectat influències del formalisme de Perret. El projecte d’aquesta obra fou exposat, per especial invitació dels altres expositors, a la mostra d’arquitectura que a l’abril de 1929 organitzaren els futurs membres del GATCPAC a les Galeries Dalmau de Barcelona. Tanmateix ell només s’incorporà al nou grup com a soci numerari i seguí paral·lelament una tònica similar però menys rígida: casa Cervelló a Begues, projecte d’aeroport per a Barcelona (1932), xalet a Castelldefels (1932).

Fou també l’autor, amb Josep Clarà, del monument d’Espanya a l’Uruguai (Montevideo, 1932) i de les cases de Pau Casals a Sant Salvador (Baix Penedès) i d’Eugeni Xammar a l’Ametlla del Vallès.

Fou un enamorat del gòtic català i, contrari a les tesis de Le Corbusier –la maison est une machine à habiter-, preconitzà un funcionalisme que contraposava la improvisació de l’emoció a la rigidesa geomètrica.

El 1928 i el 1933 fou objecte de ressonants homenatges. Fou president del primer Congrés d’Arquitectes de Llengua Catalana (1932) i del Saló de Montjuïc (1934).

Com a pianista interpretà, sol o amb Pau Casals, amb Mercè Plantada o -a quatre mans- amb Wanda Landowska, obres de Schumann, Mozart, César Frank i sobretot J. S. Bach. Fou fundador i vicepresident de l’Associació de Musica da Càmera de Barcelona (1929).

Portet i Serdà, Joaquim

2 Respostes

(Vic, Osona, 20 octubre 1957 – )

“Quimi Portet”  Músic. S’inicià en el món de la música el 1976 en diversos grups. L’any 1981 es traslladà a Barcelona, on conegué Manolo García i junts tocaren en Los Rápidos, que posteriorment s’anomenaren Los Burros (1983) i, finalment, El Último de la Fila (1985-98), grup que aconseguí importants èxits. Durant aquesta etapa també publicà en solitari alguns treballs com Persones estranyes (1987).

Dissolt el grup amb García, sota el seu nom ha esdevingut un dels més destacats intèrprets i autors de rock en català. Les seves lletres denoten la influència de Pau Riba, Jaume Sisa i són impregnades d’un humor provocador i surrealista.

Ha publicat Hoquei sobre pedres (1997), Cançoner electromagnètic (1999), Acadèmia de somnis (2001), La terra és plana (2004), Matem els dimarts i els divendres (2007), Viatge a Montserrat (2009) i Oh my love! (2012).

L’any 1997 s’inicià també com a productor per a, entre d’altres, Adrià Puntí, Albert Pla i Gerard Quintana. El 2008 rebé el Premio Nacional de música a la millor cançó en català i l’any 2010 el premi Enderrock al millor artista de l’any.

Enllaç web:  Quimi Portet

Palau de la Música Catalana

29 Respostes

(Barcelona, 1905 – 1908)

Edifici de Lluís Domènech i Montaner, construït com a sala de concerts de l’Orfeó Català, dins l’estil modernista, s’aixeca en el lloc que ocupà el claustre renaixentista del convent dels Mínims, desaparegut el 1835, al barri de Sant Pere. L’exterior és de maó vist amb revestiments de mosaic ceràmic; a l’interior són àmpliament utilitzats materials policroms, com ara mosaics i vidres de color amb temes decoratius de tipus floral.

A l’exterior cal esmentar, al xamfrà, el grup escultòric de Miquel Blay, representant la cançó popular; a l’interior, les figures de l’escenari amb cos de mosaic i bust en relleu d’Eusebi Arnau, l’al·legoria de la cançó catalana de Pau Gargallo a l’esquerra de l’escenari i, a la dreta, el bust de Beethoven i les Valquíries.

Declarat monument nacional el 1977, entre 1985 i 1989 s’hi realitzaren obres de reforma, segons un projecte dels arquitectes Òscar Tusquets i C. Die.

