(Ameneiro, Galícia, 21 abril 1907 – Madrid, 8 desembre 1994)
Militar i polític comunista. Durant la guerra civil preparà una gran part de l’ofensiva de la batalla de l’Ebre i dirigí la retirada de l’exèrcit republicà fins a la frontera francesa.
(València, 28 gener 1817 – Baiona, País Basc francès, 17 novembre 1874)
Militar i polític. Governador de Madrid (1851). Ministre de la Guerra (1852), després va ésser successivament capità general de Castella la Nova, novament ministre de la Guerra, ministre d’Estat, de Marina i president del Consell de Ministres.
El 1866 era governador i capità general de Cuba, càrrec que va tornar a ocupar des de la fi del 1867 fins al gener de 1869.
(Maó, Menorca, 1 abril 1881 – 18 novembre 1936)
Militar i escriptor. Promotor de l’Ateneu Maonès (1905), del qual fou secretari, iniciador i cap de l’escoltisme a Menorca.
Va escriure dues novel·les, en castellà, una Geografía e historia de Menorca (1907) i diversos poemes en castellà i en català. Fou col·laborador de la “Revista de Menorca” i del diari “El Bien Público”, en el qual dirigí el “Full menorquí”, secció quinzenal dedicada a literatura i folklore menorquins.
Retirat de l’exèrcit amb el grau de comandant d’infanteria, el 1931 organitzà la Unió de Dretes a Menorca.
El 1936 fou extret del vaixell-presó “Atlante” i afusellat amb altres companys a cala Figuera (Maó).
(Prada, Conflent, 1790 – París, França, 1840)
Militar. Estudià a París. Lluità a Rússia (1812), a Waterloo (1815) i a Algèria (1830).
El 1831 capturà a Nimes el bandoler absolutista Trestaillons.
Fou cavaller (1830) i oficial (1836) de la Légion d’Honneur.
(París, França, 6 març 1717 – Salses, Rosselló, 18 juny 1793)
Militar. Establert al Rosselló des del 1749, fou lloctinent del rei a Bellaguarda (1752); adquirí la senyoria de Salses i fou nomenat comandant del castell.
Casat amb una propietària rossellonesa, es dedicà a promocionar la viticultura i establí també unes fargues a la capçalera de la Tet (1763) i a Pesenàs. Mantingué correspondència amb el seu oncle Voltaire, que obtingué per a ell el grau de brigadier.
Intentà, en va (1789), d’obtenir el títol i els drets de governador de Salses per a ell i els seus descendents.
El 1793, ja molt vell, comandà l’exèrcit que fou derrotat a Ceret pel general Antonio Ricardos. Suspès del càrrec, se suïcidà.
(Duneane, Irlanda, 20 desembre 1662 – Maó, Menorca, 31 desembre 1736)
Militar i governador britànic de Menorca (1713-25 i 1730-36). Participà a la batalla d’Almansa, durant la guerra de Successió, i ocupà, amb el duc d’Argyle, Menorca.
Com a governador menorquí impulsà diverses transformacions: dessecació dels aiguamolls de la colàrsega del port de Maó (1713), construcció de la carretera de Ciutadella a Maó, conegut com a camí d’en Kane (1713-20), trasllat de la capital de Ciutadella a Maó, expulsió dels clergues mallorquins (1721), aplicació del primer cens rigorós (1723), etc.
En el camp econòmic, introduí noves races ovines i bovines, reformà els pesos i les mesures i augmentà la superfície de conreu de les vinyes i dels arbres fruiters.
(Palma de Mallorca, 28 desembre 1819 – Madrid, 17 abril 1892)
Militar i polític. Una de les principals figures de la Restauració. Residí a Cuba (1842-49). Es destacà en la guerra d’Àfrica, on fou ferit (a Wad-Ras, el 1860). Ascendit a general (1863), s’oposà a la revolta de Madrid del 1866, però s’adherí a la Revolució de setembre (1868).
Capità general de Cuba (1873-74), intervingué a Madrid en els preparatius de la Restauració, i fou ministre de la guerra del primer govern d’Alfons XII de Borbó (1874-75). Tornà a ésser capità general de Cuba (1875-76), i de Filipines (1883-85), i fou novament ministre de la guerra en 1885-86.
(Bèlgida, Vall d’Albaida, 1869 – 1953)
Militar. Ingressà a l’Acadèmia General Militar de Toledo el 1892. Fou destinat a Cuba, i hi romangué fins el 1898. El 1919 fou nomenat tinent coronel i el 1931 es retirà del servei actiu.
Publicà diversos estudis d’arqueologia i unes memòries de la seva estada al Carib, però la seva obra més important és Bélgida y su termino municipal (1932).
Creà un petit museu, la part de prehistòria del qual donà al Museu de Prehistòria de València, del qual fou col·laborador durant 25 anys.
(Xàtiva, Costera, 1752 – Cadis ?, Andalusia, 1835)
Militar. Actuà de corsari per la Mediterrània durant els anys 1771-81, i participà en el blocatge de Gibraltar (1779). Amb Antoni Barceló participà en l’expedició contra Alger (1783-84).
Lluità contra els francesos (1795) a Sant Feliu de Guíxols, i contra els anglesos a les Antilles. Degradat (1797), fou rehabilitat (1805) i participà en campanyes contra vaixells anglesos a Algesires.
El 1809 fou nomenat brigadier i el 1825, cap d’esquadra de l’Armada.
(Ribesaltes, Rosselló, 12 gener 1852 – París, França, 3 gener 1931)
Militar. Fill de pagesos, estudià al col·legi de Perpinyà. Participà en la defensa de París el 1870, i el 1885 anà a les colònies. Després d’una brillant carrera militar, amb missions exitoses a Tonquín i a l’Àfrica Equatorial Francesa, fou cap de l’Estat Major General (1911).
Durant la I Guerra Mundial dirigí els exèrcits del nord i nord-est. Per fer cara a l’ofensiva alemanya ordenà una retirada estratègica. Aquesta maniobra li permeté de contraatacar victoriosament al Marne (6-13 setembre 1914) i salvà la capital.
Nomenat comandant en cap de tots els exèrcits francesos el 2 de desembre de 1915. El desembre de 1916 fou reemplaçat pel general Nivelle. Fet mariscal de França i enviat (1917) als EUA per preparar la incorporació de les forces nord-americanes.
Al Rosselló els intel·lectuals i poetes han celebrat repetidament el nostre Joffre. El seu retorn a Perpinyà el 1919 fou saludat per una delegació en la qual hi havia importants escriptors, intel·lectuals i pintors de Catalunya.
Símbol de la causa aliada a Catalunya, el maig de 1920 la seva estada a Barcelona fou motiu de manifestacions catalanistes, quan visità la ciutat per presidir els Jocs Florals.
Deixà unes Memòries (1932). Parlava català, però ha deixat poca cosa en la seva llengua.
Dades dels Països Catalans 