(Països Catalans, 1108 – 1851)

Orde religioso-militar. La primera donació documentada a l’Hospital en terres catalanes (un mas del terme del castell de Sarroca) és del 1108. Les donacions sovintejaren, i per rebre-les l’orde nomenà batlles especials dependents del priorat de Sant Gèli de Provença.

L’orde aviat prosperà, i la seva fama atragué nobles i particulars, com el rei d’Aragó Alfons I el Bataller, mort sense descendència, que deixà en testament (1131) el seu regne a l’orde de l’Hospital, al del Temple i al del Sant Sepulcre, disposició que no fou complerta.

La professió a l’orde de nobles i particulars, juntament amb l’increment progressiu dels seus béns, motivà la creació de priors, que tingueren a llur càrrec el regiment de les noves propietats; el primer prior documentat fou Guillem de Belmes (1149), nomenat magister in Aragonia et in Barchinona.

La participació dels hospitalers en el setge i la reconquesta de Tortosa (1148) fou recompensada per Ramon Berenguer IV amb la cessió, a més d’altres donacions, d’Amposta a favor de l’orde, la qual establí en el seu castell una de les seves cases més importants al Principat, i el seu prior prengué el títol de castellà d’Amposta, el qual vers el 1154 fou nomenat director de totes les cases fundades al Principat i a Aragó, reconegudes així independents del priorat de Sant Gèli de Provença.

D’altra banda, al país les propietats més importants foren organitzades en comandes i confiades a l’administració d’un frare, el comanador, el qual centralitzava els productes i les rendes del seu districte i enviava després la seva contribució al gran mestre per tal d’atendre les necessitats de l’Hospital de Jerusalem. El comanador regia també la comunitat de membres de l’orde que residien dins una mateixa casa religiosa i que podien ésser frares, cavallers, sergents i capellans, i donats i donades. Cal assenyalar també l’existència de convents femenins de monges hospitaleres, com el de Cervera, que ja funcionaven a la fi del segle XII, i sobretot el d’Alguaire, fundat vers el 1250.

Fou important la contribució dels hospitalers a la tasca de la reconquesta: a més de la citada conquesta de Tortosa (1148), intervingueren, en temps del gran castellà d’Amposta Hug de Fullalquer, en la de Mallorca (1228) i en la de València (1238).

Després de l’extinció de l’orde del Temple (1312), els béns d’aquests, a excepció de la major part dels de València, foren atribuïts als hospitalers (1317). Aquesta assignació provocà el desmembrament de la castellania d’Amposta i la creació d’un nou districte, el gran priorat de Catalunya, limitats ambdós per l’Ebre i el Segre i el segon dels quals comprenia les antigues comandes de l’Hospital i del Temple del Principat de Catalunya amb el comtat de Rosselló i Cerdanya i la batllia de Mallorca (1319).

El segle XIV fou el moment de màxim apogeu econòmic, social i polític de l’orde. D’altra banda, fou també en aquest temps que l’Hospital donà figures excepcionals, com el gran mestre Juan Fernández de Heredia (1377-96), el qual anteriorment havia estat castellà d’Amposta (1341-76), i com el gran prior de Catalunya Guillem de Guimerà.

Al segle XV l’orde entrà en un període de decadència, agreujada pel gran dispendi d’homes i de numerari que suposava el manteniment de Rodes, residència del gran mestre i de la seva cort. En aquesta centúria, dos grans mestres foren catalans: Antoni de Fluvià (1421-37) i Pere Ramon Sacosta (1461-67). Aquest escindí el 1462 l’antiga llengua d’Espanya en dues, la llengua d’Aragó i la de Castella-Portugal.

El 1522 l’orde rebé un cop molt fort quan els turcs prengueren Rodes. Llavors els hospitalers, que pretenien Menorca, reberen en feu, de l’emperador Carles V, l’illa de Malta. El 1814 l’illa passà al domini d’Anglaterra, la qual es negà a tornar-la als hospitalers, davant el fet que el capítol general de Castella i d’Aragó celebrat a Saragossa el 1802 reconegués com a gran mestre Carles IV.

La branca espanyola de l’orde subsistí precàriament fins el 1851, data en la qual, pel concordat entre la Santa Seu i l’estat espanyol, fou extingida. Els hospitalers catalans empraren, fins al començament del segle XIX, el català com a única llengua oficial.