Arxiu d'etiquetes: músics

Savall i Bernadet, Jordi

1 Resposta

(Igualada, Anoia, 1 agost 1941 – )

Gambista i director d’orquestra. Especialitzat en la interpretació de música antiga. Estudià al Conservatori Superior de Música de Barcelona i a la Schola Cantorum Basiliensis, de Brussel·les, de la qual fou director (1974). El mateix any creà el conjunt Hespèrion XX, que se situà ràpidament entre els més importants recuperadors de la música medieval, renaixentista i barroca.

El 1987 creà el grup La Capella Reial de Catalunya, dedicat a la interpretació de la música religiosa anterior al 1800.

Professor de viola de gamba a la Schola Cantorum Basiliensis, ha redescobert nombroses partitures oblidades i ha enregistrat més de 80 discos.

Ha obtingut nombrosos premis, entre els quals els de l’Acadèmia Charles Cros (1989), el Diapasó d’Or (1991) i un Cèsar per la banda sonora de la pel·lícula francesa Tous les matins du monde (1990), que li reportà fama internacional.

Autoritat reconeguda internacionalment en el seu camp.

Sau -grup musical-

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 1986 – )

Grup de rock. Format per Pep Sala, guitarrista i compositor, i Carles Sabater, cantant.

Iniciats amb un pop-rock que s’anà endurint progressivament, la seva discografia és constituïda per No puc deixar de fumar (1987), Per la porta de servei (1989), Quina nit! (1990), El més gran dels pecadors (1992), Concert de mitjanit (1993), Junts de nou per primer cop (1994), Cançons perdudes, rareses i remescles (1995) i Amb la lluna a l’esquena (1998).

Després de la mort de Sabater (1999), Sala continuà la seva carrera en solitari, que es consolidà amb Carpe diem (2001) i Crítica de la raó pura (2004). Coincidint amb el quart aniversari de la mort de Sabater s’edità un recull de les millors cançons de Sau en tres discos compactes: Un grapat de cançons per si mai et fan falta. 1986-1999.

sardana

11 Respostes

(Catalunya, segle XIX)

Dansa popular catalana, considerada el ball nacional de Catalunya. El nom pot fer referència tant al ball com a la música. És una dansa col·lectiva que ballen homes i dones agafats de les mans formant una rotllana i puntejant amb els peus els compassos de la cobla.

Aquest ball es va popularitzar a final del segle XIX amb les innovacions de Pep Ventura i la política, ja que es va associar al republicanisme: era una manera d’oposar-se als conservadors carlins, que eren fidels al contrapàs.

Per a ballar la sardana, un nombre indeterminat de dansaires formen una rotllana agafats de les mans i mirant al centre, ballant cap a dreta i esquerra amb un tempo bastant estable, amb un aire sovint lent i concentrat, en alguns moments més animat. Els components de la rotllana han de ser preferiblement parelles formades per home-dona, però només cal un mínim de dues persones agafades de les mans per a considerar que ja han creat una rotllana.

La sardana és una dansa no excloent, de manera que qualsevol persona i en qualsevol moment del ball pot afegir-se individualment o en parella a la rotllana (llevat que es tracti d’un concurs o una exhibició). Tanmateix, existeix la colla sardanista organitzada com a grup estable, semblant a l’esbart dansaire.

sardana2El ball és més complicat del que sembla. Els balladors han de comptar el nombre de passos, així com identificar els canvis de ritme, de volum sonor i d’altres motius musicals per a interpretar-ho correctament amb els passos, amb recursos com l’aire i el salt, passos de moviment més ample, etc.

La música de la sardana és tocada per una cobla, que en general consta de 12 instruments tocats per 11 músics. Quatre d’aquest instruments (tenora, tible, flabiol i tamborí) són instruments típicament catalans; els altres quatre són més convencionals (contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn).

La música de la sardana (que forma part del que genèricament es coneix com a música de cobla) té quasi sempre compàs binari, de 2/4 o 6/8, i pot ser escoltada en forma de concert. Algunes composicions afegeixen un acompanyament coral. Hi ha més de 25.000 partitures per sardana, però només les versions instrumentals són usades per ballar.

La sardana fou temporalment prohibida durant la dictadura franquista com a símbol nacional. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya va inscriure la sardana al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya i la declarà element festiu patrimonial d’interès nacional.

Santos i Ventura, Carles

2 Respostes

(Vinarós, Baix Maestrat, 1 juliol 1940 – 4 desembre 2017)

Pianista i compositor. Estudià al Conservatori del Liceu de Barcelona i amplià estudis amb J. Février i Magda Tagliaferro. Fou director artístic, juntament amb J.M. Mestres i Quadreny, del Grup Instrumental Català (1977).

