Arxiu d'etiquetes: metges/ses

Sunyer i Capdevila, Francesc

3 Respostes

(Roses, Alt Empordà, 4 març 1826 – 14 agost 1898)

Metge i polític. Republicà federal, l’any 1869 organitzà una partida que va refugiar-se a la zona muntanyosa de Catalunya. Derrotat a l’Empordà, va fugir a França, i quan tornà fou diputat a corts. Durant la I República fou ministre d’ultramar.

Juntament amb Pi i Margall era partidari d’aprovar a corts una constitució conciliadora, però va perdré la votació i es produí la crisi. Fou vicepresident de la diputació barcelonina, coneixia molt bé la situació dels barris pobres i actuà com a mentor dels obrers, mancats d’expressió política.

Fisiòleg de gran anomenada, fou ateu i ho proclamà en una sessió a les corts (1869) i en l’opuscle Dios (1869), que va tenir una gran acceptació entre els republicans.

Suñé i Molist, Lluís

2 Respostes

(Barcelona, 11 gener 1852 – 5 desembre 1914)

Metge i escriptor. Juntament amb Esquerdó i Farreras, fundà el “Laboratori”, centre d’investigació privat. Participà en diversos congressos internacionals i organitzà el congrés d’otologia celebrat a Barcelona el 1899.

Fundà les revistes “La Gaceta Médica Catalana” i “La Higiene para Todos” i fou membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Entre els seus treballs científics cal esmentar La otorrea en general y su tratamiento, Higiene del espíritu i El hipnotismo en otología.

Amb el pseudònim d’Emili Solà publicà la novel·la Misterios del hospital. A més va escriure Consells o aforismes, en vers català, i diverses poesies festives i satíriques.

Fou el pare de Lluís Suñé i Medan.

Subias i Fages, Antoni

1 Resposta

(Figueres, Alt Empordà, 15 setembre 1924 – Barcelona, 8 febrer 2008)

Metge. Fill de l’historiador Joan Subias i Galter. Llicenciat el 1949 i doctorat el 1957, especialitzat en radiologia i medicina nuclear, cap del servei d’oncologia de l’Hospital de Sant Pau i professor de radiologia i terapèutica física de la facultat de medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona.

És autor d’un gran nombre de treballs, principalment sobre el tractament amb radiacions del càncer de mama, la utilització de radioisòtops en oncologia, la introducció de la gammagrafia, la quimioteràpia associada a les radiacions en el tractament de tumors malignes, i altres.

Solé i Pla, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 13 setembre 1874 – Barranquilla, Colòmbia, 31 octubre 1950)

Metge i polític. President de la Unió Catalanista i del Comitè de Germanor per als Voluntaris Catalans de la guerra 1914-18. Durant la II República fou diputat al Parlament de Catalunya (1932) i delegat de la Generalitat a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. S’exilià el 1939.

Fou director d'”Universitat Catalana” (1900-02) i col·laborà a “D’Ací i d’Allà”, “Nosaltres Sols!” (1931-38), “La Tralla” (1938) i en diverses publicacions catalanes editades a Amèrica i a França durant el seu exili.

Sayé i Sempere, Lluís

3 Respostes

(Barcelona, 19 febrer 1888 – 27 juny 1975)

Metge. Deixeble de Ramón y Cajal, es doctorà el 1912; fou professor auxiliar d’anatomia patològica a la Facultat de Medicina de Barcelona. Director dels serveis d’Assistència Social dels Tuberculosos de la Mancomunitat de Catalunya (1918), director dels Serveis de Vacunació Antituberculosa de la Generalitat de Catalunya i primer catedràtic universitari de tisiologia, s’encarregà de la direcció de l’Obra Antituberculosa Universitària.

S’exilià, i del 1939 al 1951, a Montevideo, continuà la lluita antituberculosa. Des del 1953, prosseguí la campanya BCG al Dispensari Central de la Junta de Protecció a la Infància, a Barcelona, i a l’Obra Antituberculosa, a la universitat.

Féu notables estudis de ressó universal, sobre la quimioteràpia de la tuberculosi, i fou un dels tisiòlegs més eminents. És autor de Pneumolysie intrapleurale (1932), Crisoteràpia de la Tuberculosi, Les noves orientacions antituberculosa i la seva aplicació a Catalunya (1933) i Tratamiento y profilaxis de la tuberculosis pulmonar (1958), que es pot considerar la seva obra definitiva.

Santponç i Roca, Francesc

3 Respostes

(Barcelona, 1 octubre 1756 – 11 abril 1821)

Metge i inventor. Estudià a Cervera i es doctorà a Osca. Amplià estudis de física a l’estranger. El 1786 guanyà un premi de la Société Royale de Médecine de París i aquell mateix any ingressà en l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on fou revisor de la secció d’estàtica (1791-98), que dirigí del 1799 al 1805 i el 1815, i director de la secció de matemàtiques i mecànica (1816-20). També fou membre i secretari de l’Acadèmia Medico-pràctica de Barcelona, i en fou vicepresident des del 1804.

Col·laborà amb Francesc Salvà i Campillo en l’experimentació de màquines noves i en la creació d’alguns invents. El 1805 construí una màquina de vapor per a una fàbrica d’indianes i la Junta de Comerç de Barcelona el nomenà catedràtic de mecànica a l’escola de Llotja.

La Junta Superior del Principat de Catalunya el féu cap dels serveis mèdics de l’exèrcit durant la guerra del Francès (1808-14); es destacà a Tarragona, el 1809, on curà les víctimes de l’epidèmia que s’hi declarà.

El 1815 la Junta de Comerç de Barcelona el féu codirector de les “Memorias de Agricultura y Artes”, revista en la qual publicà articles i estudis sobre nous invents, màquines, etc.

