Arxiu d'etiquetes: militars

Abella, Nicolau d’

Deixa un comentari

(Catalunya ?, segle XIV – Sicília, Itàlia, 1411)

Cavaller. Tingué una joventut més aviat turbulenta. Pel maig de 1388 s’apoderà contra dret del castell de Carboneres, prop de Fraga. El cas féu bastant de soroll i promogué diverses gestions amigables que ell rebutjà. Davant la seva pertinàcia, el rei Joan I el Caçador anà en persona amb gent armada per prendre-li la fortalesa. Hagué de lliurar-la als quatre dies de setge.

Més tard trobà millors ocasions de combatre. En 1392 anà a la gran expedició a Sicília, on participaren diversos cavallers del seu llinatge. Restaria a l’illa servint Martí el Jove. Es distingí, a les ordres d’aquest, a la campanya de Sardenya de 1409. Fou aleshores segon cap militar de les forces que assetjaren i prengueren la vila d’Esglésies.

Actuà de testimoni al testament de Martí el Jove, fet al castell de Càller poc abans de la mort de l’atorgant, esdevinguda el 25 de juliol del mateix any.

Tornà a Sicília, on trobà la mort en el curs de les violències interiors enregistrades a l’illa en 1411.

Vives i Vich, Pere

Deixa un comentari

(Igualada, Anoia, 20 gener 1858 – Madrid, 9 març 1938)

Enginyer militar i publicista. Estudià a l’Academia de Ingenieros de Guadalajara (1874-78). Es distingí en obres militars (el Pirineu, Lleida, Cuba, el Marroc, etc) i en la campanya de Melilla (1893).

Ascendit a comandant, fou cap de la nova secció de balons aerostàtics de l’exèrcit (1896); per organitzar-la, visità diversos països europeus. A proposta seva, l’exèrcit adoptà el tipus de baló-estel, i el féu construir a Guadalajara. Amb la unitat aerostàtica, intervingué en la guerra del Marroc, on organitzà un servei d’observació des de l’aire.

Intervingué en diversos congressos internacionals d’aerostació científica i el 1906 esdevingué vicepresident de la Societat Aeronàutica Internacional. Introduí el dirigible a l’Estat espanyol (1910), alhora que s’interessava també pels progressos de l’aviació: l’1/mar/1909, a Pau, volà per primer cop amb Wilbur Wright.

Poc després proposà a l’exèrcit espanyol l’adopció de l’aviació com a arma bèl·lica, i esdevingué cap de la doble secció d’aeronàutica de l’exèrcit (aerostàtica i aviació); el 1912 organitzà, per primer cop al món, un bombardeig aeri, a la guerra del Marroc.

El 1914 fundà els aeròdroms militars d’Arzîla i Zèlouân, al Marroc, i el 1907 fou ascendit a general de brigada. Novament destinat a Àfrica (1921-23) i comandant general de Melilla, durant el directori militar fou sotssecretari del ministeri de foment (1923-25). També fou president de la Federación Colombófila Española i vicepresident de la Internacional Columbòfila.

Publicà obres com Una visita al monestir de la Oliva (1892), El Real-Aeroclub de España (1905), un estudi sobre l’eclipsi de sol del 1905, Instrucciones para las ascensiones libres (1912), La aerostación aplicada al progreso de la meteorología (1912), Los ingenieros militares en la campaña de África de 1921 a 1922 (1923) i Igualada. Ojeada a su pasado y a su presente… (1926).

El 1936, en esclatar la Guerra Civil, era a Madrid, i es refugià a la legació de Noruega, on morí.

Villarroel i Peláez, Antoni de

14 Respostes

(Barcelona, 4 desembre 1656 – A Corunya, Galícia, 22 febrer 1726)

Militar. Germà d’Iñigo. Durant la guerra de Successió va lluitar amb l’exèrcit borbònic a les ordres del duc d’Orleans, va assistir a la campanya d’Aragó (1707) i a la conquesta de Mequinensa, Lleida i Tortosa (1708).

Descontent de Felip V, es va passar al partit de l’arxiduc Carles, i a les ordres de Starhemberg va lluitar a Villaviciosa (1710). El 1713 Starhemberg el nomenà inspector general de la infanteria de Barcelona, i l’11 de juliol fou designat cap de les tropes que defensaven la causa de l’arxiduc i la vella autonomia catalana contra Felip V.

Si bé la pau d’Utrecht havia posat fi a la guerra i l’arxiduc havia abandonat els catalans, Villarroel va defensar Barcelona (1713) contra l’exèrcit de Felip V. El 3 de setembre de 1714, quan el duc de Berwick va invitar a la rendició de la ciutat, Villarroel era partidari d’acceptar una capitulació honrosa, però els consellers de la ciutat, encapçalats per Rafael de Casanova, s’hi oposaren.

