(València, 28 setembre 1871 – 5 novembre 1946)
Marí i polític. El 1928 obtingué el grau d’almirall. Creà l’Escola de Guerra Naval (1925) i en fou director (1925-28); ocupà també el càrrec de cap d’estat major de la flota (1929).
D’idees tímidament liberals, formà part del govern (1930-31) que el general Berenguer constituí a la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera, en la qual fou ministre de marina.
(País Valencià, segle XV – 1509)
Escriptor. Fill de Joan Carròs de Vilaragut i de Brianda de Bellvís. El 1473 lluità al Rosselló contra els francesos, on es reuní, junt amb altres nobles, amb l’infant Ferran, el futur rei Catòlic, i avançà sobre Perpinyà, on era assetjat Joan II el Sense Fe, i obligà els francesos a retirar-se.
És autor d’una breu obra al·legòrica en prosa, Regoneixença e moral consideració contra les persuacions, vicis e formes d’amor, escrita en la seva maduresa i impresa vers el 1496. Malgrat l’aparença i els trets renaixentistes, la problemàtica de l’obra és típicament medieval.
Alguns aspectes d’aquesta obra reapareixen, en un estil molt diferent, en una altra obra seva publicada al Cancionero General (1511) d’Hernando del Castillo, on també són incloses unes altres quatre poesies castellanes seves. Sembla que fou el primer baró de Toga.
(País Valencià, segle XIII – vers 1339)
Noble. Senyor de Rebollet. Fou una figura important del seu temps. Va ser capità de les galeres del reialme de València (1312). Comandà l’armada que va anar a la conquesta de Sardenya (1323) i derrotà l’armada pisana (1324) i més tard la genovesa (1325). Fou premiat pel rei Jaume II el Just amb extensos feus. Participà a Lleida en les discussions dels drets de successió del reialme de Mallorca.
Fou governador de Sardenya. Poc temps després Ramon de Peralta fou enviat a l’illa com a capità general de guerra. Fou atacat pels pisans prop de la costa. Carròs no sortí a ajudar-lo. Començà així una dura enemistat entre ambdós personatges.
Després d’enfrontar-se a Bonaire, ambdós foren destituïts i Francesc tornà a Catalunya, on fou perdonat pel rei, i es retirà a les seves terres de València. El rei Alfons III el Benigne li donà el mer imperi de Rebollet i dels altres llocs (1331).
Fou el pare de Berenguer (I), Francesc, Nicolau i Jaume Carròs.
Joan Carrós de Vilaragut (País Valencià, segle XIV – segle XV) Fill de Carrossa de Vilaragut i de Pere Pardo de la Casta. Senyor d’Albaida, adquirí novament (1465) la baronia de Corbera, que els seus pares havien venut a la corona (1418). Es casà amb Brianda de Bellvís i foren els pares de Francesc Carròs Pardo de la Casta i i de Bellvís.
Ramon Carròs de Vilaragut i de Castellví (País Valencià, segle XVI) Alcaid i capità de Bugia. Fill del primer baró de Toga, Francesc Carròs de Vilaragut. És considerat un dels herois de la defensa de Bugia durant el setge dels turcs de Barba-rossa (1515), assolida gràcies a una expedició mallorquina d’auxili.
Lluís Carròs de Vilaragut i Eslava (País Valencià, segle XVI – València, 1555) Funcionari reial. Baró de Toga; era fill de Lluís Carròs de Vilaragut i de Castellví, el qual succeí en els càrrecs de governador de Xàtiva (vers 1526) i de batlle general de València. Participà en la lluita contra els moriscs de la serra d’Espadà (1526). El 1546 encarregà la confecció d’una còpia de les obres d’Ausiàs Marc i la precedí d’una breu biografia en català, del poeta. La còpia serví a Jorge de Montemor per a la seva traducció castellana de les poesies d’aquest poeta.
(País Valencià, segle XIV – vers 1347)
Fill de l’almirall Francesc Carròs i de Cruïlles. Prengué part en la conquesta de Sardenya amb tres cavalls armats. Durant la campanya del Rosselló contra el rei de Mallorca, participà en els setges d’Argelers i de Cotlliure (1344). Pels seus serveis el rei li concedí el mer imperi d’algunes viles sardes de la Barbaja, que Nicolau havia comprat a uns parents seus de la família Subirats (1345).
