Arxiu d'etiquetes: músics

Sorts i Muntades, Josep Ferran

3 Respostes

(Barcelona, 14 febrer 1778 – París, França, 10 juliol 1839)

Guitarrista i compositor. Alumne de l’Escolania de Montserrat (1790-95), als 17 anys estrenà amb gran èxit, a Barcelona, l’òpera Telèmaco.

La seva opció com a afrancesat l’obligà a exiliar-se a París, on fou reconegut el seu talent musical per Méhul i Cherubini. De retorn a París, després d’una estada a Londres, estrenà el ballet Cendrillon i contragué matrimoni amb la dansarina Felicité Virginie Hullin.

Anaren ambdós a Rússia, on Sorts compongué una Marxa fúnebre en honor del tsar Alexandre I i estrenà el ballet Hércule et Omphale (1826) amb motiu de la coronació del tsar Nicolau I.

La seva producció per a guitarra és molt àmplia i d’una gran qualitat. En ella incorporà acords alterats insòlits per a l’època. Compongué altres cinc òperes, ballets, cançons i peces per a petits conjunts instrumentals.

Fou considerat el millor guitarrista mundial del seu temps, i com a compositor és el màxim representant del romanticisme musical català.

Soler i Galí, Jordi

1 Resposta

(Vilassar de Dalt, Maresme, 7 juny 1949 – )

“Toti Soler”  Músic, guitarrista i cantant. Féu estudis de música al Conservatori Superior de Música de Barcelona i amplià cursos de piano amb Joan Guinjoan i de guitarra amb Gracià Tarragó. Treballà encara la guitarra amb Stephen Murray a Londres (1968) i conreà l’estètica flamenca. Més tard alternà amb Taj Mahal (1972) i amb Léo Ferré, amb qui enregistrà dos discs a Itàlia.

Considerat un dels millors compositors i intèrprets de la seva generació, i un dels màxims exponents de la fusió de la guitarra flamenca amb el jazz, enregistrà el seu primer àlbum, Liebenslied, el 1970, com a intèrpret de cançons. El seguí El gat blanc (1973), que li reportà el premi Fotogramas de Plata. A partir del 1974, acompanyà Ovidi Montllor.

El gat monjo (1975), Desdesig (1976), Laia (1977), Lonely fire (1979), Epigrama (1985, amb Feliu Gasull) i Supernova (1988) són els treballs que enregistrà durant els anys vuitanta, anys en què també compongué bandes sonores cinematogràfiques.

El 1994 rebé el premi extraordinari de la Crítica de Barcelona i publicà el disc Lydda. El 1997 enregistrà M’aclame a tu, amb l’actriu i cantant Ester Formosa. Interpretà la música en directe per a l’obra Farsa i llicència de la reina castissa, de Ramón María del Valle-Inclán, representada per la companyia teatral GAT (1998).

Prosseguí els enregistraments amb Per molts anys! Bon profit! (2000), amb Cinta Massip i inspirat en la poesia de Miquel Martí i Pol, i Cançons (2000), dedicat al seu pare. L’any 2002 publicà Vita nuova que, amb Vida secreta (2005) i Vida més alta (2008), forma una trilogia. Del 2004 són Guitarra i cançons, el disc de nadales Racconto i L’arxiver de Tortosa, amb Ester Formosa.

Al principi del 2005, i coincidint amb els actes d’homenatge a Ovidi Montllor amb motiu del desè aniversari de la seva mort, publicà Deu catalans i un rus, amb la participació de Formosa i el poeta Carles Rebassa.

Ha estat guardonat amb el premi Altaveu 2000.

Enllaç web:  Toti Soler

Sisa i Mestres, Jaume

1 Resposta

(Barcelona, 24 setembre 1948 – )

Músic i cantant. El 1968 ingressà al Grup de Folk, i poc després, en solitari, edità el seu primer disc, L’home dibuixat. A més de col·laborar amb l’Orquestra Plateria, presentà diversos espectacles junt amb Albert Boadella (Serenata sota un arbre i Villa Montserrat).

Continuà la seva carrera musical, una de les més originals i innovadores dins la cançó catalana, amb discos com Qualsevol nit pot sortir el sol (1975), Galeta galàctica (1976), La màgia de l’estudiant (1979) o Sisa & Melodrama (1979). Col·laborà després amb el grup Dagoll Dagom realitzant la música per als espectacles Antaviana (1979) i La nit de Sant Joan (1981).