Villarroel va dimitir, però la dimissió no li fou admesa, i davant el terrible atac de l’11 de setembre va prendre de nou la defensa fins que va caure ferit, va deixar el comandament i Barcelona hagué de capitular.

Fou portat presoner al castell d’Alacant i després a la Corunya, on va romandre fins a la seva mort, en unes condicions paupèrrimes, dins una cel·la que s’inundava amb les onades de la mar, que li varen provocar la paràlisi de les cames.

Veciana i Rabassa, Pere Anton

2 Respostes

(Sarral, Conca de Barberà, 9 abril 1682 – Valls, Alt Camp, 30 gener 1736)

Filipista. Fill de Josep Veciana i Moles. Es casà (1704) amb Maria Tecla Civit. Durant la Guerra de Successió s’establí a Valls, on es mostrà partidari de Felip V de Borbó. Elegit batlle, combaté els guerrillers que el 1718 s’alçaren novament contra els Borbó.

Per aquest motiu organitzà una esquadra que el 5 de desembre de 1719 rebutjà l’assalt a Valls de Pere Joan Barceló el Carrasclet.

El prestigi assolit li valgué el manteniment d’aquesta esquadra com a cos armat permanent (Mossos d’Esquadra), a les seves ordres.

El comandament passà, a la seva mort, al seu fill, Pere Màrtir Veciana i Civit, germà de Josep i de Joan Francesc.

Tamarit i de Rifà, Francesc de

8 Respostes

(Barcelona, octubre 1584 – 1653)

Militar i polític. Diputat del Braç Militar, elegit per insaculació per al trienni 1638-41, es presentà al virrei comte de Santa Coloma, juntament amb Pau Claris i Josep Miquel Quintana, en defensa de les llibertats de Catalunya i en reclamació i protesta per les extorsions i els crims de la soldadesca reial sobre el poble català.

Per això i perquè el govern central volia apoderar-se de les rendes de la Generalitat, aquesta fou objecte de les repressions del rei i del virrei. L’any 1640 Tamarit fou empresonat, però el 22 de maig el poble barceloní, indignat contra el virrei, l’alliberà.

El 7 de juny, diada de Corpus, amb l’entrada habitual dels segadors es produí el tumult; Tamarit i els altres consellers foren aclamats com a defensors de les llibertats catalanes.

Iniciada ja la guerra dels Segadors, la Diputació li encarregà la defensa de l’Empordà i després la del pas de Martorell. Tamarit contribuí a la victòria de Montjuïc (26 gener 1641).

Quan el mariscal francès La Mothe va prendre possessió del virregnat de Catalunya, la Diputació perdé importància política i conjuntament la va perdre també Tamarit.

Soto i Ab-ach, Serafí Maria de

1 Resposta

(Barcelona, 12 octubre 1793 – Madrid, 23 febrer 1862)

Militar i historiador. Comte de Clonard. Fou capità general d’Andalusia, on sufocà un alçament dels generals Córdova i Nárvaez (1838), i ministre de la guerra (1840).

La seva actitud reaccionària mogué la camarilla d’Isabel II (encapçalada pel confessor del rei consort i sor Patrocinio) a fer desbancar Nárvaez com a cap de govern (19-20/oct/1849). Però Nárvaez s’imposà i li féu deixar el gabinet, que pel seu caràcter efímer fou anomenat el gabinete relámpago.

Escriví una documentada Memoria histórica de las escuelas militares de España (1847) i una Historia orgánica de las armas de infantería y caballería (1851-59, en quinze volums).

Sentmenat-Oms de Santapau i de Lanuza, Manuel de

4 Respostes

(Barcelona, 15 gener 1651 – Lima, Perú, 26 abril 1710)

Militar i polític. Fill i successor d’Enric de Sentmenat i de Lanuza, baró de Dosrius. Es doctorà en filosofia a Barcelona (1665) i a 18 anys inicià la carrera militar: fou capità de cavalls al Rosselló i, després, de guàrdies del lloctinent de Catalunya duc d’Osuna durant cinc anys, i es trobà als setges i la presa (1674) dels forts de Bellaguarda i dels Banys.

El 1675, nomenat mestre de camp d’infanteria a Barcelona, passà a l’Empordà i la Cerdanya i assistí a la presa de Maurellàs a les ordres del duc de San Germano. El 1676 fou nomenat governador de Castell-lleó i, el 1677, de Tarragona, on durà poc, però en fou nomenat de nou el 1680.