Enllaç web:  Palau de la Música Catalana

Orquestra Simfònica del Vallès

5 Respostes

(Sabadell, Vallès Occidental, 1987 – )

(OSV)  Orquestra. Fundada en el si de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Poc després començà a actuar també com a conjunt simfònic, sota la batuta del seu titular, Albert Argudo. La temporada 1993-94 assumí aquesta funció Jordi Mora i, a partir de la 1997-98, Salvador Brotons, que fou substituït per Edmon Colomer el 2002.

Amb una clara vocació social, l’orquestra disposa també d’una oferta musical especialment adreçada a les universitats, els centres penitenciaris i els hospitals de Catalunya. David Giménez Carreras n’assumí la direcció el 2006, però al cap de tres anys en fou designat director emèrit, i prengué el càrrec de titular el valencià Rubén Gimeno.

A més de la seva activitat dins el cicle Òpera a Catalunya, manté una programació estable de concerts a Sabadell i, des de la temporada 1996-97, un cicle de Concerts Simfònics al Palau de la Música Catalana. L’any 1992 fou guardonada amb el premi Nacional de música de la Generalitat de Catalunya.

Enllaç web: Orquestra Simfònica del Vallès

Orquestra de Cadaqués

2 Respostes

(Cadaqués, Alt Empordà, 1988 – )

Orquestra. Creada com a orquestra resident del Festival de Música de Cadaqués. És integrada per músics d’arreu d’Europa que es reuneixen quatre cops l’any sota la batuta de directors convidats. Edmon Colomer i Philippe Entremont foren els primers, i des del 1990 treballa fonamentalment amb Sir Neville Marriner i Gennadij Rozdestvenskij.

Amb ella han actuat artistes com Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Alícia de Larrocha i Paco de Lucía. Ha estrenat l’òpera Babel 46 de Xavier Montsalvatge, a més de partitures de Salvador Brotons, Cristóbal Halffter, Tomás Marco i Luis De Pablo, entre d’altres. També dedica especial atenció a la recuperació del patrimoni musical català.

Ha enregistrat el Concierto de Aranjuez, de Rodrigo, amb Paco de Lucía, i la nova versió de Goyescas d’Enric Granados, reorquestrada per Albert Guinovart. Des del 1991 és orquestra resident del Festival Internacional de Música Castell de Peralada i cada dos anys organitza un Concurs Internacional de Directors d’Orquestra.

Enllaç web:  Orquestra de Cadaqués

Orfeó Català

39 Respostes

(Barcelona, 15 setembre 1891 – )

Societat coral fundada per Lluís Millet i Amadeu Vives. Ha esdevingut una de les institucions més representatives de Catalunya. Pot considerar-se conseqüència i culminació dels cors de Josep Anselm Clavé a la darreria del segle XIX.

Objectiu seu ha estat difondre la cançó popular o tradicional i incorporar la música clàssica a la vida cultural catalana. El seu exemple ha influït en el moviment orfeònic i coral català fins al moment present.

Millet en fou el primer director. Sota el seu impuls, no solament acomplí fidelment l’esperit fundacional contingut en l’article primer dels estatuts (“L’Orfeó Català és una associació que té per objecte la mútua instrucció artística dels seus socis i el foment i enaltiment de l’art musical català”), sinó que estimulà tota la vida musical catalana, amb la inclusió en el seu repertori dels grans compositors de l’època, principalment alemanys i francesos, i dels clàssics de la polifonia vocal.

Al costat de les grans obres de la música universal, ha difós bàsicament la cançó popular catalana. Ha organitzat concursos musicals (les cèlebres Festes de la Música Catalana, a semblança dels Jocs Florals) i ha estimulat la creació d’obres noves. En el seu extens repertori hi ha obres dels compositors catalans més destacats.