Enregistrà encara els àlbums Barcelona postal (1982) i Transcantautor (1984), fins que decidí fer un gir en la seva carrera, i amb el nom de Ricardo Solfa edità, en castellà, diversos discos. El 1995 tornà a canviar de nom, i presentà noves cançons com El Viajante.

Segarra i Malla, Ireneu

Deixa un comentari

(Ivars d’Urgell, Pla d’Urgell, 30 setembre 1917 – Montserrat, Bages, 19 novembre 2005)

Músic. Format a l’Escolania de Montserrat, ingressà al monestir. Ha estudiat amb Josep Barberà, Cristòfor Taltabull i Nadia Boulanger. Des del 1953 fins al 1997 fou mestre de l’Escolania i de la Capella de Montserrat.

Amb l’Escolania ha fet molts concerts a diversos països europeus i ha realitzat un centenar d’enregistraments molt notables. Ha creat els Encontres Internacionals de Compositors (1968 i 1973) per impulsar la composició d’obres litúrgiques en la llengua de cada poble.

Ha publicat el mètode La voz del niño cantor (1966) i és el creador de l’Escola Musical de Pedagogia.

El 1986 rebé la Creu de Sant Jordi.

Savall i Bernadet, Jordi

1 Resposta

(Igualada, Anoia, 1 agost 1941 – )

Gambista i director d’orquestra. Especialitzat en la interpretació de música antiga. Estudià al Conservatori Superior de Música de Barcelona i a la Schola Cantorum Basiliensis, de Brussel·les, de la qual fou director (1974). El mateix any creà el conjunt Hespèrion XX, que se situà ràpidament entre els més importants recuperadors de la música medieval, renaixentista i barroca.

El 1987 creà el grup La Capella Reial de Catalunya, dedicat a la interpretació de la música religiosa anterior al 1800.

Professor de viola de gamba a la Schola Cantorum Basiliensis, ha redescobert nombroses partitures oblidades i ha enregistrat més de 80 discos.

Ha obtingut nombrosos premis, entre els quals els de l’Acadèmia Charles Cros (1989), el Diapasó d’Or (1991) i un Cèsar per la banda sonora de la pel·lícula francesa Tous les matins du monde (1990), que li reportà fama internacional.

Autoritat reconeguda internacionalment en el seu camp.

Sau -grup musical-

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 1986 – )

Grup de rock. Format per Pep Sala, guitarrista i compositor, i Carles Sabater, cantant.

Iniciats amb un pop-rock que s’anà endurint progressivament, la seva discografia és constituïda per No puc deixar de fumar (1987), Per la porta de servei (1989), Quina nit! (1990), El més gran dels pecadors (1992), Concert de mitjanit (1993), Junts de nou per primer cop (1994), Cançons perdudes, rareses i remescles (1995) i Amb la lluna a l’esquena (1998).

Després de la mort de Sabater (1999), Sala continuà la seva carrera en solitari, que es consolidà amb Carpe diem (2001) i Crítica de la raó pura (2004). Coincidint amb el quart aniversari de la mort de Sabater s’edità un recull de les millors cançons de Sau en tres discos compactes: Un grapat de cançons per si mai et fan falta. 1986-1999.

sardana

9 Respostes

(Catalunya, segle XIX)

Dansa popular catalana, considerada el ball nacional de Catalunya. El nom pot fer referència tant al ball com a la música. És una dansa col·lectiva que ballen homes i dones agafats de les mans formant una rotllana i puntejant amb els peus els compassos de la cobla.

Aquest ball es va popularitzar a final del segle XIX amb les innovacions de Pep Ventura i la política, ja que es va associar al republicanisme: era una manera d’oposar-se als conservadors carlins, que eren fidels al contrapàs.

Per a ballar la sardana, un nombre indeterminat de dansaires formen una rotllana agafats de les mans i mirant al centre, ballant cap a dreta i esquerra amb un tempo bastant estable, amb un aire sovint lent i concentrat, en alguns moments més animat. Els components de la rotllana han de ser preferiblement parelles formades per home-dona, però només cal un mínim de dues persones agafades de les mans per a considerar que ja han creat una rotllana.