Deixà un gran nombre de memòries llegides a l’Acadèmia de Ciències i publicà Plan fotográfico de Barcelona (1786), Análisis de las aguas minerales de Gavá… (1791), Principios de mecánica (1793) i un recull de pensaments de F. Salvà i Campillo.

Fou el pare de Francesc i d’Ignasi Santponç i Barba.

Salvà i Campillo, Francesc

4 Respostes

(Barcelona, 12 juliol 1751 – 13 febrer 1828)

Metge, professor i investigador. Es llicencià en medicina a Osca i es doctorà a Tolosa de Llenguadoc. S’interessà per l’estudi de la física i i la meteorologia. Defensà la necessitat de la inoculació antivariólica, estudià les diverses classes de febres i s’interessà per la higiene a la indústria del cànem. Exercí com a metge a Barcelona i el 1801 ocupà la càtedra de medicina clínica.

L’estació meteorològica que dirigí funcionà durant quaranta anys; el 1784, ajudat per Francesc Santponç, realitzà diverses proves d’elevació aerostàtica a Barcelona, set mesos després de les experiències dels germans Montgolfier. Interessat per l’electricitat, entre els seus treballs excel·leixen els de telegrafia.

Construí un aparell transmissor de sis fils anterior al de Wheastone, i en les seves memòries preveié la possibilitat de la telegrafia sense fils; també ideà un barco-peix, apte per a la navegació submarina. En morir llegà el seu cos per a experiències de dissecció.

Obres més importants: Pensamientos sobre el arreglo de la enseñanza del arte de curar (1812) i diverses memòries: La electricidad aplicada a la telepatia (llegida a l’Acadèmia de Ciències el 1795), Disertación sobre el galvanismo (1800) i una extensa obra de polèmica sobre innovacions mèdiques.

Roca i Heras, Josep Maria

1 Resposta

(Barcelona, 23 març 1863 – 1 maig 1930)

Metge i erudit. Especialitzat en dermatologia i urologia. Fou president de l’Associació de Metges de Llengua Catalana, i vicepresident de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya.

Publicà nombrosos treballs de tipus històrico-mèdic, circumscrits a l’edat mitjana i a l’antic Principat de Catalunya, sobretot durant els regnats de Joan I el Caçador i Martí I l’Humà, cosa que ha permès de conèixer les particularitats de l’exercici de la medicina en aquella època.

Obres principals: La sífilis: trascendental importancia de su tratamiento (1891), La lèpre en Catalogne, Un cas notable de syphilis maligne (1897), La syfilide e la storia (1912), De feminisme (1914), Una monja metgessa (1915), Lo regiment de pestilència y mortandats de Mestre Jaume d’Agramunt (1910), La medicina catalana en temps del rey Martí (1919) i Johan I i les supersticions (1922).

Roca i Farreras, Josep-Narcís

1 Resposta

(Barcelona, 27 novembre 1834 – 29 octubre 1891)

Metge i polític. Escriptor brillant, es dedicà a estudis històrics, literaris i polítics. A Madrid, on es doctorà, fou redactor de la “República Ibérica” (1869-70); també col·laborà a “La Renaixensa”, “La Il·lustració Catalana”, “Revista de Girona”, “La Publicidad”, “El Federalista” i “L’Arch de Sant Martí”.

Podent ser Estat lliure, per què voler ser províncies uniformades i centralitzades, ni departaments centralitzats i uniformats?. Catalans lliures, autònoms, confederats amb pactes lliures o amb senzills tractats d’aliança, Llibertat i fraternitat, res de vassallatge, ni de subjecció: independència i amistat de germans. (Josep-Narcís Roca i Farreras, 1886)

Fou el primer a teoritzar el fet català des d’un plantejament nacionalista i d’esquerra, precursor de la línia del Dr. Martí i Julià, per tal de vincular el catalanisme no conservador amb l’ala més irreductiblement socialista del federalisme republicà.

És autor de Genealogia i gestes de Wifred lo Pilós (1880), La factible Diputació general de Catalunya i Els pahers y primitius Consellers de Barcelona.

Robert i Yarzábal, Bartomeu

13 Respostes

(Tampico, Mèxic, 20 octubre 1842 – Barcelona, 10 abril 1902)

Metge i polític. Conegut popularment per Doctor Robert. Fill de Francesc Robert, natural de Sitges, i de Teodora Yarzábal. Des de molt petit va viure a Sitges, seguí la carrera de medicina, com el seu pare i el seu avi, es llicencià amb premi extraordinari i aconseguí el doctorat a Madrid l’any 1864.

Fou metge de l’Hospital de la Santa Creu i, l’any 1875, catedràtic de patologia interna de la Universitat de Barcelona. Va assolir un gran prestigi i, el 1884, fou cridat a una consulta de metges durant l’última malaltia d’Alfons XII de Borbó. Va ésser vicepresident del congrés mèdic internacional celebrat a Barcelona amb motiu de l’Exposició Universal del 1888.

Del 1899 al 1901 freqüentà els nuclis dirigents del moviment catalanista, de gran vitalitat llavors. El 1898 fou president de la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País, i anà al davant de la comissió que marxà a Madrid en defensa del programa regeneracionista de Catalunya.

Durant el govern de Silvela fou nomenat alcalde de Barcelona (1899), però topà amb una resistència que li impedí de realitzar el seu programa. Dimití després d’haver signat quatre embargaments a industrials que no pagaven els impostos com a conseqüència del Tancament de Caixes.

Quan es formà la Lliga Regionalista (1901) en fou el primer president. Elegit diputat a corts, hi defensà el programa catalanista i es destacà per la denúncia del lerrouxisme.