(Sóller, Mallorca, segle XVI)
Militar. Capità de les forces que defensaren el poble de Sóller contra la invasió turca l’11 de maig de 1561.
La seva figura ha esdevingut popular i representa, ensems amb ses Valentes Dones de can Tamany, un paper notable en el simulacre anual de Moros i cristians que se celebra pel firó, és a dir, el dilluns següent al segon diumenge de maig.
Pere Andreu (Illes Balears, segle XVII, Nàpols, Itàlia, segle XVIII) Militar. Partidari de l’arxiduc Carles III, fou tinent coronel durant la guerra de Successió i hagué d’exiliar-se a Nàpols, on fou nomenat comte d’Andreu per l’emperador Carles.
Pere Andreu (Palma de Mallorca, 1802 – Inca, Mallorca, 1844) Advocat i pedagog. Alhora que estudiava lleis, fou professor de castellà a la càtedra creada per la diputació i així escriví una Gramática castellana (1823). Més important, però, fou la seva participació activa en la comissió de la Societat Econòmica d’Amics del País -a la qual havia ingressat el 1834- que promogué la substitució de la desapareguda Universitat Literària per la creació, el 1835, de l’Institut Balear.
(Illes Balears, segle XVII)
Militar. Al servei de Felip IV durant les guerres d’Itàlia i de Barcelona (1651-52), fou nomenat governador i capità general de Menorca. Capità d’una companyia pròpia que comandà durant seixanta anys.
Pels seus serveis, Felip IV el nomenà alcaid del castell de Bellver amb dret a designar successor; més tard, ascendí a mestre de camp.
(Palma de Mallorca, 2 novembre 1765 – Madrid, 17 juny 1844)
Militar, polític i marquès d’Alòs. Ministre de Guerra i de Marina (1819-20), el 1825 fou nomenat capità general de les Balears, càrrec del qual fou destituït el 1828 per les denúncies a Ferran VII de Borbó per part d’elements de la noblesa i d’alguns eclesiàstics locals.
Fou nomenat posteriorment conseller de guerra.
(País Valencià, segle XV – segle XVI)
Metge militar. Era senyor de Godella i Rocafort. Formà part, junt amb Pere Pintor i Gaspar Torrella, de l’important grup valencià dels primers descriptors de la sífilis.
El seu tractat sobre aquesta malaltia, titulat Libellus de morbo gallico, aparegué per primera vegada a Venècia l’any 1502 i és un dels primers sobre la matèria i un dels més reeditats al llarg del segle XVI. El 1588 fou editat en versió anglesa. És important per la seva aportació terapèutica.
Almenar fou el primer que intentà de detenir el flux salivar i, en general, de donar un caràcter científic a l’ús exterior del mercuri.
(Illes Balears, segle XII)
Almirall almoràvit al servei dels Banü. Capturà l’estol almohade que a les ordres del mercenari català Ibn Ruburtayr, que ell empresonà, s’havia desplaçat a Mallorca per tal d’aconseguir el vassallatge dels successors d’Ishäq ibn Gäniya.
(Catalunya)
Veure> orde de Sant Jordi d’Alfama (orde militar, 1201-1400).
(Ceuta, 1790 – Madrid, 15 octubre 1853)
Militar d’origen català. Participà en la primera guerra Carlina (1833-40). Fou ministre de la guerra (1838-39), durant la regència de Maria Cristina i sota la presidència d’Evaristo Pérez de Castro.
Durant la seva gestió es produí el tractat de Bergara que posava terme a la primera guerra Carlina al nord. Per aquest motiu li fou concedit el títol de comte de Bergara.
(País Valencià, segle XVI)
Militar i poeta. Senyor de Petrés (Camp de Morvedre), estigué al servei de Carles I de Catalunya. Fou governador de Castelló de la Plana, i Felip II el nomenà batlle general de València (1556).
Es dedicà també a les lletres, és autor d’un poema històric en català, avui perdut; conservem d’ell, però, un sonet, en castellà, publicat a l’edició castellana de l’Orlando Furioso d’Ariosto (1556).
Poc considerat per Zurita, Gil i Polo, en canvi, l’inclogué entre els poetes elogiats al seu Canto del Turia (1564).
Abú Abdal·là ibn Alí Alcama (Oriola, Baix Segura, segle XII – Almeria, Andalusia, 1147) Genealogista àrab.
Abú Abdal·là Muhammad ibn Ialaf Ismail al-Sadafi (València, 1036 – segle XI) Historiador àrab. Fou poeta i jurista de mèrit. Escriví una història de la ciutat. Li és atribuïda una relació de la primera conquesta de València pels cristians.
Abú Amir ibn Iannac (València, 1089 – 1152) Historiador àrab.
Abú Amir Utsman (Dénia, Marina Alta, segle XI – ?, segle XI) Escriptor àrab. Destacà com a teòleg.
Abú Bahr ibn Alatsi (Sagunt, Camp de Morvedre, 1048 – Còrdova, Andalusia, 1126) Escriptor àrab. Fou molt fecund.
Abú Djàffar al-Battí (València, segle XI – ? , 1095) Historiador.
Abú Iasaa ibn Dihia (València, 1150 – Egipte, 1235) Escriptor àrab. Viatjà per orient i ocupà alts càrrecs a Egipte.
Abú-l-Càsim ibn Ferro ibn Halaf ibn Ahmad (Xàtiva, Costera, segle XII – Egipte ?, segle XII) Poeta. Les seves composicions són de caràcter didàctic. Devers la meitat del segle XII residia al Caire, dedicat a l’ensenyament.
Abú-l-Husain ibn Djubair (València, 1145 – ?, 1217) Historiador.
Abú-l-Motref Ahmad al-Marzumi (Alzira, Ribera Alta, 1189 – ?, 1226) Escriptor àrab. Escriví una història dels almohades i una altra de Mallorca, un poema descriptiu de València i una col·lecció d’epístoles.
Abü-l-Mundir (Girona, segle XI – la Vila d’Eivissa, 1114) Convers cristià. Nomenat pel valí de Mallorca representant seu a Eivissa. El 1114 defensà la Vila d’Eivissa de l’atac de la flota catalano-pisana poc abans de la invasió de Mallorca, però morí en el setge.
Abü Muhammad al-Garnatï (Illes Balears, segle XII – Palma de Mallorca, 1229) Noble. Darrer cadi i imam de Mallorca. Governà pocs mesos. Morí en la defensa de la ciutat durant el setge de Jaume I el Conqueridor.
Abú Muhammad ibn Abí Nars (Illes Balears ?, 1029 – ?, 1095) Jurista àrab. Fou conegut també per al-Homaidi. Tingué fama de gran savi i deixà una producció extensa. Sojornà a Bagdad.
Abú Muhammad ibn Alcama (València, 1036 – ?, 1115) Historiador àrab.
Abú Talib al-Muntanabí (Alzira, Ribera Alta, segle XI – 1126) Historiador àrab.
Abú Zaid ibn Abd ar-Rahman ibn Muhammad ibn ats-Tsakar (València, 1062 – Fes, Marroc, 1128) Historiador àrab. S’establí a Fes, on es dedicà al comerç de llibres.
Dades dels Països Catalans 