(Spezia, Ligúria, Itàlia, vers 1400 – Nàpols, Itàlia, 1457)
(o Fazio) Historiador i humanista. Ambaixador de Gènova prop d’Alfons IV el Magnànim (1444), fou secretari d’aquest i historiador reial.
És autor de De rebus gestis ab Aphonso I (acabat el 1455, imprès a Lió el 1560), en dos volums, la seva obra més important, i del tractat De felicitate vitae.
Hom l’ha considerat, erròniament, valencià i amb el cognom de Facs.
(Càller, Sardenya, Itàlia, segle XV – vers 1537)
Pintor. Estigué a Barcelona, Nàpols i, versemblantment, a Roma. És autor del retaule de l’església de Sant Joan Baptista a Vilamar (1517) i d’altres obres a Sardenya.
El seu tríptic de la Mare de Déu dels Consellers, de gran qualitat, a la casa de la vila de Càller, recorda la disposició de l’obra homònima de Lluís Dalmau i l’estil de Rafael.
(Sardenya, Itàlia, segle XVII – Càller, Sardenya, 1668)
Marquès de Làcon i vescomte de Sanluri, fill de Francesc de Castellví i d’Aimeric, cap de la facció de la noblesa sarda contrària a la política dels lloctinents.
Desterrat ja el 1652, igualment com el seu rival Artal d’Alagó, marquès de Villasol, i acusat el 1656 d’homicidi en una escomesa contra aquest i els seus partidaris, estigué vuit anys reclòs a la torre calleresa de l’Elefant.
A les corts convocades pel lloctinent, marquès de Camarasa, dirigí l’oposició a la concessió d’un subsidi de 70.000 escuts a la corona si abans hom no obtenia que només els sards fossin habilitats per als càrrecs civils i eclesiàstics de Sardenya, i negociá, bé que sense èxit, com a diputat de les corts, prop de la cort de Madrid.
La dissolució de les corts pel lloctinent, a causa de la popularitat d’Agustí de Castellví, i l’assassinat immediat d’aquest, provocaren, al seu torn, l’assassinat del marquès de Camarasa (Manuel Sarmiento de los Cobos).
(Sardenya, Itàlia, segle XV – segle XVI)
Vescomte de Sanluri. Hereu testamentari dels germans Perot i Lluís de Castellví. Fou confirmat vescomte de Sanluri pel rei el 1507. El seu descendent fou:
Artau de Castellví i d’Alagó (Sardenya, Itàlia, segle XVI) Vescomte de Sanluri. Fou creat comte de Làcon el 1561. El seu fill i successor fou:
Jaume de Castellví i de Castellví (Sardenya, Itàlia, segle XVI – segle XVII) Comte de Làcon. Fou el primer marquès de Làcon el 1605. Els seus fills foren:
(Roma, Itàlia, 1481 – Squillace, Itàlia, 1516)
Príncep de Squillace. Fill del cardenal Roderic de Borja (Alexandre VI) i de Vannozza Cattanei. Aquell tenia dubtes sobre la paternitat, però el féu legitimar perquè pogués rebre beneficis eclesiàstics; a nou anys era ja canonge de València.
El 1494 es casà al Castell Nou de Nàpols amb Sança d’Aragó, filla natural d’Alfons II de Nàpols. Aquest atorgà als nuvis el principat de Squillace i el ducat de Cariati a Calàbria, més el dret d’anomenar-se Borja d’Aragó.
Refugiats a Roma durant l’ocupació de Carles VIII, retornaren a Nàpols, on el 1506 morí Sança, que s’havia fet cèlebre per les seves infidelitats conjugals. Es casà novament, amb Maria Milà d’Aragó, filla del comte d’Albaida, de la qual nasqué l’hereu i successor Francesc de Borja i d’Aragó.
(Roma, Itàlia, 1498 – 1548)
Duc de Camerino i de Nepi. Fill d’Alexandre VI i la mare es creu que era Lucrècia Borja. Estigué al servei de l’emperador Carles I.
En morir, la seva herència passà a Francesc de Borja i d’Aragó.
(Morella, Ports, 1576 – Sardenya ?, Itàlia, segle XVII)
Jurista. Fou general i advocat, des del 1600, de l’orde de Montesa, per a la qual guanyà un famós plet. Fou regent de la Reial Audiència de Sardenya.
Escriví en llatí uns comentaris als privilegis dels reis de la Corona catalano-aragonesa.
(Càller, Itàlia, segle XVI – Sàsser, Itàlia, 23 novembre 1612)
Bisbe de l’Alguer (1578-1605) i de Sàsser. Home d’extensa cultura i gran coneixedor de les llengües llatina, grega, hebrea i caldea.
Entre els seus treballs sobresurt la traducció, del grec a llatí, de les obres de Joan de Damasc.
(Itàlia, 1448 – 1495)
Rei de Nàpols (1494-95). Successor de Ferran I de Nàpols. Dominà la revolta dels barons, però fou derrotat per Carles VIII, rei de França.
(Sàsser, Sardenya, Itàlia, segle XVI – 1558)
Cavaller. Fou jurista de la cancelleria imperial per a la corona catalano-aragonesa i el 1535 acompanyà Carles I de Catalunya a l’expedició a Tunis; després del 1556 fou mestre racional de Sardenya.
Humanista, es relacionà amb l’erasmista català Miquel May; fou amic i admirador d’Ignasi de Loiola, i gràcies als seus béns, cedits en testament de 1556, féu construir a Sàsser el primer col·legi de la companyia a Sardenya.
Dades dels Països Catalans 