(Cassà de la Selva, Gironès, 6 juny 1898 – Catalunya, 1991)
Metge. Ha estat un dels introductors dels estudis sobre al·lèrgia a Catalunya.
Entre els seus treballs cal esmentar els estudis sobre l’asma (1942) i el text sobre la pol·linosi (1954).
(Barcelona, 5 març 1903 – 15 juliol 1977)
Antropòleg i metge. Catedràtic d’Antropologia a la Universitat de Barcelona des del 1941, en fou rector del 1963 al 1965.
Col·laborador del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, va centrar les seves recerques en els estudis bioantropològics de determinades poblacions del Pirineu, del Sàhara occidental i de la Guinea.
(Ilo-Ilo, Filipines, 7 octubre 1896 – Barcelona, 13 febrer 1964)
Jugador de futbol del F.C. Barcelona, amb el qual fou deu vegades campió de Catalunya i cinc vegades campió d’Espanya.
Interior esquerra resolutiu, intervingué en 412 partits oficials i marcà 381 gols; el seu xut a passat a la història del futbol com el més potent i eficaç (a Bordeus, en marcar un gol, la pilota esbotzà la xarxa).
Llicenciat en medicina, exercí professionalment després de retirar-se del futbol (1927) i fou directiu del FC Barcelona (1931-34).
Militant de Falange Española, en esclatar la Guerra Civil formà part del Batalló de la Brigada Mixta Legionària italoespanyola, on arribà a tinent i amb la qual entrà a Barcelona el 1939.
(Catalunya, segle XIV – Lleida, 1350)
Metge i mestre. Va escriure una epístola dirigida als paers de Lleida Regiment de preservació a epidèmia o pestilència e mortaldats (1349), tractat de profilaxi més que no pas de tractament de la temible pesta.
Fou una de les primeres víctimes quan la pesta assolà Lleida l’any següent (1350).
(Barcelona, 1875 – segle XIX)
Institució. Desenvolupà les seves activitats el darrer quart del segle XIX. El seu portaveu era l’”Enciclopedia Médico-Farmacéutica”.
Fou una de les pioneres de la creació dels col·legis oficials de metges i farmacèutics, d’acord amb les directrius oficials i en contra de la majoria dels professionals del país, d’aleshores.
El seu primer president fou Lluís de Marlès i de Cusà.
(Barcelona, 2 febrer 1925 – 1 febrer 2007)
Metge. Cap de servei de psiquiatria de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i catedràtic de psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Fou autor de treballs sobre la seva especialitat, entre els quals L’orientació antropològica existencial de la psiquiatria, premiat per l’Institut d’Estudis Catalans el 1961; Tractat de psiquiatria (1981), d’assaigs sobre temes diversos (Tòtems actuals, 1960) i de nombrosos articles de divulgació.
Ingressà a Els Setze Jutges el 1962, poc després de la seva fundació, i entre aquest any i el 1965 enregistrà tres discs. Algunes de les seves cançons, especialment Cap al futbol i Quan érem infants, obtingueren una certa popularitat.
El 1998 publicà 30 cançons una recopilació dels versos de les seves composicions.
(Badalona, Barcelonès, 3 desembre 1933 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 31 desembre 2011)
Jesuïta expert en bioètica. Doctor en medicina i cirurgia i especialista en obstetrícia i ginecologia. Es llicencià en teologia i sociologia als EUA.
El 1962 fundà l’associació Medicus Mundi, i el 1975, l’Institut Borja de Bioètica, que el 1984 esdevingué fundació privada amb personalitat pròpia.
(Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 3 setembre 1899 – Barcelona, 15 desembre 1979)
Metge. Fill d’Eduard Xalabarder i Serra. Llicenciat a Barcelona el 1923, des de l’any 1924 exercí al sanatori de Torrebonica, i dos anys més tard en fou el director. Es doctorà el 1927 amb un estudi sobre l’aplicació del tiosulfat sòdic en el tractament de la tuberculosi.
Fou fundador i secretari de la Societat de Tisiologia de Barcelona (1930) i director de l’Obra Antituberculosa de la Caixa de Pensions. Dedicà tota la seva vida a la lluita contra aquesta malaltia i fou un dels capdavanters dels estudis de microscòpia electrònica a Catalunya.
(Barcelona, 1 abril 1926 – 2 gener 2021)
Metge. Fill de Jacint Vilardell i Permanyer. Llicenciat a la Universitat de Barcelona el 1949, i doctorat per les universitats de Barcelona (1961) i de Pennsilvània, EUA (1962), de la qual fou també becari investigador (1959-62), s’especialitzà en patologia digestiva.
Fou cap de servei de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona (1963-96) i director de l’Escola Professional de Patologia Digestiva de la UAB (1969-96). Ocupà càrrecs directius en el ministeri de sanitat (1978-81), entre els quals el de director de planificació sanitària.
És doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa (1974) i de Saragossa (1990) i autor de nombrosos treballs sobre els trastorns de la nutrició; destaca el tractat Enfermedades digestivas (1990, en quatre volums).
Ha ocupat càrrecs en organismes internacionals de l’especialitat: president de la Societat Europea d’Endoscòpia Digestiva (1970-74) i secretari general (1974-82) i president (1982-90; reelegit l’any 1986) de l’Organització Mundial de Gastroenterologia. En 1989-95 fou president del Consell d’Organitzacions Internacionals de Ciències Mèdiques (CIOMS).
El 1997 fou nomenat soci emèrit de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears.
(Barcelona, 1894 – 11 maig 1967)
Metge. Germà de Josep Maria. Estudià medicina a Barcelona, i es llicencià el 1917. S’especialitzà en patologia digestiva.
Fou encarregat del laboratori d’anàlisis químiques de l’Academia i Laboratori. Membre de la Societat de Biologia de Barcelona i de l’Acadèmia de Medicina, fou conseller del Sindicat de Metges de Catalunya i presidí la Cooperativa de Consum.
Casat amb una filla de Francesc Viñas, fou el promotor del Concurs Internacional de Cant Tenor Viñas.
Fou el pare de Francesc Vilardell i Viñas.