S’ha especialitzat en la interpretació de música contemporània. És autor d’accions musicals com Homenatge a Joan Brossa i Concert irregular. Ha actuat sovint a l’estranger, a la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada (1974), i ha estat director musical de les representacions de Mahagonny al Teatre Lliure de Barcelona (1977).

Sangtraït

Deixa un comentari

(la Jonquera, Alt Empordà, 1988 – 2001)

Grup de rock. Format per Papa Jules (saxo, harmònica), Lupe Villar (guitarra), Quim Mondado (veu i baix), Martín Rodríguez (bateria) i Josep M. Corominas (guitarra). Des del 1985 interpretaren els propis temes.

Enregistraren, entre d’altres, Els senyors de les pedres (1989), Contes i llegendes (1993), Noctambulus (1996) i L’altre cantó del mirall (1999). Tot i que es dissolgué el 2001, el grup encara afegí dos nous treballs al seu catàleg discogràfic: L’últim concert (2002) i Entre amics (2004), amb enregistraments en directe en els quals s’acompanyaren d’artistes i músics invitats.

Gairebé en paral·lel a l’edició d’aquest treball, el cantant i baixista Quim Mandado debutà en solitari amb Eclosió, en què manté la línia estilística de Sangtraït, el rock dur, però amb una perspectiva oberta que li permet incloure-hi una particular cançó de bressol. L’any 2008 Lupe Villar enregistrà en solitari KCOR D ROCK.

Pujol i Grau, Miquel

Deixa un comentari

(Barcelona, 14 octubre 1942 – )

Violoncel·lista, compositor i investigador científico-musical. Féu estudis al Conservatori de Música de Barcelona, que amplià, entre altres llocs, al País de Gal·les, Escòcia i a Bayreuth (Baviera).

Ultra les actuacions en conjunts orquestrals (entre les quals l’orquestra del Liceu, de Barcelona) i com a solista, s’ha dedicat a l’estudi de la relació entre les arts plàstiques i el violoncel i a la recerca de noves sonoritats, i ha dut a terme investigacions sonores sobre obres d’una sèrie d’artistes, sobretot catalans, fruit de les quals són les composicions, executades per ell mateix, sovint en sales d’exposicions, com ara: Gènesi, Artexpo 76, Vint-i-quatre tons i mig d’un terç de trenta-tres, Concert homenatge a Pau Casals, Concert per a violoncel sobre teixits coptes, Els 85 colors de Joan Miró (amb poema de J. Corredor Matheos), Keramikè 2 (sobre deu ceràmiques dels Vila Clara), la música del ballet Vis vitalis, etc.

Ha compost música per a curts-metratges sobre pintors catalans.

Ha realitzat sobre ceràmica algunes de les seves partitures.

Puig i Gairalt, Antoni

1 Resposta

(l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 28 agost 1887 – Barcelona, 17 octubre 1935)

Arquitecte i pianista. Germà de Ramon Puig i Gairalt. Estudià música al Conservatori del Liceu i pintura a l’escola d’art de Francesc d’A. Galí. Encara estudiant projectà un gran auditori de concerts d’estil classicista.

Després d’unes reformes de cases que féu a Cerdanyola (1919-20) inicià una carrera que el situà entre els primers arquitectes catalans de la seva generació.

Plenament imbuït de la mentalitat estètica del Noucentisme, intentà retrobar un estil genuïnament català i clàssic a la vegada i construí el Casal del Molí Vell a Gelida (1920-21) i la Casa Guarro a Sarrià (1921-23). Aviat sumà a aquests pressupòsits certes influències d’Arts Déco: cases al Carrer Ample, 46 (1923-24) i a la Via Laietana, 6 (1926-28), a Barcelona, i casa Oliver, a Sabadell (1925-26).

Entre el 1928 i el 1930 construí la fàbrica Myrurgia de Barcelona, on hom ha detectat influències del formalisme de Perret. El projecte d’aquesta obra fou exposat, per especial invitació dels altres expositors, a la mostra d’arquitectura que a l’abril de 1929 organitzaren els futurs membres del GATCPAC a les Galeries Dalmau de Barcelona. Tanmateix ell només s’incorporà al nou grup com a soci numerari i seguí paral·lelament una tònica similar però menys rígida: casa Cervelló a Begues, projecte d’aeroport per a Barcelona (1932), xalet a Castelldefels (1932).