La seva eficiència portà com a conseqüència que el 1681 fos nomenat lloctinent general del regne de Mallorca, càrrec que ocupà fins el 1688. Fou nomenat conseller de guerra (1689) i elegit protector del braç militar (1688-91). El 1691 fou nomenat ambaixador a Portugal. El 1696 fou creat marquès de Castelldosrius.

L’any 1698, recomanat per la reina de Portugal, Sofia del Palatinat, fou nomenat ambaixador prop de Lluís XIV de França i, en morir Carles II, fou el qui li lliurà la còpia autèntica del testament. Quan Lluís XIV presentà el duc d’Anjou com a nou rei, Castelldosrius se li dirigí amb la cèlebre frase: ”Qué dicha! ¡Ya no hay Pirineos, se han hundido en la tierra y no formamos más que una nación!”.

Felip V premià les seves gestions a Versalles amb la grandesa d’Espanya (1701) i el 1706 el nomenà virrei del Perú, Xile i la Terra Ferma. El 1694 inicià un plet contra els marquesos de Moja, per la successió dels béns dels Oms de Santapau, s’intitulà baró de Santa Pau i adoptà el cognom d’Oms de Santa Pau.

Al Perú impulsà el conreu de les arts i les lletres i organitzà al seu palau de Lima una Academia Familiar, a la qual acudien els artistes i els literats.

Compongué poesies i una òpera titulada El Perseo i traduí al castellà els himnes de Tomàs d’Aquino. Parlà diversos idiomes i estigué molt influït pels costums versallescs.

Ajudà molt Felip V enviant-li constantment diners per a la guerra de Successió. El 1709 els seus béns a Catalunya foren confiscats per ordre del rei arxiduc Carles III, però li foren retornats el 1714.

Amb molts enemics a la cort, hi tingué com a valedora la seva filla Caterina, muller del comte de Cedillo.

Savalls i Massot, Francesc

14 Respostes

(la Pera, Baix Empordà, 29 gener 1817 – Niça, França, 19 novembre 1885)

Militar carlí. Va prendre part a la primera guerra carlina, i en acabar aquesta va emigrar a França. Havent tornat al servei de Carles VII de Borbó, fou cap de les guerrilles de Girona i aprofità la desorganització de l’exèrcit enemic per derrotar els principals caps liberals i dominar part de Catalunya.

S’apoderà de Cardedeu (1873), però la seva forma autònoma d’actuar li impedí d’obtenir resultats més decisius. Després de la rendició de la Seu d’Urgell (1875) hagué de comparèixer davant un consell de guerra de la cort de Don Carles (novembre 1875) que l’obligà a cedir el comandament al general Joan Castells, i emigrà a França.

Rubió i Bellver, Marià

3 Respostes

(Tarragona, 24 novembre 1862 – Niça, Provença, 9 febrer 1938)

Militar i enginyer. Pare de Nicolau Maria, Santiago i Marià Rubió i Tudurí. Estudià a l’acadèmia d’enginyers de Guadalajara, i el 1883 fou destinat a Maó per a projectar la reforma de la fortalesa militar, que interrompé en 1887-89 per a participar en la preparació de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888.

Retornat i establert a Barcelona, el 1904 inicià la seva col·laboració amb la Companyia Anònima del Tibidabo per a la renovació del funicular i la urbanització de la muntanya. El 1914 fou nomenat director general dels serveis d’enginyeria de l’Exposició Internacional del 1929.

Com a analista militar publicà nombrosos articles a “La Vanguardia”, recollits en el llibre La filosofía de la guerra (1917), on comentava algunes de les operacions militars desenvolupades durant la Primera Guerra Mundial. Publicà també La constitución interior de la Tierra (1885), El Prontuario del Zapador (1891), Manual de guerra (1895), La guerra moderna (1900) i El trabajo humano (1925).

Riquelme i López-Bago, Josep

Deixa un comentari

(Tarragona, 31 agost 1880 – París, França, 28 gener 1972)

Militar. Prengué part en les campanyes d’Àfrica. General de divisió (1931), fou comandant en cap de la tercera divisió orgànica (País Valencià) entre el 1931 i el 1934. Vocal del consell director de l’assemblea d’ordes militars (1936), lluità per la república durant la guerra civil.

Cap de la primera divisió (Madrid), comandà columnes contra Toledo i la serra de Guadarrama en començar el conflicte; fou (ago-set/1936) cap d’operacions del centre d’Espanya i dirigí l’enfrontament amb el general Yagüe a Extremadura. Inspector general de l’exèrcit (1937), fou comandant militar de l’àrea interior de Catalunya (1937-39). S’exilià a França.