Arxiu d'etiquetes: monestirs

Bellera, monestir de

5 Respostes

(Sarroca de Bellera, Pallars Jussà, segle IX – segle XIX)

Antic monestir benedictí (Sant Genís de Bellera), actualment desaparegut, situat vora el Flamicell, prop de la borda de Sant Genís, del municipi de Senterada.

Fou fundat al principi del segle IX (el 840 el regia l’abat Vulgarà i tenia dotze monjos) i era dedicat a sant Genís, sant Adrià i sant Esteve. Era del comte Sunyer de Pallars, el qual l’any 936 el cedí a la seu d’Urgell, que el confià al monestir de Gerri de la Sal.

L’any 1053 havia decaigut totalment i els comtes de Pallars el vengueren a un particular. Fou restaurat en qualitat de priorat canonical a la fi del segle XI i fou confiat a Lavaix; Gerri en protestà, però sense èxit.

L’any 1273 era regit per un prior i tenia vuit canonges. Al segle següent era una simple possessió de Lavaix, i continuà essent-ho fins al segle XIX.

Banyoles, monestir de

33 Respostes

(Banyoles, Pla de l’Estany)

Monestir benedictí (Sant Esteve de Banyoles). Fundat al començament del segle IX per l’abat Bonit.

Al llarg de l’Edat Mitjana, les possessions del monestir anaren creixent, i també la seva influència social i cultural: des del segle XI tingué una escola monacal, i el 1446 s’hi fundà un estudi general benedictí. La comunitat subsistí fins al 1835 (desamortització espanyola de Mendizábal).

Destruït parcialment pels terratrèmols del 1427 i 1428, les tropes franceses n’arruïnaren (1655) tota l’obra romànica.

L’edifici actual, d’estil neoclàssic, conserva la portalada gòtica i el retaule, també gòtic, de l’altar major, de Joan Antigó.

Banyeres, priorat de

3 Respostes

(Banyeres del Penedès, Baix Penedès)

Priorat benedictí (Santa Maria de Banyeres), dependent del monestir de Ripoll.

Es conserva l’església romànica, de dues naus, coneguda encara pel Priorat i situada prop del cementiri de la població; és esmentada ja com a priorat l’any 1280.

La dependència de Ripoll es troba documentada entre els anys 1318 i 1352. Depenia d’aquest priorat el lloc de Salomó (Tarragonès).

L’any 1592 els seus béns foren units al col·legi de benets de Lleida i després al de Sant Pau del Camp, de la Congregació Claustral Benedictina; aleshores ja feia anys que no tenia comunitat i només un prior titular.

Balestui, monestir de

1 Resposta

(Gerri de la Sal, Pallars Sobirà)

Antic monestir benedictí (Sant Fruitós de Balestui), situat a Balestui, actualment desaparegut. Era prop del camí de Gerri de la Sal a la Pobleta de Bellveí.

Sembla que és la cel·la de Sant Fruitós que el bisbe Possedoni d’Urgell uní al monestir de Senterada entre els anys 814 i 823.

Al segle X era un priorat de l’abadia de Gerri; més tard (1125) consta encara com a possessió d’aquest monestir, però sense comunitat.

Bages, monestir de

28 Respostes

(Sant Fruitós de Bages, Bages)

Antiga abadia benedictina (Sant Benet de Bages). Fundada pels esposos Sal·la i Ricarda, que la dotaren ricament i hi portaren des de Roma el cos de sant Valentí, copatró del monestir.

Unit des del segle XI fins al final del XII al monestir narbonès de Sant Ponç de Tomeres i el 1593 al de Montserrat, subsistí fins al 1835.

Conserva l’església romànica (1212), amb la cripta per a les relíquies de sant Valentí, el claustre, manat construir per l’abat Nespleda (1225-27) aprofitant elements anteriors, com els capitells dels segles X i XI i el palau abacial (1620).

El 1909 s’hi començaren obres de restauració sota la guia de Puig i Cadafalch.

Bagà, monestir de

Deixa un comentari

(Guardiola de Berguedà, Berguedà)

Antiga abadia benedictina (Sant Llorenç prop Baga).

