Arxiu d'etiquetes: la Garriga

Albó i Corrons, Xavier

1 Resposta

(la Garriga, Vallès Oriental, 4 novembre 1934 – Cochabamba, Bolívia, 20 gener 2023)

Antropòleg. Germà de Núria. Jesuïta, de molt jove es traslladà a Bolívia i Equador, i hi aprengué el quètxua i l’aymarà.

Format als EUA, on presentà la tesi Los mil rostros del quechua. sociolingüística de Cochabamba (1974), s’ha dedicat a l’estudi de la població índia boliviana.

Entre altres obres, ha publicat El futuro de los idiomas oprimidos (1974), Idiomas, escuelas y ràdios en Bolivia (1975), Achacachi: medio siglo de lucha campesina (1979), ¿Bodas de plata o Réquiem por una Reforma Agraria? (1979).

Albó i Corrons, Núria

2 Respostes

(la Garriga, Vallès Oriental, 2 juliol 1930 – )

Escriptora. Germana de Xavier. Ha publicat els reculls de poesies La mà pel front (1962), Díptic (1972), en col·laboració amb Maria Àngels Anglada, i L’encenedor verd (1979); les narracions juvenils: El fantasma Santiago (1979), Grills (1983) i Tanit (1984); i les novel·les Fes-te replicar (1979), Agapi mou (1980), Desencís (1980), Tranquil Jordi, tranquil (1984), Quan xiula el tren (1997) i Balls de saló (1998).

Del 1979 al 1987 va ser alcaldessa de la Garriga.

Col·laborà a la revista “Inquietud” de Vic.

Garriga, la (Vallès Oriental)

40 Respostes

Municipi del Vallès Oriental (Catalunya): 18,80 km2, 252 m alt, 15.912 hab (2016)

0valles_oriental

Estès per la vall del Congost, al començament de la plana vallesana, al peu dels contraforts dels cingles de Bertí i de la serra del Montseny. Al nord del terme el relleu és accidentat, amb pinedes, alzinars i pasturatges.

Les bases de l’economia local són l’agricultura, amb predomini del secà (oliveres i vinya); al regadiu, gràcies als regatges derivats del Congost, s’hi cultiva patates, llegums i arbres fruiters; la ramaderia (bovina i porcina), l’avicultura i la indústria, bastant diversificada: tèxtil, alimentària, de mobles, etc. A partir de mitjan segle XIX, el municipi va esdevenir també un tradicional centre d’estiueig, gràcies a les seves fonts d’aigües minero-medicinals (aigües de la Garriga, explotades comercialment) i a la construcció del balneari Blancafort, fet que també va provocat el creixement demogràfic encara no aturat. Àrea comercial de Granollers.

Al poble, a l’esquerra del Congost, es destaca el notable conjunt de torres d’estiueig modernistes i noucentistes.

Dins el terme hi ha el gran casal fortificat de Rosanes, l’església romànica de Sant Esteve, coneguda com la Doma, l’antic hospital i capella romànica de Santa Maria del Camí i les caseries de Querol i Gallicant.

Enllaços web: Ajuntament – Estadístiques – Turisme – Digital

Blancafort i París, Gabriel

4 Respostes

(la Garriga, Vallès Oriental, 10 maig 1929 – Collbató, Baix Llobregat, 24 agost 2001)

Orguener. Rebé la primera formació musical del seu pare, Manuel Blancafort i de Rosselló, i germà d’Albert. Començà la seva tasca d’orgueneria a la casa Rogent (Collbató), l’any 1954; amplià coneixements a París (1956) i Ludwinsburg (1959), i des del 1963 s’establí a Collbató, on formà amb Joan Capella l’orgueneria Blancafort-Capella.

Coneixedor profund dels instruments històrics, ha restaurat, entre d’altres, els orgues del Vendrell (1962), Daroca (1964), Morella (cadireta, 1968), Maó (1973), Montblanc (1977) i Sant Sever de Barcelona (1981). Cal destacar, d’entre els orgues construïts de bell nou, el de Sant Pius X, a Barcelona (1971), Mataró (1974), Badalona (1974), Marbella (1975), Torreciudad (1975) i Tibidabo, a Barcelona (1979).

Blancafort i de Rosselló, Manuel

6 Respostes

(la Garriga, Vallès Oriental, 12 agost 1897 – Barcelona, 8 gener 1987)

Compositor. Deixeble de Joan Lamote de Grignon. Les seves primeres obres daten del 1915. Influït pels impressionistes, compongué la suite per a piano Parc d’atraccions (1920-24), estrenada a París, per part de Ricard Viñes, amb la qual es donà a conèixer mundialment. Seguiren obres diverses, entre les quals Matí de festa a Puiggraciós, estrenada al Liceu el 1929, i Les ombres perennes, interpretada al XIV Festival de la SIMC (Barcelona, 1936).

Després del 1940 abordà, amb igual fortuna, la gran forma simfònica: Concerto omaggio (1944), Concert ibèric (1946), Simfonia en mi (premi Barcelona, 1950), Rapsòdia catalana (1953, premi Ciutat de Barcelona 1966), Evocaciones (1969).

És autor d’un gran nombre de cançons amb acompanyament de piano o altres instruments i de dos quartets de corda. Amb la Cantata a la Verge Maria (sis estampes simfònico-vocals, guanyà el primer premi de l’Orfeó Català (1965), que l’estrenà el 1968.

Fou el pare d’Albert i de Gabriel Blancafort i París.

Enllaç web:  Fundació Manuel Blancafort