(Mallorca, vers 1490 – Barcelona, 1571)
Bisbe franciscà, teòleg i humanista.
Fou provincial de Catalunya, i des de la seva consagració com a bisbe titular de Constantina (1542) actuà d’auxiliar dels bisbes de Barcelona (Joan de Cardona, Jaume Caçador, Guillem Caçador).
Present a la segona etapa del concili de Trent (1551-52), intervingué en els debats sobre l’eucaristia i la penitència, posteriorment publicats (Barcelona, 1570), com també altres opuscles.
(Barcelona, segle XVI)
Humanista. Estudià a Barcelona, a València i a Osca, i es graduà en teologia i en dret. Des de jove regentà les càtedres d’humanitats i de lleis de l’Estudi General de Barcelona.
Tots els fets biogràfics consten a l’obra Descripció de les excel·lències de la molt insigne ciutat de Barcelona (1589), posada en llatí per ell mateix i traduïda i publicada per Miquel Rosers en castellà.
Compta també com a autor de tractats jurídics i filosòfics, com Institutionum oratoriarum sive rhetoricarum libri (1582), Commentaria in easdem institutiones (1588) i Epitome omnium capitum operum Aristotelis (1584).
(Viguera, Castella, segle XVI – Barcelona, després 1557)
Humanista.
S’establí a Barcelona, on fou professor de fills de famílies benestants, divulgà els nous mètodes pedagògics de Nebrija, sobretot en l’edició d’obres d’altri, la majoria en llatí.
Escriví De prosodia (1514) i alguns poemes llatins.
(Barcelona, vers 1450 – Nàpols, Itàlia, 1514)
Humanista i poeta en llengua italiana. Conegut amb el nom d’Il Cariteo.
Vers el 1468 anà a la cort de Nàpols i fou acollit a l’Accademia Pontaniana. El 1486 fou nomenat conservador del segell reial, i després (1495) fou secretari de Ferran II de Nàpols.
Mort el rei i caigut el regne a mans franceses, se n’anà a Roma. Tornà quan Gonzalo de Córdoba el féu governador de Nola.
Escriví versos amorosos i polítics: Endimione (1506), d’un gran rigor formal i reeixida manifestació de la poètica petrarquista. Alhora hi evocà les lluites polítiques i els records de la seva Barcelona nadiua.
(Vic, Osona, 5 desembre 1731 – 10 novembre 1810)
Humanista, bibliotecari i erudit. Jesuïta des del 1746. Catedràtic de la Universitat de Cervera, on ensenyà retòrica, poesia i filosofia.
A conseqüència de l’expulsió dels jesuïtes, anà a Cesena, on es doctorà en dret civil i en dret canònic, i a Ferrara, on fou prefecte de la biblioteca pública, per a la reestructuració de la qual redacta un interessant memorial, encara inèdit.
Entès en estudis lingüístics -hebreu i llengües rabíniques-, publicà una obra en defensa de les Reflexiones morales del pare Lallemand (1788). Publicà una versió llatina, anotada, dels Principes du droit naturel, de J.-J. Burmalaqui (Venècia 1780).
De retorn a Vic (1798), publicà la seva obra cabdal De vita et scriptis Josephi Finestres et de Monsalvo… Commentariorum libri tres (Vic, 1802; traduïda al català per Llorenç Riber el 1932), interessant encara per a la història de la introducció de l’humanisme a la universitat de Barcelona del segle XVI i sobretot per a la història de la universitat de Cervera.
(Barcelona, segle XV – 1443/44)
Ciutadà. Fill de Pere de Ferrera i parent de l’abat de Santes Creus Guillem de Ferrera.
Fou un dels fundadors de l’Escola Lul·liana del carrer del Carme de Barcelona i també fou conseller de la ciutat de Barcelona (1407 i 1423).
Posseí una magnífica biblioteca i comprà llibres per a Pere III el Cerimoniós, Joan I el Caçador i Martí I l’Humà.
Es casà vers el 1399 amb Serena Sacosta, néta de Pere Sacosta, batlle general de Catalunya. El seu fill fou Felip de Ferrera i Sacosta.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, segle XIV – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, després 1419)
(o Astruc) Humanista benedictí i doctor en dret.
Abat de Santa Maria de Roses (1396-1401), de Sant Esteve de Banyoles (1401-08), de Rodes (1410-13) i de Sant Cugat (1416-19).
Estigué al servei de Joan d’Aragó, comte d’Empúries. Partidari del papa Benet XIII, fou durant deu anys capità del palau apostòlic d’Avinyó.
Es conserva d’ell un Tractatus contra alchimistas, escrit el 1404.
(Vallfogona de Riucorb, Conca de Barberà, 1809 – Sarrià, Barcelona, 1885)
Humanista i sacerdot. Estudià a Cervera.
Ocupà càtedra a Sevilla i Barcelona. En jubilar-se prengué l’hàbit benedictí.
És autor de diversos opuscles erudits, referents sobretot a literatura llatina.
(Tortosa, Baix Ebre, 1510 – vers 1574)
Escriptor i humanista. Donzell i després cavaller, era fill del ciutadà de Tortosa Pere Joan Despuig i besnebot del cardenal Ausiàs Despuig i del mestre de Montesa Bernat Despuig.
Procurador de Tortosa el 1548, l’any següent fou procurador general de la baronia de Carles i Alfama, per la ciutat de Tortosa, per a judicar les causes de la baronia dins la ciutat.
Casat el 1530 amb Marianna Curto, tingué tres filles, una de les quals es casà amb Anníbal Aldana, fill de l’heroi de Pavia Joan Aldana.
Autor de l’obra més original del segle XVI, Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, comentaris crítics i de caràcter molt erudit en els quals, en un estil àgil i directe, defensa Tortosa, Catalunya i la llengua catalana contra les acusacions fetes per la guerra sostinguda contra Joan II.
(Barcelona, 5 març 1896 – 13 desembre 1926)
Humanista i escriptor. Llicenciat en filosofia i dret, es dedicà també a l’estudi del grec i economia i fou deixeble d’Eugeni d’Ors i Stammier, a Alemanya.
Els viatges que realitzà per Europa el posaren en contacte amb els nous corrents culturals, que introduí a Catalunya a través de les pàgines de “La Publicitat” i altres publicacions.
Traduí tres volums dels Diàlegs de Plató i escriví els reculls Primers assaigs (1933) i La història a l’inrevés (1968).
En record seu s’instituí el premi Crexells de novel·la (1932).
Dades dels Països Catalans 