(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 1895 – Barcelona, 1972)
Militar, advocat i inventor. Actuà com a defensor del general Manuel Goded en el judici que el condemnà a mort.
Després de la guerra civil fou jutjat, empresonat i expulsat de l’exèrcit, que el rehabilità, amb el grau de coronel, l’any 1961.
Inventà un sistema de direcció automàtica de tir i realitzà importants estudis de cartografia lunar.
(Barcelona, 31 octubre 1797 – 6 gener 1867)
(o Sampons) Tècnic i enginyer. Maquinista de la Casa de Caritat, construí diversos aparells de mecànica, física i matemàtiques.
L’any 1832 construí una esfera copernicana que comprenia les òrbites d’alguns cometes. Posteriorment fou professor de mecànica a l’Institut Industrial de Catalunya (1848) i a l’Escola Industrial de Barcelona (1851).
Escriví, d’entre altres obres, Tratado de maquinaria teórico y práctico (1848), Tratado de delineación (1853), Tratado de hilatura con los nuevos adelantos (1853) i Tratado de mecánica práctica (1856).
Fou el pare de Narcís Arau i Vidal.
(Sabadell, Vallès Occidental, 15 juliol 1896 – 10 desembre 1981)
Industrial i inventor. El 1924 muntà una fàbrica d’aparells de ràdio i es vinculà a l’emissora EAJ-15 de Ràdio Associació.
Patentà un sistema de transmissió d’imatge a distància (1930), però la guerra civil estroncà la seva activitat inventora i emprenedora.
(Barcelona, 1 octubre 1756 – 11 abril 1821)
Metge i inventor. Estudià a Cervera i es doctorà a Osca. Amplià estudis de física a l’estranger. El 1786 guanyà un premi de la Société Royale de Médecine de París i aquell mateix any ingressà en l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, on fou revisor de la secció d’estàtica (1791-98), que dirigí del 1799 al 1805 i el 1815, i director de la secció de matemàtiques i mecànica (1816-20). També fou membre i secretari de l’Acadèmia Medico-pràctica de Barcelona, i en fou vicepresident des del 1804.
Col·laborà amb Francesc Salvà i Campillo en l’experimentació de màquines noves i en la creació d’alguns invents. El 1805 construí una màquina de vapor per a una fàbrica d’indianes i la Junta de Comerç de Barcelona el nomenà catedràtic de mecànica a l’escola de Llotja.
La Junta Superior del Principat de Catalunya el féu cap dels serveis mèdics de l’exèrcit durant la guerra del Francès (1808-14); es destacà a Tarragona, el 1809, on curà les víctimes de l’epidèmia que s’hi declarà.
El 1815 la Junta de Comerç de Barcelona el féu codirector de les “Memorias de Agricultura y Artes”, revista en la qual publicà articles i estudis sobre nous invents, màquines, etc.
Deixà un gran nombre de memòries llegides a l’Acadèmia de Ciències i publicà Plan fotográfico de Barcelona (1786), Análisis de las aguas minerales de Gavá… (1791), Principios de mecánica (1793) i un recull de pensaments de F. Salvà i Campillo.
Fou el pare de Francesc i d’Ignasi Santponç i Barba.
(Figueres, Alt Empordà, 28 setembre 1819 – Sant Martí de Provençals, Barcelona, 6 setembre 1885)
Inventor i polític. Afiliat al partit republicà, col·laborà en l’aixecament a favor de la Junta Central (1843-44). El 1846 edità un setmanari titulat “La Madre de Familia”. Fou un dels primers introductors a Espanya del socialisme utòpic cabetià i un dels seus propagandistes, i per difondre aquestes doctrines publicà “La Fraternidad” (1847-48). Fou perseguit i es refugià a França (1848), d’on retornà l’any següent i publicà “El Padre de Familia” (1849-50). El 1857, abandonà l’activitat política.
Dedicat als invents i per tal d’afrontar les dificultats que representava la pesca de corall, ideà un sistema de navegació submarina. Amb l’ajut d’uns quants amics, construí l’Ictíneo, que provà en els ports de Barcelona (1859) i Alacant (1861) amb èxit, i el 1864 construí un altre Ictíneo més gran. Però la manca de la promesa protecció oficial el dugué a la ruïna, i els seus Ictíneo foren venuts com a ferralla.
Publicà unes quantes obres de caire científic i polític, entre les quals Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua (1891), que fou traduïda al català per Carles Rahola i publicada el 1919.
(Sabadell, Vallès Occidental, 28 octubre 1874 – Barcelona, 21 octubre 1960)
Industrial i inventor. El 1913 construí el mecanisme que porta el seu nom i que permeté de simplificar i afinar en gran manera l’operació d’estiratge a la filatura. Presentat oficialment a l’Escola Industrial de Sabadell, fou patentat en nombrosos països i adoptat, aviat, per les principals fàbriques de tot el món.
La seva teoria, veritablement original, i la corresponent realització mecànica foren una autèntica innovació en el camp de la tècnica i de la maquinària tèxtil.
Milità a la Lliga Regionalista, fou president del Banc de Sabadell (1926-60), impulsà la fundació de l’Associació de Filadors i de la Mútua Sabadellenca d’Accidents i Malalties i promogué la portada d’aigua a Sabadell (1920 i 1949-51). Fomentà i protegí la creació del Museu de Sabadell, una sala del qual porta el seu nom.
(la Vilella Alta, Priorat, 5 abril 1775 – Barcelona, 4 abril 1835)
Metge, doctorat a Montpeller el 1800. Estudià geologia i mineralogia, treballà per millorar els alambins de destil·lació d’alcohols, i introduí al Camp de Tarragona el clor per al blanqueig de fibres i teixits vegetals. A partir del 1805 propagà, en aquesta mateixa comarca, el conreu de la patata. Assajà amb èxit, el 1819, a Salou (Tarragonès), un aparell elevador d’aigua de la seva invenció, que anomenà hidròpata.
Metge militar durant la Guerra del Francès, el 1813 fundà i dirigí el primer diari de Reus (“Periódico Político y Mercantil de la Villa de Reus”), ferventment liberal i constitucionalista, per la qual cosa, el 1814, fou processat i empresonat. El 1823 s’exilià a Gibraltar, d’on passà a Cuba i als EUA. Tornà a Gibraltar el 1828, i el 1831 es traslladà a París, on exercí la medicina fins al 1833.
Fou un precursor de l’estadística científica a Catalunya, el seu Ensayo sobre la topografía y estadística de la villa de Reus (1820). És autor, a més, d’un estudi sobre la febre groga, publicat a París el 1833.
Fou el pare del mecànic Leandre Ardèvol i Sardà.
Dades dels Països Catalans 