La sardana és una dansa no excloent, de manera que qualsevol persona i en qualsevol moment del ball pot afegir-se individualment o en parella a la rotllana (llevat que es tracti d’un concurs o una exhibició). Tanmateix, existeix la colla sardanista organitzada com a grup estable, semblant a l’esbart dansaire.

sardana2El ball és més complicat del que sembla. Els balladors han de comptar el nombre de passos, així com identificar els canvis de ritme, de volum sonor i d’altres motius musicals per a interpretar-ho correctament amb els passos, amb recursos com l’aire i el salt, passos de moviment més ample, etc.

La música de la sardana és tocada per una cobla, que en general consta de 12 instruments tocats per 11 músics. Quatre d’aquest instruments (tenora, tible, flabiol i tamborí) són instruments típicament catalans; els altres quatre són més convencionals (contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn).

La música de la sardana (que forma part del que genèricament es coneix com a música de cobla) té quasi sempre compàs binari, de 2/4 o 6/8, i pot ser escoltada en forma de concert. Algunes composicions afegeixen un acompanyament coral. Hi ha més de 25.000 partitures per sardana, però només les versions instrumentals són usades per ballar.

La sardana fou temporalment prohibida durant la dictadura franquista com a símbol nacional. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya va inscriure la sardana al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya i la declarà element festiu patrimonial d’interès nacional.

Santos i Ventura, Carles

2 Respostes

(Vinarós, Baix Maestrat, 1 juliol 1940 – 4 desembre 2017)

Pianista i compositor. Estudià al Conservatori del Liceu de Barcelona i amplià estudis amb J. Février i Magda Tagliaferro. Fou director artístic, juntament amb J.M. Mestres i Quadreny, del Grup Instrumental Català (1977).

S’ha especialitzat en la interpretació de música contemporània. És autor d’accions musicals com Homenatge a Joan Brossa i Concert irregular. Ha actuat sovint a l’estranger, a la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada (1974), i ha estat director musical de les representacions de Mahagonny al Teatre Lliure de Barcelona (1977).

Sangtraït

Deixa un comentari

(la Jonquera, Alt Empordà, 1988 – 2001)

Grup de rock. Format per Papa Jules (saxo, harmònica), Lupe Villar (guitarra), Quim Mondado (veu i baix), Martín Rodríguez (bateria) i Josep M. Corominas (guitarra). Des del 1985 interpretaren els propis temes.

Enregistraren, entre d’altres, Els senyors de les pedres (1989), Contes i llegendes (1993), Noctambulus (1996) i L’altre cantó del mirall (1999). Tot i que es dissolgué el 2001, el grup encara afegí dos nous treballs al seu catàleg discogràfic: L’últim concert (2002) i Entre amics (2004), amb enregistraments en directe en els quals s’acompanyaren d’artistes i músics invitats.

Gairebé en paral·lel a l’edició d’aquest treball, el cantant i baixista Quim Mandado debutà en solitari amb Eclosió, en què manté la línia estilística de Sangtraït, el rock dur, però amb una perspectiva oberta que li permet incloure-hi una particular cançó de bressol. L’any 2008 Lupe Villar enregistrà en solitari KCOR D ROCK.

Pujol i Grau, Miquel

Deixa un comentari

(Barcelona, 14 octubre 1942 – )

Violoncel·lista, compositor i investigador científico-musical. Féu estudis al Conservatori de Música de Barcelona, que amplià, entre altres llocs, al País de Gal·les, Escòcia i a Bayreuth (Baviera).

Ultra les actuacions en conjunts orquestrals (entre les quals l’orquestra del Liceu, de Barcelona) i com a solista, s’ha dedicat a l’estudi de la relació entre les arts plàstiques i el violoncel i a la recerca de noves sonoritats, i ha dut a terme investigacions sonores sobre obres d’una sèrie d’artistes, sobretot catalans, fruit de les quals són les composicions, executades per ell mateix, sovint en sales d’exposicions, com ara: Gènesi, Artexpo 76, Vint-i-quatre tons i mig d’un terç de trenta-tres, Concert homenatge a Pau Casals, Concert per a violoncel sobre teixits coptes, Els 85 colors de Joan Miró (amb poema de J. Corredor Matheos), Keramikè 2 (sobre deu ceràmiques dels Vila Clara), la música del ballet Vis vitalis, etc.

Ha compost música per a curts-metratges sobre pintors catalans.

Ha realitzat sobre ceràmica algunes de les seves partitures.