(Pedralbes, Barcelona, 1958 – )
(ESADE) Escola superior privada especialitzada en la formació de directius. Fundada per un grup d’empresaris amb el suport de la Companyia de Jesús.
Creà el primer màster en direcció d’empresa el 1965. Inaugurà una delegació a Madrid el 1977 i posteriorment incorporà la llicenciatura de dret i s’uní a la resta de centres superiors que formen la Universitat Ramon Llull.
Enllaç web: ESADE
(Barcelona, agost 1901 – maig 1906)
Institució. Creada per Francesc Ferrer i Guàrdia, amb la doble finalitat de possibilitat una pedagogia lliure de prejudicis ideològics i de classe i de desenvolupar l’esperit racionalista en els adults. Fundà una editorial com a complement lògic i necessari a la seva empresa escola.
Formà part del moviment d’expansió intel·lectual i de creació d’escoles laiques promogut per republicans lliurepensadors i anarquistes. Entre les característiques pedagògiques figuraven la coeducació, la manca d’examens i de càstigs i algunes de les normes del que s’ha anomenat educació activa.
Tot i el recel amb què fou rebuda per l’alta burgesia, que hi veia un perill d’agitació anarquista, va aconseguir un gran prestigi en els ambients intel·lectuals i el 1906 havia estès la seva influència a més de trenta escoles de tot Catalunya. Aquest mateix any l’Escola fou clausurada a causa de l’atemptat contra Alfons XIII, comés per un professor de la institució, Mateu Morral, i tancada definitivament arran de la Setmana Tràgica i l’afusellament de Ferrer i Guàrdia (1909),
Els seus principis pedagògics es divulgaren a través del “Boletín de la Escuela Moderna” (octubre 1901-juliol 1909) i dels òrgans de la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància, creada per Ferrer: L’École Rénovée (Brussel·les i París) i La Scuola Laica (Roma).
Entre les publicacions de l’editorial figuren obres dels principals pensadors anarquistes i també els llibres de text de l’Escola Moderna i diverses obres de divulgació científica.
(Barcelona, 14 gener 1929 – )
Escola. Nom popular de l’Escola Municipal d’Art i Disseny de Barcelona, anomenada anteriorment Conservatori Municipal d’Arts Sumptuàries i Oficis Artístics Massana.
Va iniciar les seves activitats gràcies al llegat d’Agustí Massana i Pujol (biblioteca d’iconografia i indumentària, dotació per a la creació d’una escola d’oficis, etc). En Jaume Busquets i Mollera en fou el primer director.
La primitiva seu del carrer d’Avinyó es traslladà a la Casa de l’Ardiaca (1932) i definitivament el 1935 al pati de l’antic Hospital de la Santa Creu.
Organitza cursos de pintura, estampat, tapis, joieria, escultura, disseny, etc.
Enllaç web: Escola Massana
(Barcelona, 1966 – )
Escola d’art. Va començar les seves activitats sota la direcció d’Albert Ràfols i Casamada amb l’objectiu de renovar els estudis d’art. El 1972 organitzà una gran reunió internacional a Castelldefels centrada en l’estudi dels llenguatges no verbals. Fou dirigida per l’arquitecte M. Espinet.
El 1994 fou adscrita a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb el nom actual d’Eina, Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona i és un dels centres més importants d’Europa en la seva especialitat, i ha rebut diferents distincions.
Enllaç web: Escola Eina
(Barcelona, 1913 – )
Institució. Fundada amb el nom d’Escola Elemental del Treball, era, de fet, una continuació de l’Escola Lliure Provincial d’Arts i Oficis fundada el 1871. El 1922 prengué el nom d’Escola Elemental del Treball. Comprenia vuit especialitats lligades a la indústria catalana. Arran de l’Escola es creà, el 1918, l’Institut d’Alumnes i Exalumnes per estudiar les possibilitats d’accés dels obrers als estudis superiors.
Aquest Institut publicà una revista “Cultura i Treball” (1920), que oferia alguns treballs teòrics sobre la problemàtica laboral. En instaurar-se la dictadura de Primo de Rivera, foren destituïts molts professors de l’Escola Industrial, entre els quals figurava Rafael Campalans, director de l’Escola del Treball. Més endavant s’hi incorporaren estudis de branques auxiliars. El 1953 l’Escola fou designada centre oficial de formació professional.
