(Petrés, Camp de Morvedre, 5 abril 1784 – Madrid, 29 maig 1860)
Polític i militar. Tenia estudis de teologia i dret. Combaté la invasió napoleònica. Assoliria el grau de brigadier. Fou membre de la Junta Consultiva del regne (1820). Era diputat a Corts. Ocupà alguns càrrecs públics. Emigrà a França el 1823, a causa del seu ideari liberal.
És autor de les obres Ensayo de una constitución militar (1813) i Organización de las milicias nacionales (1814).
(València, 1740 – Madrid, 1822)
Pintor i miniaturista. Fou pintor de cambra de Carles III de Borbó.
Féu, per encàrrec d’aquest, quadres que representaven vistes de tots els ports d’Espanya.
(València, 1633 – Madrid, 1700)
Historiador. El 1652 prengué l’hàbit de l’orde de Montesa. Estudià a València filosofia, teologia i es doctorà en cànons el 1658, i des de l’any següent fou catedràtic de dret canònic. Fou secretari del lloctinent de l’orde Joan Crespí i Brizuega, canceller del regne (1666), assessor del batlle general de València (1673), capellà d’honor de Carles II (1678), procurador general de l’orde de Montesa (1680) i jutge apostòlic de la nunciatura.
És autor de diversos tractats en defensa de l’orde de Montesa i una història d’aquest des de la fundació, privilegis, jurisdicció, personalitats, la seva obra més important: Montesa ilustrada (1669). Deixà inèdites dues genealogies de les famílies Llançol de Romaní i dels comtes de Cervelló.
(Alacant, 27 agost 1900 – Paracuellos del Jarama, Madrid, 7 novembre 1936)
Advocat i polític. Fou catedràtic de dret públic a Múrcia, on dirigí el diari “La Verdad” i organitzà el partit Acció Popular. Fou fundador i president de la Federació d’Estudiants Catòlics, secretari de la CEDA.
Elegit diputat a corts pel novembre de 1933, ocupà el ministeri de treball, sanitat i previsió (maig-setembre 1935), en el govern Lerroux, i de justícia, treball i sanitat (setembre-desembre 1935), en les governs presidits per Chapaprieta.
Fou executat per elements incontrolats en començar la guerra civil.
(València, 16 maig 1849 – Madrid, 22 desembre 1905)
Escriptor. Fill de Jaume Sales i Gomis. Llicenciat en lleis i en filosofia i lletres, col·laborà, a Madrid, a “El Diario Español” i “El Gobierno”. Afiliat al partit constitucional, fou director del seu òrgan, “El Diario de Valencia”. Fou diputat (1881 i 1904) i governador civil d’Astúries i Huelva.
Escriví sainets en català (Un granerer de Torrent, La gallina del veïnat i Pepa la bonica) i, en castellà, comèdies (Dos para dos, Entre marido y mujer, Virgen y mártir) i drames (La campana del suplicio i Las culpas de los padres).
(Vinaròs, Baix Maestrat, 8 maig 1873 – Madrid, 28 març 1940)
Escriptor. La seva formació fou autodidàctica, i els inicis de la seva carrera literària (Vieja España, 1907, i la novel·la La virgen de Aranzazu, 1909) demostren les seves afinitats amb l’anomenada generació del 98. Va viatjar per Espanya i Amèrica.
La seva obra assagística revela una evolució ideològica -semblant a la de Maeztu- que el va dur cap a un tradicionalisme de filiació carlina: Afirmación española (1917), Alma vasca (1920) i España: pueblos y paisajes (1936).
(Alcoi, Alcoià, 20 gener 1850 – Madrid, 14 abril 1910)
Pintor. D’infant passà, amb la seva família, a València, on ja era empadronat el 1853. Molt jove, ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, on fou tutelat i iniciat en el dibuix pel catedràtic Plàcid Francès, cosí germà seu. Acabà la carrera, amb un excel·lent expedient, el 1871.
Després d’alguns premis locals, el mateix any obtingué segona medalla a l’Exposición Nacional amb Presó del Príncep de Viana. És l’època de triomf de la pintura d’història i, malgrat que ell aviat desembocà en conceptes molt més amplis de l’art, també s’adscriví a la moda: Guillem de Vinatea exigint d’Alfons III la revocació del contrafur (medalla d’or a la Nacional del 1878) o Expulsió dels jueus (Granada, Museo de Bellas Artes), començat a Roma, acabat a París i premiat a Berlín el 1890.
Novus ortus, ambiciosa creació del 1881, també fou premiat amb medalla d’or a Madrid, i a partir d’aleshores inicià una etapa de pintor de composicions decoratives per a cases, palaus i fins i tot cafès madrilenys, mentre creixia el seu renom de retratista. Pintor d’escenes amables i cultivador de la pintura de gènere, fou il·lustrador de “Blanco y Negro”.
Són excepcionals els retrats que hi ha al Museu de Belles Arts de València (Donya Anna Colin i Perinat, Donya Conxa Francès i Sempere -la seva mare-, El pintor Jiménez Aranda), al Museo de Bellas Artes de Màlaga (Jacinto Octavio Picón, El pintor Antoni Muñoz i Degrain) i a la Hispanic Society de Nova York (Ramón de Campoamor). El Museo de Arte Moderno de Madrid conserva un retrat de María Guerrero, nena, i el Círculo de Bellas Artes de la mateixa ciutat el retrat del pintor Vicente Palmaroli.
Fou autor d’una Gramática del color (1906), obra d’interès excepcional, on l’autor es mostra com un gran tècnic i científic i un autèntic investigador. Arran de la publicació d’aquesta obra -abans havia publicat uns articles sobre La desecación en la pintura, fou creada per a ell la càtedra de tècnica i teoria del color a l’Escuela de Bellas Artes.
(Onil, Alcoià, 4 juny 1938 – Madrid, 28 agost 2015)
Poeta. Llicenciat en filosofia i lletres.
Ha publicat llibres de poemes com En la noche (1976) i Memorial de la noche (1976).
(Palma de Mallorca, 22 agost 1790 – Madrid, 16 juliol 1861)
Militar. Cinquè marquès de Campo Real (1831) i comte de Cabatillas. S’incorporà a l’exèrcit per combatre les tropes napoleòniques de la Guerra del Francès; posteriorment lluità contra els carlins i assolí el grau de mariscal de camp.
Fou comandant general de Segòvia (1849) i membre del tribunal suprem de guerra i marina (1856).
(València ?, segle XVI – Madrid, 1625)
(dit també Pere Sanxis Sabata de Calataiud) Militar i primer comte de Real (1599). Fill d’Eiximèn Peres Sabata de Calataiud i de Vilaragut i de Violant de Pallars.
Fou governador general de la cavalleria de València per la part de llevant, ambaixador a Venècia, governador d’Oriola i Alacant (succeí el seu germà Joaquim), cavaller de Sant Jaume i virrei de Sardenya (1604-10).
Durant el seu mandat procurà d’extirpar el bandolerisme i fortificà l’Alguer i Oristany (1609) per evitar atacs dels berberiscs. Ajudà a l’expulsió dels moriscs dels seus estats.
Es casà amb Maria Bou i Català, senyora de Millars, i la seva filla i hereva fou Isabel Sanxis Sabata de Calataiud i Bou.
Dades dels Països Catalans 