(Alacant, 1712 – Itàlia, segle XVIII)
Jesuïta. Escriví una memòria que defensava l’autenticitat de la relíquia de la Verònica (1764), que provocà diverses polèmiques.
Emigrà a Itàlia en ésser expulsada la Companyia de Jesús per Carles III de Borbó.
(Oriola, Baix Segura, segle XV – Nàpols ?, Itàlia, segle XV)
Poeta i literat. Estudià humanitats a València i es doctorà en teologia. Posteriorment passà a viure a Itàlia. El 1453 residia a Nàpols.
És autor d’una Historia de primi Ré delli Regni de Napoli e d’Aragona, obra que dedicà a Alfons, duc de Calàbria (després Alfons II de Nàpols), i de nombroses poesies en llatí.
(l’Alguer, 1889 – Sàsser, Itàlia, 1961)
Historiador. S’especialitzà en història de les institucions jurídiques de Sardenya; publicà Tribunali ecclesiastici in Sardegna (1929) i Testi e documenti per la storia del diritto agrario in Sardegna (1938).
Ordenà i catalogà l’arxiu municipal de l’Alguer i bona part de l’arxiu catedralici. Des del 1935 fou catedràtic d’història del dret italià a la universitat de Sàsser.
Participà en el V Congrés d’Història de la Corona d’Aragó (a Saragossa el 1952) amb Storia della Sardegna durante il regno di Ferdinando II il Cattolico, i en el VI Congrés (a Sardenya el 1957).
Gombau d’Entença (Ribagorça, segle XIII) Fill de Bernat I d’Entença i germà de Berenguer IV. Intervingué en la conquesta de València i en la seva capitulació (1238). Obtingué l’alqueria de Torís a la Vall d’Alcalà.
Gombau d’Entença (Ribagorça, segle XIII – cap Orlando, Sicília, Itàlia, 1299) Noble. Morí molt jove a la batalla de cap Orlando (1299), defensant la causa de Frederic II de Sicília. Podria ser un fill de Gombau, i un germà, per tant de Teresa d’Entença. La seva situació genealògica no és ben segura. No ofereix, en canvi, dubtes de confusió amb els altres Gombaus de l’època, bastant més grans que ell.
Gombau d’Entença (Catalunya, segle XIII – 1309) Senyor de les baronies d’Alcolea i de Xiva. Fill de Bernat Guillem d’Entença. Fou procurador del regne de València des de l’any 1305. Per encàrrec de Jaume II el Just es dedicà a qüestions relacionades amb el regne de Castella, les activitats dels sarraïns de Granada i la problemàtica resistència (el 1308) dels templers a l’obediència reial.
(València, 1730 – Ferrara, Itàlia, 1797)
Poeta. Jesuïta (1745), arran de l’expulsió de l’orde (1767) s’exilià a Ferrara.
És autor de diverses composicions pseudo-poètiques (una de les quals dedicada a sant Vicent Ferrer) i d’un poema heroic (La Carleida), inèdit, en lloança de Carles III de Borbó per la pau de Versalles (1783) i la renúncia de Gibraltar.
(València, 1729 – Roma, Itàlia, 1808)
Musicòleg i escriptor. Ingressà a la Companyia de Jesús el 1745 i amb l’expulsió dels jesuïtes (1767) es traslladà a Roma, on residí fins a la mort, llevat del període 1798-1801, en què visqué a València.
Es dedicà a les matemàtiques, a la filosofia i a la música. Escriví Dell’origene della musica (1774), obra que suscità una forta polèmica amb G.B. Martini.
Fou el portaveu de les doctrines estètiques de Rousseau a Itàlia i influí en l’evolució del romanticisme musical.
(País Valencià, segle XV – Roma ?, Itàlia, segle XV)
Argenter. Treballà a la cort pontificia amb l’altre argenter saragossà Antoni Pérez de les Celles. Ambdós van fer joies destinades a presents del papa a sobirans.
Dies ja treballava a Roma l’any 1455, continuà fent d’argenter durant el pontificat d’Innocenci VIII i continuava encara el 1483. Per ordre de Calixt III afaiçonà, en col·laboració amb Antoni Pérez, la rosa d’or regalada al rei Carles VII de França pel maig de 1475, una de les més antigues que hom coneix.
(Peníscola, Baix Maestrat, 1713 – Ferrara, Itàlia, 1783)
Escriptor i jesuïta. L’expulsió de la Companyia de Jesús en temps de Carles III de Borbó malmeté la seva carrera literària.
Deixà escrites algunes tragèdies.
(Palma de Mallorca, 30 març 1745 – Lucca, Toscana, Itàlia, 2 maig 1813)
Eclesiàstic i cardenal. Fill de Ramon Despuig i Cotoner, i germà de Joan. Estudià filosofia i lleis a l’Estudi General de Mallorca i fou canonge de la seu de Palma. Col·laborà en la formació de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País (1778).
Fou bisbe d’Oriola i arquebisbe de València i de Sevilla. Implicat, juntament amb l’inquisidor Lorenzana, en una conspiració contra Godoy, el govern espanyol l’envià a Roma, on el papa Pius VII el nomenà patriarca d’Antioquia (1799).
L’any 1803 fou nomenat cardenal, i quan Pius VII fou traslladat a França per Napoleó el seguí, fins que el 1813, malalt, es traslladà a Lucca.
A Mallorca fundà una escola de dibuix, una magnífica biblioteca i un museu (proveït principalment amb estàtues i relleus procedents de les excavacions de Ricci, a Itàlia), que instal·là a la seva finca de Raixa.
Va fer gravar el millor mapa de l’illa de la seva època, fet pel geògraf Julià Ballester i gravat per Josep Montaner i Moner.
Eren fills de Joan Despuig i Martínez de Marcilla, i també germà de Llorenç Despuig i Cotoner.
Ramon Despuig i Cotoner (Palma de Mallorca, 1694 – 1772) Durant l’empresonament del seu pare fugí de Mallorca i es posà al servei del marquès d’Asfeld en el setge de Palma de Mallorca. Fou capità del nou Regiment de Dragons de Palma que el seu pare creà el 1719. Fou pare d’Antoni i de Joan Despuig i Dameto.
Francesc Despuig i Cotoner (Palma de Mallorca, 1696 – Piacenza, Itàlia, 1746) Mariscal de camp. Morí a la batalla de Piacenza, amb el seu germà Joan.
Nicolau Despuig i Cotoner (Palma de Mallorca, 1703 – 1775) Fou batlliu de Mallorca i comanador del Masdéu (1730-34), a l’orde de Sant Joan.
Joan Despuig i Cotoner (Palma de Mallorca, 1718 – Piacenza, Itàlia, 1746) Morí a la batalla de Piacenza, amb el seu germà Francesc.
Dades dels Països Catalans 