(València, 1740 – Venècia, Itàlia, 1800)
Dramaturg. Jesuïta. Per expulsió del seu orde (1767), residí a Ferrara i a Venècia.
Escriví en italià poemes, elogis fúnebres i drames; entre els darrers destacà Tarquino il Superbo (1782), així com adaptacions d’obres de García de la Huerta Marcella, ossia la innocenza salvata e la calunnia punita (1786), Gonzalo della Riviera… (1786-89) i La zingara (1791-1800).
(Elx, Baix Vinalopó, 1793 – Liorna, Itàlia, 1875)
Metge i cirurgià. Matà un militar a conseqüència d’un duel, i hagué de fugir a Itàlia, on estudià i es doctorà a Pisa.
S’instal·là a Egipte com a metge del kediv Mehmet Alí, del qual fou metge i inspector de sanitat. Al Caire fundà un centre universitari que evità als estudiants del país la necessitat de recórrer a institucions similars europees. Fou professor d’anatomia i fisiologia d’aquest centre.
Intervingué activament contra les epidèmies del còlera del 1831 i de la pesta del 1835.
Publicà diversos tractats mèdics en italià.
(Albocàsser, Alt Maestrat, 1652 – Sàsser, Sardenya, 1720)
Eclesiàstic i polític. Fou ordenat sacerdot a Tortosa el 1675; passà a València, on es doctorà en arts i teologia i entrà a l’Oratori de Sant Felip Neri.
Partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria en la guerra de Successió, el 1710 aquest el féu bisbe de Brindisi, però fou refusat. Posteriorment hom li oferí la mitra d’Oriola, que refusà per no haver de servir Felip V de Borbó.
Emigrat a Viena, fou nomenat arquebisbe de Sàsser el 1714. Quan Felip V ocupà l’illa de Sardenya (1717) es negà a reconèixer-lo.
Fou molt estimat i tingut en fama de sant. És autor d’un curs de teologia escolàstica en llatí.
Eren fills d’Alfons Frederic d’Aragó, i germans de Bonifaci i de Jaume.
Guillem Frederic d’Aragó i de Verona (Sicília, Itàlia, segle XIV) Fou senyor d’Estir i veguer, capità i castellà de Levàdia (1366).
Joan Frederic d’Aragó i de Verona (Sicília, Itàlia, segle XIV – abans 1366) Senyor d’Egina (vers 1350-vers 1355) i de Salamina. El 1350 es casà amb Marulla Zaccaria, filla del marquès de Bonoditza i morí sense fills.
Pere Frederic d’Aragó i de Verona, Pere (Sicília, Itàlia, segle XIV – 1355) Succeí el pare en el comtat de Salona i les senyories d’Egina (1338-vers 1350), Citó, Lidoríquion, Gardaki, Farsàlia, Domokós i Siderocàstron, fundà una església dedicada a sant Joan Evangelista a Paleokhora, prop de les ruïnes del castell d’Egina, i morí sense fills legítims.
Simona Frederic d’Aragó i de Verona (Sicília, Itàlia, segle XIV – Itàlia, segle XIV) Malgrat l’oposició dels venecians, es casà amb Giorgio Il Ghisi, fill de Bartolomeo II, senyor de la tercera part de Negrepont (1327), i Alfons Frederic donà al seu gendre el castell de Sant Omer, a Tebes, famós per les seves pintures al fresc d’escenes contemporànies, el qual castell fou destruït pocs anys després pels mateixos catalans, que no confiaven del tot en un senyor venecià.
(Granada, Andalusia, 11 maig 1871 – Venècia, Itàlia, 3 maig 1949)
Escenògraf i pintor. Fill de Marià Fortuny i Marsal. Es formà a França, i s’establí a Venècia el 1889, on hi ha un museu monogràfic dedicat a ell.
Com a escenògraf la seva principal aportació fou la cúpula Fortuny.
Conreà també el gravat, l’escultura i el disseny de robes i catifes.
(Cocentaina, Comtat, 14 abril 1415 – Roma, Itàlia, 25 setembre 1478)
Eclesiàstic i cardenal. Estudià a València i a Lleida, es doctorà en ambdós drets a Bolonya i s’establí a Roma.
Familiar del cardenal Pietro Barbo (futur Pau II), fou auditor de la Rota, comissari pontifici a Magúncia i referendari. Des del 1464 fou bisbe (no residencial) de Tarassona. Acumulà el deganat de Tudela (1471) i les abadies de Veruela i de San Juan de Corias.
Cardenal in pector de Pau II (1468), el 1476 en fou creat per Sixt IV.
Protector de l’orde dominicà, fou sebollit a Santa Maria sopra Minerva en un esplèndid sepulcre renaixentista obra de Mino de Fiesole.
(País Valencià, segle XV – Sardenya ?, Itàlia, segle XV)
Bisbe d’Anglona (Sardenya). Nét de Bernat Guillem de Fenollet i de Torregrossa.
Bertran i Galceran eren fills de Pere (VI) de Fenollet i d’Urtx, i també germans de Pere (VII) i d’Hug de Fenollet i de Canet.
Bertran de Fenollet i de Canet (Catalunya Nord, segle XIV) Noble. Al servei de Jaume III de Mallorca, fou pres prop de Santa Ponça (1343), l’any següent acompanyà Pere III de Catalunya a la conquesta de Rosselló i fou regent (1348-49) de la governació de Mallorca, on fou castellà d’Alaró i senyor de la cavalleria de Masnou. Fou pare d’Esclarmunda de Fenollet.
Galceran de Fenollet i de Canet (Catalunya Nord, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, 1356/57) Fou frare santjoanista i comanador (1350-53) de l’orde de Sant Joan del Masdéu, el 1346 era lloctinent del gran mestre al priorat de Catalunya. Com a capità de l’armada de Gilabert (VI) de Cruïlles manà un reforç contra els Doria a Sardenya. Nomenat governador del districte de Logudor (1356), no exercí el càrrec, però intervingué en l’administració.
(Perpinyà, 1288 – Nàpols, Itàlia, 1343)
Infant de Mallorca. Darrer fill de Jaume II de Mallorca i d’Esclarmunda de Foix. Educat a la cort de París, hi va rebre una canongia. Seguí la carrera eclesiàstica, gràcies a la qual obtingué alguns beneficis i tingué contactes amb els pensadors de l’època.
Després de refusar l’arquebisbat de Tarragona i el bisbat de Miralpeix, entrà de ple dins la política mallorquina, i el 1324 va ésser nomenat regent i preceptor del futur Jaume III de Mallorca. Foren uns temps difícils, ja que les tensions amb Jaume II de Catalunya continuaven, a conseqüència de les pretensions d’aquest sobre el regne mallorquí.
Acabà la regència (1335) i es retirà a Nàpols, on dugué una vida molt austera, després d’haver renunciat a tots els beneficis eclesiàstics i polítics. Morí envoltat de deixebles, que cercaven la perfecció i vivien un espiritualisme exaltat.
Dades dels Països Catalans 