Edità durant molts anys (1904-36) la “Revista Musical Catalana” i s’edificà una seu apropiada: el Palau de la Música Catalana (1908), màxim exponent del modernisme català i obra cabdal de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que ha esdevingut una de les més importants sales de concerts d’Europa. L’Orfeò Català ha portat el seu missatge musical a molts indrets de Catalunya i d’Espanya, i ha actuat a nombroses ciutats estrangeres.

A la mort de Millet (1941) fou nomenat director Francesc Pujol. Des del 1946 el dirigí el fill del fundador, Lluís Maria Millet i Millet, que el 1977 deixà voluntàriament la direcció artística i fou nomenat director honorari; li succeí el seu fill Lluís Millet i Loras, que dimití el 1981 i fou succeït per l’anglès Samuel Johnson, que restà en el càrrec fins al 1988, excepte en el període 1983-84, en què fou substituït per Salvador Mas. Jordi Casas en fou el director des del 1988.

L’any 2009 la institució entra en una greu crisi en fer-se públic un presumpte frau continuat i de grans proporcions comès pel president de l’entitat, Fèlix Millet i Tusell i part dels seus col·laboradors.

Enllaç web: Orfeó Català

Nel·lo i Colom, David

1 Resposta

(Barcelona, 3 febrer 1959 – )

Escriptor i músic. Intèrpret de flauta travessera, compagina l’activitat com a concertista i com a professor d’aquest instrument amb la d’escriptor, activitat en la qual s’inicià l’any 1994.

Ha publicat, entre altres obres, les narracions infantils L’Albert i els menjabrossa (1995), Mr. Monkey (1997) i La porta prohibida (1999) i les juvenils El duomo. Barcelona (1996), Per què no m’ho deies? (1996), Després d’en Marcel (1997), La meva Eurídice (1998), Peter Snyder (1999), Quadern australià (2000), El geni de la bicicleta (2000) i Els antilladres (2001).

L’any 2001 publicà la seva primera obra per a adults, la novel·la Nou dits, al qual han seguit, en el mateix gènere Història natural (2003), L’aposta (2002), Informe celestial (2004), La Geografia de les veus (2007), Contrajoc (2007), Guguengol (2009) i El meu cor cap a tu per sempre (2009). És també autor del llibre de viatges Retorn a Budapest (2001). Ha obtingut diversos premis per les seves obres.

Morera i Viura, Enric

40 Respostes

(Barcelona, 22 maig 1865 – 12 març 1942)

Compositor. D’infant va viure a Buenos Aires, on inicià els estudis musicals (que va continuar a Brussel·les i, amb Isaac Albéniz i Carles G. Vidiella -piano- i Felip Pedrell -harmonia-, a Barcelona).

Va treballar molt per la Renaixença musical catalana; l’any 1896 va fundar la societat coral Catalunya Nova i el 1901 el Teatre Líric Català. Va ésser professor i vicedirector de l’Escola Municipal de Música de Barcelona.

Va compondre una extensa obra musical i va excel·lir especialment en la música coral i en les sardanes, en les quals, dins un mòdul palesament popular, va revelar el gran temperament musical que posseïa. També va conrear el gènere instrumental i la música escènica, estrenà, amb gran èxit, diverses obres. Fou així mateix un pedagog remarcable: els més notables músics de la generació posterior foren formats per ell.

D’entre les seves obres cal destacar: obres corals (Caramelles, Marina, L’Empordà, L’arbre fruiter), sardanes per a veus mixtes (Les fulles seques, La sardana de les monges); sardanes per a cobla (La Santa Espina, Festa Major, Girona, Davant la Verge); obres instrumentals, quartets, peces per a piano (Catalònia, Andante religioso, Concert per a violoncel i orquestra); cançons populars harmonitzades per a cor (El rossinyol, Muntanyes del Canigó, L’hereu Riera, El testament d’Amèlia).

Va compondre també obres escèniques: L’alegria que passa (1898), La nit de l’amor (1906), Empòrium (1906), Tassarba (1916), Don Joan de Serrallonga, etc.

Escriví un Tratado práctico de armonía (1901) i un Nuevo tratado práctico de armonía (1930).

