(Maó, Menorca, 30 maig 1802 – Portsmouth, EUA, 14 octubre 1838)
Marí. Estudià nàutica i idiomes a Maó. Des del 1818 féu diversos viatges a la mar Negra.
El 1826 ingressà en la marina de guerra nord-americana. Poc després s’establí a Norfolk (Virgínia) com a professor i examinador de l’escola de guàrdies marines.
Publicà obres didàctiques, com Elements of Spherical Trigonometry… (1829).
(Maó, Menorca, 18 maig 1839 – Tolosa, Llenguadoc, 8 agost 1905)
Botànic. Fundador de la Societat Espanyola d’Història Natural, publicà nombrosos treballs en els “Annals” d’aquesta societat i en el “Butlletin” de la Societat Botànica de França.
S’especialitzà en l’estudi de les algues marines, i en féu un nombrós recull i n’identificà noves espècies.
És autor de Catálogo razonado de las plantas vasculares de Menorca (1865-68), Catálogo de las plantas y árboles de adorno que se cultivan en Menorca (1874) i Flórula de Menorca (1905).
(Maó, Menorca, 9 desembre 1747 – 1826)
Capità de la marina mercant. Retirat el 1776, inicià la redacció del cronicó Diari de Maó, que abasta fins pocs dies abans de la mort del seu autor i té un gran interès per al coneixement de la història de Menorca durant aquest període.
Fou membre de la Societat Maonesa de Cultura.
(Maó, Menorca, 9 octubre 1804 – 27 març 1891)
Marí i historiador. Inicià la carrera militar com a guarda-marina el 1820 i publicà Derrotero general del Mediterráneo (1860) i Derrotero de la costa septentrional de España (1860-61), a més de traduccions de manuals de marina.
Retirat a Maó (1872) amb la graduació de capità de navili, es dedicà a l’estudi de la història de Menorca i publicà Fragmentos de la Historia de Menorca (1882) i Historia de la isla de Menorca, la seva obra més important (1886-88). Fou fundador i col·laborador de la “Revista de Menorca”.
Fou el pare de Josep Maria Riudavets i Monjo.
(Maó, Menorca, 25 març 1840 – Madrid, 13 febrer 1902)
Dibuixant i cosmògraf de la marina de guerra. Fill de Pere Riudavets i Tudurí.
Autor de la Cartilla de dibujo topográfico (Madrid, 1856). Col·laborà com a dibuixant en “La Ilustración Española y Americana” i en altres revistes. Fou il·lustrador dels Cuentos de Calleja.
(Maó, Menorca, 1843 – 1915)
“Mestre Manxa” Poeta popular. Publicà una gran quantitat de glosats sobre temes diversos, dels quals hom pot destacar el Glosat nou sobre s’emigració espanyola a sa República Argentina (1889), Memòries dels sigle XIX o Alerta ciutadans!.
(Maó, Menorca, 24 agost 1748 – 15 maig 1816)
Advocat i traductor. Germà d’Antoni, Bartomeu, Josep i Joan. Es doctorà en drets a Avinyó (1775) i fou assessor del tribunal del crim i del tribunal del vice-almirallat durant l’ocupació britànica de Menorca (1798-1802).
Dominava, a més del llatí i el grec, l’hebreu i l’àrab, l’anglès, el francès, l’italià i l’alemany, i traduí al català diverses obres de Molière i també texts anglesos.
Fou membre de la Societat Maonesa de Cultura.
(Maó, Menorca, 27 abril 1746 – 12 febrer 1819)
Literat, historiador i advocat. Germà de Josep, Bartomeu, Antoni i Pere. Estudià les primeres lletres a Maó. Del 1762 al 1765 cursà retòrica i filosofia a la Universitat Literària de Mallorca i escriví les primeres poesies en català, castellà i llatí, dins la tradició postbarroca peninsular. Del 1765 al 1767 es graduà en drets a Avinyó, on rebé la influència de la literatura neoclàssica francesa.
De retorn a Maó, fou nomenat jutge del tribunal del vicealmirallat, establert pel govern britànic, i escriví les tragèdies Lucrècia (1769), en alexandrins apariats, la primera i la més important obra neoclàssica de la literatura catalana, remarcable per la qualitat literària i per la seva defensa de la llibertat.
Conquerida Menorca per l’exèrcit franco-espanyol (1781-82) i retornada dins la monarquia hispànica (1783), escriví la tragicomèdia Rosaura o el més constant amor (1783) -influïda pel teatre castellà del segle XVII- i l’ègloga Tirsis i Philis (1783) i altres poemes laudatoris al comte de Cifuentes. Fou un dels fundadors de la Societat Maonesa de Cultura (1778-83), que tenia la seu a casa seva.
Des del 1784, a excepció de la correspondència privada, els assessoraments a l’ajuntament de Maó i l’opuscle Temps i paratges de Menorca en què és més gustós i saludable o danyós, respectivament, el peix i marisc que s’aporta per vendre a la pescateria de Maó (1811), deixà d’escriure en català.
Del 1782 al 1798 fou encarregat de l’assessoria de la comandància general de Menorca. En el període 1798-1802, durant l’ocupació britànica de Menorca, refusà tot càrrec oficial. Posteriorment rebé del govern espanyol els càrrecs d’assessor del tribunal del reial patrimoni, jutge d’impremtes i llibreries, examinador de mestres de primeres lletres, etc.
Les seves obres literàries d’aquesta època són mediocres: la més coneguda és La alonsiada (1818), poema narratiu, traduït aviat al català per Vicenç Albertí. En canvi, els estudis històrics són fets sovint amb un rigor que respon als millors patrons de la il·lustració (Historia civil y política de Menorca, 1819).
Fou el primer a fer estudis prehistòrics en tota la monarquia hispànica (Antigüedades célticas de la isla de Menorca, 1818). El 1814 publicà un catàleg d’animals, vegetals i minerals de Menorca que fou motiu d’una polèmica amb el metge maonès Rafael Hernández i Mercadal.
A més dels nombrosos títols publicats, una part de la seva obra ha restat inèdita, dispersa o perduda.
(Maó, Menorca, 3 juliol 1751 – 26 juliol 1837)
Metge. Germà de Joan, Antoni, Pere i Josep. Estudià a Montpeller i es doctorà a Avinyó. A més de l’exercici de la medicina a la ciutat natal formà part de la Societat de Cultura de Maó.
És autor de diverses obres que s’han perdut i de Breu discurs sobre el perniciós i indecent costum d’enterrar dins les esglésies (1818).
Dades dels Països Catalans 