(Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1833 – Madrid, 27 maig 1896)
Historiador. Estudià medicina a València. Treballà a Madrid com a funcionari destacat, en diversos negociats i ministeris.
Col·laborà a la premsa periòdica. És autor d’alguns estudis històrics.
(València, 1923 – Madrid, 8 abril 2020)
Pintor. Estudià Belles Arts a l’Acadèmia de Sant Carles de València i marxà després a Madrid becat per la diputació de València. El 1952 amplià estudis a París becat pel govern francès.
Fou un dels fundadors, a Madrid, del grup de gravadors Estampa Popular, des d’on posà en pràctica el que hom a anomenat realisme social. El grup fou desfet, com a conseqüència d’una crisi interna, el 1964, coincidint amb la creació d’Estampa Popular de València i Estampa Popular de Barcelona. Practicà, a més de la pintura, la xilografia i l’aiguafort.
(Dénia, Marina Alta, segle XVIII – Madrid, 1813)
Comediògraf. Residí habitualment a Madrid, on estrenà i publicà un gran nombre d’obres teatrals.
Entre les quals La toma de Hay por Josué (1801), El buen y el mal amigo (1801), El triunfo del amor y de la amistad (1804) i La Eumenia o La madrileña (1805).
(València, 23 febrer 1926 – Madrid, 2 novembre 2003)
Advocat i escriptor en castellà. Doctor en dret, s’especialitzà en legislació sobre teatre i cinema. Ha col·laborat en “ABC”, “Pueblo”, “Gaceta Ilustrada” i altres periòdics.
Per al teatre escriví La senda iluminada (1949), El baile de los muñecos (1950), El escultor de sus sueños (premi València 1953), Las luciérnagas (1963) i moltes altres obres. En el camp del cinema ha publicat Derecho cinematográfico español (1952) i altres texts sobre el mateix tema, així com un Diccionario del cine español (1966).
És també autor de diverses narracions i reportatges: La España de la postguerra, Niñas, ¡al salón!, De camisa vieja a “chaqueta nueva” (1976), Al tercer año resucitó (1978), Un año menos (1979), etc.
(Madrid, 4 febrer 1859 – 19 maig 1925)
Arabista, numismàtic i arqueòleg. Fill de menorquins, es formà a Maó. El ministeri d’instrucció pública li encarregà la redacció (1905) del volum dedicat a les Balears del Catálogo artístico y monumental de España. Explorà navetes i talaiots menorquins i els comparà amb els nuraghi sards.
Publicà també Estudio de arqueología cartaginesa. La necrópolis de Ibiza (1917). Reuní una important col·lecció de monedes i peces arqueològiques, que oferí al municipi de Maó.
(València, 6 gener 1866 – Madrid, 23 abril 1934)
Periodista. Estudià a València, i passà a Madrid, on fou redactor d'”El Globo” i altres diaris. Més tard ho fou d’“El Pueblo”, de València (que dirigia el seu amic, V. Blasco i Ibáñez), i poc després s’establí a Barcelona, on fou director d’“El Progreso”.
Militant republicà federalista, fou tinent d’alcalde de l’ajuntament de València i dos cops del de Barcelona.
Publicà obres històriques, com El papa Luna, La monja de las llagas i La expulsión de los jesuitas.
(València, 30 octubre 1922 – Madrid, 7 maig 2012)
Polític. Germà de Vicent. Doctorat en dret (1945), fou lletrat del Consejo de Estado i de l’Instituto Nacional de Previsión (1950) i altres diversos alts càrrecs. El 1965 guanyà la càtedra de dret administratiu de la universitat de Madrid. Després fou nomenat ministre d’educació (1968-73).
Ha publicat Observaciones sobre el sistema fiscal español (1951), Intervención económica de la industria (1965), etc.
(Palma de Mallorca, 14 gener 1794 – Madrid. 20 març 1880)
Cavaller i militar. Prengué part a la guerra contra els napoleònics, essent molt jove. Ascendí a brigadier durant la primera guerra Carlina. El 1842 rebé els títols de marquès del Maestrat i de mariscal de camp. Fou capità general de València i vice-president del Tribunal Suprem de Guerra i Marina.
Publicà un opuscle de caràcter polèmic, titulat Vindicación que hace el teniente general marqués del Maestrazgo de algunos cargos que la prensa periódica le ha imputado con respecto a sus hechos militares.
(Vinaròs, Baix Maestrat, 15 novembre 1808 – Madrid, 26 març 1880)
Publicista i financer. Defensà les doctrines proteccionistes. Figurà entre els impulsors del ferrocarril Barcelona–Mataró, el primer del país.
Dirigí, des de la seva fundació el 1849, el periòdic “El Bien Público” i fundà la revista “La Razón Española”.
Antolí Villafanye i Andreu (Castelló de la Plana, 1762 – Madrid ?, segle XVIII) Advocat i polític. Fou alumne dels Reales Estudios de Madrid. Treballà a les ambaixades de Lisboa, Viena i París i fou oficial de la secretaria d’estat.
Dídac Villafanye i Andreu (Castelló de la Plana, 1765 – Granada ?, Andalusia, segle XVIII) Advocat. Treballà a la chancillería de Granada.
Manuel Villafanye i Andreu (Castelló de la Plana, 1768 – València ?, segle XIX) Advocat i polític. Fou alumne dels Reales Estudios de Madrid, oïdor i governador de la sala del crim de València i diputat a les corts de Cadis.
Dades dels Països Catalans 