Arxiu d'etiquetes: metges/ses

Vidal i Careta, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 13 gener 1860 – Madrid, 20 maig 1923)

Metge, naturalista i compositor. En la seva joventut seguí estudis musicals. Es doctorà en medicina i en ciències naturals.

Fou catedràtic de paleontologia estratigràfica a la universitat de l’Havana. Després passà a ocupar la càtedra de geografia i geologia dinàmica a la universitat de Madrid.

És autor dels llibres Tratado de paleontología estratigráfica (1891), Bellezas geológicas de España, La música en sus relaciones con la medicina, i d’altres.

També es dedicà a la composició musical. Al teatre “Circo” de Barcelona estrenà Cristóbal Colón.

Battestini i Galup, Rafael

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 desembre 1886 – Tarragona, 22 abril 1939)

Metge i cirurgià. Fou metge a Calafell (1911-14), l’Espluga de Francolí (1914-19) i el Catllar (1920-23). Nomenat director de l’hospital Santa Tecla de Tarragona (1926-37).

Publica articles als Annals de l’Académia Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears i a la Revista de Medicina Clínica. Militant del Sindicat de Metges de Catalunya, fou un entusiasta directiu de la Cooperativa de Consum del Col·legi de Metges de Catalunya.

Catalanista convençut, milità a Acció Catalana i fou un dels líders del partit a Tarragona tot i que mai ocupa càrrecs polítics.

Durant la Guerra Civil -arriscant-se personalment- salva perseguits i els acompanya fins a la Jonquera. Aquesta actuació provoca que els activistes de la FAI l’obliguessin a dimitir com a director de l’Hospital.

Acabat el conflicte bèl·lic, una de les persones que li salvà la vida el denuncià i aconsegui que fos condemnat a mort per un tribunal militar. Abans de morir, digué en veu alta “moro per Déu, per la Lola (la seva dona) i per Catalunya”.

Ventalló i Vintró, Josep

2 Respostes

(Terrassa, Vallès Occidental, 1856 – 1919)

Metge i publicista. Fill de Domènec Ventalló i Llobateras, i germà de Pere Antoni. Estudià medicina a Granada, on fundà i dirigí diverses publicacions.

A Terrassa fundà també “La Revista Tarrasense”, “El Tarrasense” i “La Comarca del Vallés”, que dirigí. Fou alcalde i regidor.

Autor de poesies en català i castellà, recollides a Ratos de ocio (1875), publicà nombroses monografies, entre altres Tarrasa antigua y moderna (1879), Historia de Tarrasa (1886) i Historia de la industria lanera catalana (1904).

Valentí i Vivó, Ignasi

Deixa un comentari

(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 12 març 1841 – Barcelona, 31 juliol 1924)

Metge i sociòleg. Doctorat a Madrid (1865), fou designat catedràtic de medicina legal i toxicologia a la Universitat de Barcelona (1875). Fundà l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya i l’Institut de Medicina Legal i Forense de Barcelona. El 1865 fundà el periòdic “La Independencia Médica”.

En un primer període cientifista, publicà un tractat de toxicologia (1878) i un Atlas de microquímica y fitografia; en un posterior període dogmatitzant publicà un tractat d’antropoliga mèdica i jurídica (1889-94) i les obres La Sanidad Social y los Obreros (1905), Sanidad i profilaxia (1910), L’associació obrera.

Trias i Pujol, Joaquim

4 Respostes

(Badalona, Barcelonès, 4 desembre 1887 – Barcelona, 9 gener 1964)

Metge cirurgià. Germà d’Antoni. Estudià a Barcelona, i posteriorment també a Berna, París i Viena. El 1911 ingressà a la sanitat militar, i serví al Marroc.

El 1916 guanyà la càtedra de tècnica anatòmica de la facultat de Granada, i el 1919 passà a Barcelona; des del 1931 fou catedràtic de patologia quirúrgica a la Universitat Autònoma, on el seu mestratge fou molt important.

Presidí l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya, la Societat de Cirurgia de Catalunya, i també el Congrés de Metges de Llengua Catalana celebrat a Palma de Mallorca el 1932.

L’anatomia, la cirurgia i la traumatologia foren els seus principals temes d’estudi. Cal destacar entre els seus treballs El mal de Pott en el adulto, Tratamiento cruento de los abscesos fríos i El dolor en las fracturas.

El 1939 s’exilià a l’Argentina, on fundà una càtedra de cirurgia a la universitat de Cuyo.

Trias i Pujol, Antoni

2 Respostes

(Badalona, Barcelonès, 1891 – Santa Cristina d’Aro, Baix Empordà, 29 juny 1970)

Metge cirurgià. Germà de Joaquim. Llicenciat a Barcelona, fou professor de la Facultat de Medicina de Barcelona.

