(fr: Pyrénées Orientales) Departament de l’estat francès de la regió Llenguadoc-Rosselló. Comprèn la Catalunya Nord: 4.116 km2, capital: Perpinyà.
Fou creat el 1790, amb la divisió administrativa de la República Francesa. Es dividit en tres districtes (Perpinyà, Ceret i Prada), en 29 cantons i en 234 municipis (1982).
El departament duu el número 66.
(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 27 maig 1694)
Combat que tingué lloc al costat del riu Ter, entre les tropes franceses comandades pel duc de Noailles i les espanyoles dirigides pel virrei de Catalunya.
Els francesos es van imposar sobre un exèrcit espanyol de 20.000 homes.
(Cambray, França, 4 agost 1641 – Madrid, 18 novembre 1712)
Militar. Es destacà molt a les guerres contra França en temps de Carles II. El 1678 era mestre de camp i manava un terç de soldats valons, on sobresortí a la defensa de Puigcerdà, que hagué de finir amb capitulació honrosa. Ascendí a segent general de batalla.
Era governador de la plaça de Girona el 1684, quan 15.000 francesos del mariscal Bellefonds assetjaren la ciutat. Estava a les ordres del general d’artilleria Pignatelli, i la resistència fou duríssima i es decidí el 24 de maig, quan els invasors llançaren un assalt general que fou rebutjat amb més de 3.000 baixes, i el setge fracassà.
El 1694, conservant la governació de Girona, fou novament atacat pels francesos, i pactà la capitulació, sense organitzar una resistència que li sembla suïcida.
(Barcelona, 1637 – 1693)
Militar. Destacà a les guerres contra França.
Després de participar amb el seu terç en el defensa de Puigcerdà i de Girona, fou nomenat general d’artilleria i governador de Roses (1693). Atacat per l’exèrcit del duc de Noailles, organitzà la defensa, i fou ferit al cap de pocs dies. Substituït en el comandament per Gabriel de Quinones, aquest capitula.
Poc després morí a Barcelona a conseqüència de les ferides rebudes.
(la Jonquera, Alt Empordà, 30 setembre 1285 – el Pertús, Vallespir, 1 octubre 1285)
Fet d’armes ocorregut al coll de Panissars durant la Croada contra Catalunya.
Les forces catalanes atacaren l’exèrcit de Felip III de França, que es retirava, delmat per la pesta. Pere II el Gran confià l’avantguarda de l’atac a Ramon de Montcada i d’Aragó, que féu estralls amb els seus homes entre els fugitius tot respectant el rei francès, malalt de mort, i la seva família, tot i que entre aquesta hi havia Carles de Valois, que havia pretès la corona de Catalunya.
Acabat l’assalt, la columna francesa fou atacada encara, poc després, per les tropes de Roger de Lloria, que havien desembarcat després de llur victòria naval davant la costa empordanesa.
Ramon Muntaner, en la Crònica, indica que les festes de celebració de la victòria, a Barcelona, duraren vuit dies.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 1697)
Cavaller. Pertanyia a l’orde de Sant Joan de Jerusalem. De jove estudià música a l’Escolania de Montserrat.
Lluità durament a les guerres contra França. fou mestre de camp del terç de la Generalitat. El 1690 no pogué socórrer la vila de Sant Joan de les Abadesses, voltada per l’enemic, tot i que ell arribà a entrar-hi amb dos homes.
El 1697 destacà entre els defensors de Barcelona contra el setge del mariscal Vendôme que reeixiria a expugnar la ciutat. Dirigí el contraatac per reprendre el baluard del Portal Nou, i expulsà als francesos. A la tarda del mateix dia 23 de juliol, defensà el baluard contra un nou assalt, que no pogué sostenir.
Després d’una lluita aferrissada caigué malferit, i el feren presoner. Morí de les resultes.
(Catalunya-Aragó, segle XIII – segle XIX)
Conflictes armats sorgits entre França i la corona catalano-aragonesa.
La proximitat dels territoris respectius donà lloc a friccions sovintejades: així, la lluita per la influència sobre els territoris occitans (croada albigesa), al principi del segle XIII, i més tard les guerres pel domini de Sicília i del sud d’Itàlia, que culminaren en la croada contra Catalunya (1284-85).
Més tard les ambicions franceses se centraren al Rosselló, posat en mans de Lluís XI de França per Joan II de Catalunya, el qual intentà de recuperar-lo sense èxit (guerra del Rosselló); no tornà a la corona catalana fins al tractat de Barcelona, el 1493. Carles V de França intentà recuperar el Rosselló (1542), però els francesos es retiraren en fracassar el setge de Perpinyà.
Al segle XVII hi hagué nous atacs francesos: el 1639 s’ocupà el Rosselló, que fou alliberat amb grans dificultats; la guerra fou preludi de la guerra dels Segadors i de la nova pèrdua del Rosselló (1659).
Lluís XIV en les guerres contra Carles II, atacà repetidament el territori català (1675, 1684), i especialment en la guerra de la lliga d’Augsburg, durant la qual les tropes franceses arribaren a ocupar Barcelona (1697-98).
La guerra de Successió, enfrontà novament (1705-14) els Països Catalans amb França, la intervenció de la qual fou decisiva per a la victòria de Felip V de Borbó. La instauració de la dinastia borbònica, malgrat la guerra de la quàdruple aliança, en 1719-20, significà un parèntesi en les guerres dels Països Catalans amb aquest país.
La pau es trencà quan la Revolució Francesa suprimí la monarquia i executà Lluís XVI de França: Carles IV de Borbó declarà la guerra a la República Francesa (Guerra Gran).
Pocs anys després, la invasió napoleònica donà lloc a la darrera gran guerra amb França, la guerra del Francès (1808-14), bé que el 1823 hi hagué encara la invasió francesa dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, que trobaren al Principat l’única resistència efectiva.
(Bordeus, França, 1 juny 1283)
Desafiament que havia de tenir lloc entre Pere II de Catalunya-Aragó i Carles d’Anjou, oncle de Felip III de França, després de les Vespres Sicilianes.
Acusat d’haver atacat a traïció, el rei Pere desafià a Carles a batre’s en duel. El combat s’havia de celebrar en un lloc neutral, Bordeus, domini del rei d’Anglaterra, però aquest refusà de presidir el combat i lliurà el control de la ciutat al rei de França, fet que impossibilità la realització.
Malgrat tot, Pere II es presentà a Bordeus el 31 de maig, disfressat per evitar d’ésser empresonat, i féu redactar, davant el senescal d’Anglaterra, una acta notarial de la seva compareixença.
Dades dels Països Catalans 