Petit port natural, format a la costa, entre les cales de Boncapó i de Santes Creus, a la desembocadura del barranc de l’Estany, que neix a la muntanya de Tivissa (on té el nom de barranc de Frides).
A la banda septentrional del port hi ha un petit far i el nucli de les Cases de l’Estany.
(Santa Margarida i els Monjos, Alt Penedès)
Llogaret, situat a poca distància del santuari de Penafel, a l’esquerra del riu de Foix.
El 974 consta com a possessió de Sant Pere de Rodes, dins el terme del castell d’Olèrdola.
Fins a mitjan segle XIX es conservà una casa fortificada coneguda com a castell d’Espitlles.
Estany de la dreta de l’Ebre, de 5,5 km de llarg per 2 d’ample màxim, i d’uns 7 km2 de superfície, un dels més extensos dels Països Catalans.
La gola vella és obturada per una massa al·luvial que tot just comença a ésser conreada. Rep sèquies diverses, com la de l’Agulla, i és vorejat al sud-oest per la general de desguàs.
La pesca hi és abundant, unes 60 tones anuals, la meitat, d’anguiles; hom hi pesca amb xarxa i sobretot amb una almadrava que hom fixa vora el grau antic, on ha sorgit un petit nucli anomenat l’Encanyissada.
(o Greixenturri) Llogaret, fins al 1965 pertanyia al terme de Freixenet de Camprodon, a l’esquerra del Ter, aigua avall de la vila; comprèn un petit sector de capçalera de la vall del Bac, tributària del Fluvià.
Antiga parròquia (Sant Cristòfol), esmentada ja el 930, entrà en decadència després dels terratrèmols de 1427-28 i esdevingué sufragània de Camprodon el 1507.
L’antic castell de Creixenturri, arruïnat, fou donat el 1245 a Albert Sant-romà, el qual el reféu; passà per compra als Puigpardines, per matrimoni als Cruïlles (segle XIV) i, finalment, als abats de Sant Joan de les Abadesses.
Destruït el castell el 1554 per ordre del lloctinent en la seva política de repressió de les bandositats de nyerros i cadells, la imatge romànica de la Mare de Déu del Fort venerada a la capella del castell fou traslladada el 1557 a la parròquia, la qual esdevingué, ja al segle XVIII, santuari del Remei, molt reformat al segle XIX.
(la Ribera d’Urgellet, Alt Urgell)
Llogaret, fins al 1968 pertanyia al municipi d’Arfa i després al del Pla de Sant Tirs, a l’esquerra del torrent de la Coma (afluent, per l’esquerra, del Segre), aigua avall de la Freita.
El segle XIX formava part del municipi de Nabiners, de la parròquia del qual depenia.
Hi ha una font d’aigua sulfurosa (aigua de la coma de Nabiners).
Llogaret (1.250 m alt), als rasos de Collfred (vessant meridional de la serra de Santa Magdalena de Cambrils), dins la conca del Fluvià (capçalera del Gurn).
L’antiga parròquia (Sant Antoni), arruïnada, consagrada el 1100, fou sufragània del priorat de Santa Maria de Ridaura, independent durant els segles XV i XVI i agregada després a la parròquia de Santa Maria de Riudaura.
Llogaret (840 m alt), a la capçalera de la riera d’Arbúcies, sota el coll de Cerdans, obert als contraforts septentrionals del Matagalls, pas del camí d’Arbúcies a Viladrau.
La seva església parroquial (Sant Cristòfor de Cerdans), romànica (segle XI), depèn del bisbat de Vic.
El lloc és esmentat ja el 862. Formà part de la batllia de n’Orri del vescomtat de Cabrera.
(Sarroca de Bellera, Pallars Jussà)
Llogaret (1.383 m alt) de l’antic municipi de Benés (Alta Ribagorça), a la riba dreta de la ribera d’Avellanos.
L’església parroquial (Sant Sadurní) depèn de la de Castellnou d’Avellanos.
El segle XIX formà part del municipi d’Avellanos.
(Torrefeta i Florejacs, Segarra)
(o Castellmejà; ant: Meià) Llogaret i antic terme, al sud del Llor.
El castell de Castellmeià (segle XIII) fou refet en part a la fi del segle XVI i és en bon estat de conservació. N’eren propietaris els Vergós, senyors també de Santa Maria de Meià i de Majanell.
Al final del segle XVII passà a Francesc de Junyent i de Marimon, al qual fou concedit el 1716 el marquesat de Castellmeià, únic títol concedit per Felip V de Borbó a un català des de l’inici de la Guerra de Successió. Passà als Amat, als Càrcer i als Vilallonga.
Llogaret, en una plana a l’esquerra del Cardener, aigua avall de l’estret de Vall-llonga, al peu de la serra de Busa.
L’església parroquial és dedicada a santa Eulàlia.
Dades dels Països Catalans 