Moraleda i Perxachs, Joan Lluís

Deixa un comentari

(Santa Maria de Palautordera, Vallès Oriental, 26 abril 1943 – )

Compositor, director d’orquestra i oboista. Realitzà els seus estudis musicals al Conservatori Superior Municipal de Barcelona, on obtingué el Premi d’Honor Extraordinari de Composició. Amplià estudis a França. Des de la fundació de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, el 1967, i durant 13 anys, fou cosolista d’oboè. Paral·lelament es dedicà a la composició, treballà la direcció d’orquestra amb Antoni Ros i Marbà i es presentà com a director l’any 1978 al Palau de la Música amb Les noces d’Igor Stravinsky.

Féu una sèrie de col·laboracions amb grups de música contemporània i després amb orquestres simfòniques, com l’Orquestra Ciutat de Barcelona. També fou director de l’Orquestra de Cambra del Garraf. Del 1985 al 1992 fou director de la Cobla Municipal Ciutat de Barcelona.

Fruit d’aquesta etapa nasqué una àmplia producció de música per a cobla, faceta compositiva que arrencà en la dècada dels 1970 i que meresqué un primer reconeixement quan la seva obra Auca tràgica i mort del plem fou premiada en el concurs Joaquim Serra de l’any 1973. L’any 1977 rebé el premi Ciutat de Barcelona per un tríptic de sardanes al·lusives a la Rambla de Barcelona.

Però no fou fins l’any 1986, amb l’estrena de l’obra Tirant lo Blanc, que assolí la popularitat, que refermà plenament els anys posteriors aconseguint premis en la majoria de concursos de música per a cobla. Entre les seves obres per a cobla destaquen també: Suite Segarrenca (1978), Joguina (1988), Comiat (1988), Ofrena a Manuel Saderra i Puigferrer (1988), Concert per a tres cobles (1988), Santjoanesca (1990) i La Patum (1996).

És autor de la sardana Benvinguts, estrenada en l’acte inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona, amb les veus de Montserrat Caballé i Josep Carreras.

Montsalvatge i Bassols, Xavier

7 Respostes

(Girona, 11 març 1912 – Barcelona, 7 maig 2002)

Músic. Deixeble de Ll. Millet, E. Morera i J. Pahissa al Conservatori Municipal de Barcelona. Exercí com a crític musical a “La Vanguardia” i a “Destino”, revista de la qual fou director (1969-74), tot i que la seva activitat principal ha estat la composició.

En la seva obra, eclèctica i contemporània, tenen gran importància els ritmes i temes antillans, bé que ha evolucionat cap a un major rigor estructural i la utilització d’elements tècnics de procedència diversa, com ara la tonalitat i la tècnica dodecafònica.

Destaquen entre les seves obres: Tres divertimentos (1942), Cinco canciones negras (1946), Cuarteto indiano (1952), Concierto breve (1952), Poema concertante (1953), Calidoscopio (1954), Partita (1958), Cant espiritual (1958), Sonatina (1962), i les òperes Una voz en off (1962) i Babel 46 (1967, no estrenada fins al 1994).

Posteriorment ha escrit Cinco invocaciones a Jesús Crucificado, Hommage à Manolo Hugué (1971), Serenata à Lydia de Cadaqués (1972), Reflexus-Obertura (1973), Concierto del Albaicín (1977), Música per a un diumenge (1983), Quadriví per a tres Stradivarius (1984), Calidoscopi (1990), Sortilegis (1992), Bric-à-brac (1993), Elegía a Maurice Ravel (1994) i Folía daliniana (1996).

El 1991 publicà les memòries Papers Autobiogràfics. El 1998 va ser nomenat membre honorari de l’Academia de San Fernando de Madrid. Ha estat guardonat amb el premi de Composición Reina Sofia (1992) pel conjunt de la seva obra, la medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (1992) i la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1999).

Enllaç web:  Associació Xavier Montsalvatge