Fou també l’autor, amb Josep Clarà, del monument d’Espanya a l’Uruguai (Montevideo, 1932) i de les cases de Pau Casals a Sant Salvador (Baix Penedès) i d’Eugeni Xammar a l’Ametlla del Vallès.

Fou un enamorat del gòtic català i, contrari a les tesis de Le Corbusier –la maison est une machine à habiter-, preconitzà un funcionalisme que contraposava la improvisació de l’emoció a la rigidesa geomètrica.

El 1928 i el 1933 fou objecte de ressonants homenatges. Fou president del primer Congrés d’Arquitectes de Llengua Catalana (1932) i del Saló de Montjuïc (1934).

Com a pianista interpretà, sol o amb Pau Casals, amb Mercè Plantada o -a quatre mans- amb Wanda Landowska, obres de Schumann, Mozart, César Frank i sobretot J. S. Bach. Fou fundador i vicepresident de l’Associació de Musica da Càmera de Barcelona (1929).

Portet i Serdà, Joaquim

2 Respostes

(Vic, Osona, 20 octubre 1957 – )

“Quimi Portet”  Músic. S’inicià en el món de la música el 1976 en diversos grups. L’any 1981 es traslladà a Barcelona, on conegué Manolo García i junts tocaren en Los Rápidos, que posteriorment s’anomenaren Los Burros (1983) i, finalment, El Último de la Fila (1985-98), grup que aconseguí importants èxits. Durant aquesta etapa també publicà en solitari alguns treballs com Persones estranyes (1987).

Dissolt el grup amb García, sota el seu nom ha esdevingut un dels més destacats intèrprets i autors de rock en català. Les seves lletres denoten la influència de Pau Riba, Jaume Sisa i són impregnades d’un humor provocador i surrealista.

Ha publicat Hoquei sobre pedres (1997), Cançoner electromagnètic (1999), Acadèmia de somnis (2001), La terra és plana (2004), Matem els dimarts i els divendres (2007), Viatge a Montserrat (2009) i Oh my love! (2012).

L’any 1997 s’inicià també com a productor per a, entre d’altres, Adrià Puntí, Albert Pla i Gerard Quintana. El 2008 rebé el Premio Nacional de música a la millor cançó en català i l’any 2010 el premi Enderrock al millor artista de l’any.

Enllaç web:  Quimi Portet

Palau de la Música Catalana

32 Respostes

(Barcelona, 1905 – 1908)

Edifici de Lluís Domènech i Montaner, construït com a sala de concerts de l’Orfeó Català, dins l’estil modernista, s’aixeca en el lloc que ocupà el claustre renaixentista del convent dels Mínims, desaparegut el 1835, al barri de Sant Pere. L’exterior és de maó vist amb revestiments de mosaic ceràmic; a l’interior són àmpliament utilitzats materials policroms, com ara mosaics i vidres de color amb temes decoratius de tipus floral.

A l’exterior cal esmentar, al xamfrà, el grup escultòric de Miquel Blay, representant la cançó popular; a l’interior, les figures de l’escenari amb cos de mosaic i bust en relleu d’Eusebi Arnau, l’al·legoria de la cançó catalana de Pau Gargallo a l’esquerra de l’escenari i, a la dreta, el bust de Beethoven i les Valquíries.

Declarat monument nacional el 1977, entre 1985 i 1989 s’hi realitzaren obres de reforma, segons un projecte dels arquitectes Òscar Tusquets i C. Die.

Enllaç web:  Palau de la Música Catalana

Orquestra Simfònica del Vallès

5 Respostes

(Sabadell, Vallès Occidental, 1987 – )

(OSV)  Orquestra. Fundada en el si de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Poc després començà a actuar també com a conjunt simfònic, sota la batuta del seu titular, Albert Argudo. La temporada 1993-94 assumí aquesta funció Jordi Mora i, a partir de la 1997-98, Salvador Brotons, que fou substituït per Edmon Colomer el 2002.

Amb una clara vocació social, l’orquestra disposa també d’una oferta musical especialment adreçada a les universitats, els centres penitenciaris i els hospitals de Catalunya. David Giménez Carreras n’assumí la direcció el 2006, però al cap de tres anys en fou designat director emèrit, i prengué el càrrec de titular el valencià Rubén Gimeno.

A més de la seva activitat dins el cicle Òpera a Catalunya, manté una programació estable de concerts a Sabadell i, des de la temporada 1996-97, un cicle de Concerts Simfònics al Palau de la Música Catalana. L’any 1992 fou guardonada amb el premi Nacional de música de la Generalitat de Catalunya.

Enllaç web: Orquestra Simfònica del Vallès