Fundada abans del 898, gaudí d’una relativa prosperitat als segles X-XI. L’any 1592 s’incorporà a Sant Pau del Camp de Barcelona.

Es conserva part de l’església, d’estil romànic, restaurada.

Àneu, santuari d’

3 Respostes

(la Guingueta d’Àneu, Pallars Sobirà)

Antic monestir benedictí de l’antic municipi d’Unarre, situat al centre de la vall d’Àneu, a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, dins la parròquia d’Escalarre. Al seu voltant hi ha un caseriu anomenat Santa Maria d’Àneu.

És esmentat ja el 839 a l’acte de consagració de la catedral d’Urgell com a lloc de Santa Maria, abans de Santa Deodata, centre de les parròquies i aglutinador religiós de la vall d’Áneu, origen del deganat d’Àneu (després arxiprestat d’Àneu).

Sembla que als seus orígens fou un monestir visigòtic dedicat a Santa Deodata. Al final del segle X era dedicat a Sant Pere (Sant Pere d’Àneu). L’any 1064 el comte Artau I Miró de Pallars el cedí juntament amb els monestirs de Sant Pere del Burgal i de Sant Pere de les Maleses al comte Ramon V de Pallars Jussà; a canvi del monestir de Lavaix i d’altres béns.

S’extingí molt aviat com a monestir benedictí, el segle XII. Després pertangué als canonges agustins, però la comunitat abandonà l’antic monestir abans de les lleis desamortitzadores del segle XIX.

La seva església, primer de tres naus (d’un nau des del segle XVI), fou refeta al segle XI i dedicada a Santa Maria d’Àneu.

Procedeix d’aquesta església una rica decoració absidal conservada al Museu d’Art de Catalunya.

Actualment és un santuari dedicat a la Mare de Déu d’Àneu.

Albet

4 Respostes

(Montferrer i Castellbó, Alt Urgell)

Llogaret (1.178 m alt), en un serrat que separa el torrent de Castellbó del torrent d’Albet, afluent, per l’esquerra, del primer.

L’origen d’aquest llogaret és l’antic monestir d’Albet (Sant Martí d’Albet), benedictí, actualment desaparegut. D’origen desconegut, l’any 914 fou unit amb quatre d’altres a Sant Serni de Tavèrnoles pel fet que no tenia abat ni monjos per l’estat ruïnós de l’edifici.

Albanyà, monestir d’

1 Resposta

(Albanyà, Alt Empordà)

Antic monestir (Sant Pere d’Albanyà), erigit segurament a l’indret de l’actual església parroquial d’Albanyà.

Fundat per l’abat Dòmnul, amb llicència del comte-marquès Rampó, rebé, el 844, un diploma de Carles el Calb.

L’any 869 ja havia estat unit al monestir d’Arles (Vallespir).

Lluçà, monestir de

4 Respostes

(Lluçà, Osona)

Canònica agustiniana. Fundada a mitjan segle XII, a l’antiga església parroquial de Santa Maria de Lluçà. Consta des del 1168, amb el prior Pere de Sagàs. Fou afavorida i segurament fundada pels senyors del castell de Lluçà.

El 1192 establí un pacte de fraternitat amb la canònica de l’Estany. Per aquest temps havia refet l’església i havia erigit el petit claustre romànic, de vint-i-dos capitells, sobre columnes simples, emparentat amb la part primitiva del claustre de Ripoll.

Als temps de més gran esplendor (segle XIII) hi hagué un prior, cinc canonges i quatre beneficiats. El seu patrimoni s’estenia pel Lluçanès, i era administrat per deu batllies. Decaigué durant el segle XIV; però, malgrat això, es feren, en aquests temps, unes pintures murals sota el cor, guardades ara en una dependència prop del claustre.

La comenda posà fi a la vida comunitària al segle XV. El 1592 els seus béns foren units a la mensa capitular de Barcelona, on es guarda el seu arxiu. El monestir esdevingué una petita parròquia rural.

El frontral d’altar (actualment al Museu Episcopal de Vic) és un bon exemple d’un nou corrent bizantinitzant dins el romànic català del començament del segle XIII, manifestat en altres obres, que hom ha atribuït a un mestre de Lluçanès o de Lluçà.