Nomenat catedràtic de patologia i clínica quirúrgica a Salamanca, on restà fins al 1928, any en què retornà a Barcelona, també com a catedràtic, i realitzà una tasca pedagògica extraordinàriament eficient en el període de la Universitat Autònoma, formant al seu voltant un estol de deixebles notables.

Es dedicà, sobretot, als temes quirúrgics: anestèsia, neurocirurgia, angiocirurgia i cirurgia toràcica. Fou membre del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i vocal del Patronat de la Universitat Autònoma. Fou detingut arran dels fets d’octubre de 1934, i reclòs al vaixell Uruguai. S’exilià el 1939 i s’establí a Colòmbia.

Fou guardonat, el 1967, amb el premi Virgili. Participà al I Congrés de Metges de Llengua Catalana (1930) i al segon (1932). Presidí l’Acadèmia de Ciències Mèdiques, i fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.

És autor d’Experiencias sobre el Pneumotórax abierto en el conejo (1912), Los tumores intra-cranianos perforantes (1923), Estado actual de la cirugía pancreática (1929), Sèrum citratat en les gran hemorràgies i en el xoc (1930) i L’autonomia de la Universitat de Barcelona (1935).

Fou el pare de Ramon Trias i Fargas.

Trias de Bes i Giró, Lluís

3 Respostes

(Barcelona, 18 abril 1895 – 25 agost 1974)

Cardiòleg. Fill de Joan de Déu Trias i Giró, i germà de Josep Maria, Joan de Déu i Frederic. Estudià a Barcelona i amplià estudis a París.

A Barcelona va dirigir l’hospital d’infecciosos (1939-61), presidí el Col·legi de Metges (des del 1958), va ser membre de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia (des del 1948) i va crear el servei de cardiologia i cirurgia cardíaca de l’hospital de la Creu Roja. Entre 1959 i 1963 fou el president de la Sociedad Española de Cardiología.

Va publicar diversos treballs sobre les endocartidis i les malalties cardíaques senils; també va escriure els llibres La figura contemporánea de la responsabilidad moral y jurídica del médico (1968) i El tabaco y sus secuelas (1971).

Tarrés i Claret, Pere

4 Respostes

(Manresa, Bages, 30 maig 1905 – Barcelona, 31 agost 1950)

Metge i eclesiàstic. Fill d’obrers, alternà l’estudi de la medicina amb una forta activitat dins la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Com a vicepresident del consell federal participà en tota mena d’assemblees de l’entitat i escriví nombroses Glosses al setmanari “Flama”.

Exercí de metge a Avinyó i a Monistrol de Calders fins que s’establí a Gràcia. Fou mobilitzat en un cos de sanitat (mai/1938) fins a la fi de la guerra.

Ingressà al seminari de Barcelona i, un cop sacerdot (1942), fou vicari a Sant Esteve Sesrovires i es llicencià en teologia a Salamanca (1944). L’ambient eclesiàstic de la postguerra l’apartà del seu apostolat preferit, entre els joves, però treballà sis anys als Centres d’Acció Catòlica femenina de Sarrià.

Fundà el Sanatori de la Mercè i intervingué en diverses obres assistencials. El 1973 li fou publicat el seu Diari de guerra. Al set/2004 fou beatificat.

Sunyer i Capdevila, Francesc

3 Respostes

(Roses, Alt Empordà, 4 març 1826 – 14 agost 1898)

Metge i polític. Republicà federal, l’any 1869 organitzà una partida que va refugiar-se a la zona muntanyosa de Catalunya. Derrotat a l’Empordà, va fugir a França, i quan tornà fou diputat a corts. Durant la I República fou ministre d’ultramar.

Juntament amb Pi i Margall era partidari d’aprovar a corts una constitució conciliadora, però va perdré la votació i es produí la crisi. Fou vicepresident de la diputació barcelonina, coneixia molt bé la situació dels barris pobres i actuà com a mentor dels obrers, mancats d’expressió política.

Fisiòleg de gran anomenada, fou ateu i ho proclamà en una sessió a les corts (1869) i en l’opuscle Dios (1869), que va tenir una gran acceptació entre els republicans.

Suñé i Molist, Lluís

2 Respostes

(Barcelona, 11 gener 1852 – 5 desembre 1914)

Metge i escriptor. Juntament amb Esquerdó i Farreras, fundà el “Laboratori”, centre d’investigació privat. Participà en diversos congressos internacionals i organitzà el congrés d’otologia celebrat a Barcelona el 1899.

Fundà les revistes “La Gaceta Médica Catalana” i “La Higiene para Todos” i fou membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Entre els seus treballs científics cal esmentar La otorrea en general y su tratamiento, Higiene del espíritu i El hipnotismo en otología.

Amb el pseudònim d’Emili Solà publicà la novel·la Misterios del hospital. A més va escriure Consells o aforismes, en vers català, i diverses poesies festives i satíriques.

Fou el pare de Lluís Suñé i Medan.