Casat amb una filla de Berenguer de Palau (1321-22), no tingué descendència legítima i féu hereu de les seves possessions sardes el seu nebot Nicolau de Pròixida, fill de la seva germana Estefania Carròs.
Malalt a Mallorca, obtingué llicència reial per tornar a Catalunya (1346).
(País Valencià, segle XIII – Sardenya, Itàlia, després 1343)
Fill de l’almirall Francesc Carròs i de Cruïlles. Poc temps després de la conquesta de Sardenya, hi anà amb cinquanta genets de reforç. Arran dels incidents entre el seu pare i Ramon de Peralta, tornà també detingut a Catalunya (1326).
Visqué a les terres de València i fou capità de la frontera d’Oliva per a la defensa contra els sarraïns. Armà una galera per ajudar el rei Pere III el Cerimoniós en la campanya contra el rei de Mallorca (vers el 1343).
El seu pare l’havia volgut casar amb una parenta de la reina Elisenda de Montcada, però la seva muller fou Teresa Ximenis de Borriol; foren els pares de:
Joana Carròs i Ximenis de Borriol (Sardenya, Itàlia, segle XIV) Es casà amb Ramon de Boixadors i tingué per successora la seva filla Alamanda de Boixadors. També fou la mare de Teresa.
(Alacant, 1781 – Madrid, 13 desembre 1855)
Militar i polític. En començar la guerra del Francès fou nomenat vocal de la junta de guerra alacantina. Es destaca durant la guerra i fou ascendit a tinent coronel.
El 1815 es traslladà a Amèrica per tal de lluitar contra els partidaris de la independència, i redactà les bases de la capitulació després de la batalla d’Ayacucho (1824). Va retornar a Espanya i es distingí en la primera guerra carlina.
Ascendit a general, fou capità general d’Extremadura, València (1835), Múrcia i Castella la Nova, i el 1837 va ésser nomenat ministre de la Guerra del govern presidit per Ofalia.
(Palma de Mallorca, 4 juliol 1764 – 1813)
Marí i militar. Fill de Pere Caro-Maça de Liçana i Fontes i germà de Pere. Provinent de Menorca desembarcà a València en els primers moments de l’alçament antinapoleònic i rebé l’encàrrec de dirigir una divisió destinada a l’auxili de Madrid.
Per l’abril de 1809 va ésser nomenat capità general interí de València, en substitució del comte de la Conquista, i exercí des d’aquest moment un poder dictatorial a la ciutat. Si bé les seves mesures foren encaminades a aconseguir la màxima eficiència en la lluita contra els francesos, la rigorositat amb què les aplicà fou la causa de la seva expulsió de la ciutat, després de la derrota del general Suchet al Baix Maestrat (agost 1810).
(Novelda, Vinalopó Mitjà, 1717 – Alger, Algèria, 8 juliol 1775)
Marí i militar. Fill de Josep Caro-Maça de Liçana i Roca. Ingressà a la marina el 1733 i féu la campanya d’Itàlia amb l’infant Felip (1743-45), per la qual cosa fou ascendit a capità de fragata.
Posteriorment passà a l’exèrcit de terra, on assolí els graus de brigadier (1761) i de mariscal de camp (1770). Morí durant l’expedició contra Alger.
És autor d’un Plano topográfico de la plaza y puerto de Mahón (1772).
(València, 1742 – 1809)
Militar. Participà en l’expedició a Alger de l’any 1775. Ascendit a coronel, sobresortí en el setge i la conquesta de Maó (1781); fou nomenat governador de Menorca i ascendit a general. Intervingué en el setge infructuós de Gibraltar contra les tropes angleses (1782).
Nomenat tinent general (1790), dirigí l’exèrcit del Nord en la Guerra Gran contra la República francesa (1793-95); penetrà a França i obtingué algunes victòries, com la destrucció del port d’Hendaia (1793). L’augment de les forces enemigues, però, l’obligà a retirar-se.
Nomenat capità general de València, rebutjà les forces del general francès Moncey (1808) en iniciar-se la guerra del Francès.
Dades dels Països Catalans 