Enllaç web: Escola del Treball de Barcelona
(Barcelona, 1769 – )
Escola iniciada per la Junta de Comerç, en acceptar l’oferiment de Sinibald Mas per dirigir-la. L’Escola fou instal·lada a la Barceloneta. Posteriorment, passà a Llotja (1774-1847). Aquest darrer any fou agregada a l’Institut d’Ensenyament Mitjà i seguidament a l’Escola Industrial. L’any 1868 fou dissolta pel govern.
El 1870 la Diputació la impulsà de nou i l’Escola (amb el nom d’Escola Provincial de Nàutica) s’instal·là un altre cop a la Llotja fins al 1918. Des del 1874 se’n féu càrrec l’estat amb el nom d’Escola Oficial de Nàutica. El 1981 tingué el nom d’Escola Superior de la Marina Civil, però des de l’any 1990 forma part de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), com a Facultat de Nàutica de Barcelona.
Enllaç web: Facultat de Nàutica de Barcelona
(Barcelona, 4 octubre 1965 – )
Institució. De caràcter privat i dedicada a la formació de mestres, va ésser fundada per un grup de pedagogs sota la direcció de Marta Mata. Inspirada en la tradició pedagògica catalana anterior al 1936, promou la renovació de l’ensenyament.
Organitzà seminaris i cursets, promociona la investigació, aglutina un grup d’escoles renovadores i fa possible cada any l’Escola d’Estiu, amb nodrida participació de mestres. El 1980 l’Escola s’organitzà com a col·lectiu de mestres i prengué el nom d’Associació de Mestres Rosa Sensat.
Enllaç web: Associació de Mestres Rosa Sensat
(Terrassa, Vallès Occidental, 1995 – )
(CDMT) Nom donat al Museu Tèxtil. És gestionat per un consorci format per l’ajuntament de Terrassa i la diputació de Barcelona. A més dels espais de reserva, on el centre conserva més de 15.000 peces tèxtils, el 1997 entrà en funcionament un banc d’imatges amb informació dels fons propis del centre.
També disposa d’una biblioteca de més de 6.000 volums, un arxiu fotogràfic que conté més de 4.000 imatges de peces tèxtils, maquinària i instal·lacions i exposicions vinculades amb la història i la tecnologia del teixit, i un espai per a exposicions temporals (el qual s’amplià el 1999).
També es destina una planta per a actes de les indústries i firmes comercials del sector tèxtil.
Enllaç web: Centre de Documentació i Museu Tèxtil
(Barcelona, 27 juliol 1990 – )
“La Caixa” Institució creditícia. La primera de l’estat espanyol i la segona d’Europa per volum de dipòsits.
Resultà de la fusió de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears i de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. L’any 1991 adquirí el 25% de les accions de Catalana de Gas i el 1992 comprà l’Isbanc per fer-ne una banca convencional.
Inverteix en infraestructures diverses, en projectes socials i en institucions culturals (editorials, biblioteques, sales d’exposicions, museus, etc). Actualment té el nom comercial de CaixaBank.
(Manresa, Bages, 1985 – )
Institució. Creada per iniciativa dels mateixos esbarts, segons decisió presa en el Primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular (1981 i 1982). Té per objectiu unir els grups que practiquen la dansa popular i tradicional catalana per a la seva promoció, millora i dignificació.
D’ençà de la seva constitució, ha celebrat diversos seminaris monogràfics i jornades d’estudis folklòrics per a perfeccionar l’art dels seus grups i l’any 1988, amb la col·laboració del departament de cultura de la Generalitat de Catalunya, organitzà el Primer Congrés de Dansa Catalana d’Arrel Tradicional, celebrat a Sant Cugat del Vallès.
Els seus òrgans de comunicació són “Trencadansa” i “Punt informatiu”. Actualment té més de cent vint esbarts afiliats.
Enllaç web: Agrupament d’Esbarts Dansaires
Dades dels Països Catalans 