(Mataró, Maresme, 1787 – Igualada, Anoia, 1858)
Impressor. Treballà també amb taller propi a Puigcerdà i, el 1832, a Igualada, on fundà la primera impremta local.
Fou el pare de Joan Abadal i Casalius (Mataró, Maresme, segle XIX – Barcelona, segle XIX) Gravador al boix i litògraf. Documentat a Barcelona entre el 1850 i el 1873.
(Catalunya, segle XVII – segle XIX)
Família de gravadors. S’han anat escampant per diverses poblacions catalanes (Manresa, Mataró, Igualada, Lleida, Barcelona). És remarcable la seva producció de xilografia popular vuitcentista.
Fou començada per Pere Abadal (Catalunya, segle XVII) Gravador d’auques. Documentat a Moià entre el 1657 i el 1686. Fou el fundador de la dinastia i el qui atenyé un nivell artístic més alt. Fou el pare de:
Andreu Abadal (Manresa, Bages, 1778 – ?, segle XIX) Gravador. Pare de:
Ignasi Abadal (Manresa, Bages, segle XVIII – 1813) Gravador. Fou el pare de:
Ignasi Abadal i Bohigas (Manresa, Bages, segle XVIII – 1851) Impressor. Succeí al seu pare a l’obrador familiar de Manresa, que ja en vida seva anà derivant cap a la impressió corrent l’antiga especialitat familiar de xilografia. Fou el pare de:
Josep Abadal i Soler (Manresa, Bages, segle XIX – 1889) Impressor. Representant i continuador de la família d’impressors i gravadors.
(Lió, França, 1498 – Pau ?, França, segle XVI)
Gravador.
Sobresurt per les seves il·lustracions de les Històries e conquestes dels reis d’Aragó, de P. Tomic (editades per Carles Amorós a Barcelona l’any 1534), d’un estil de transició entre el gòtic i el Renaixement. Féu també una làmina de la Mare de Déu de Montserrat.
Tingué una activitat molt intensa a diverses ciutats i a Saragossa, del 1547 fins al 1552, any que partí cap a Pau.
El seu estil havia evolucionat cap a un renaixentisme ple.
(Barcelona, 1923 – ? )
Pintora i gravadora. Formada a l’Escola de Belles Arts.
Féu la seva primera exposició individual a Barcelona (Sala Rovira) el 1949. Anà a París el 1951, i hi tornà sovint. Ha exposat particularment a Reus, Barcelona i París.
Ha conreat la pintura mural (capella del Cottolengo de Barcelona, 1952) i el figurinisme. Després d’una etapa inicial naturalista, arribà a un expressionisme sempre constructivista i de formes esquemàtiques i geometritzants.
(Barcelona, 1880 – 1950)
Pintor i gravador. Germà del ceramista Joan. Format a Llotja, completà estudis a Roma i a París. Membre del Cercle de Sant Lluc, hi exposà ja en la col·lectiva del 1908 a la Sala Parés. Participà també en l’Exposició de Retrats i Dibuixos de Barcelona (1910), en la Sisena Exposició Internacional (1911) i en les municipals del 1922 i el 1923.
El 1923 esdevingué vocal de la junta constituent dels Amics de l’Art Litúrgic, amb la qual exposà el 1925 i el 1928. Obtingué un dels premis del concurs Barcelona Vista pels Seus Artistes (1930) i del Saló de Primavera del 1934.
Emmirallat en el naturalisme plàcid i modest de Joan Llimona, els anys 1918-20 passà per una etapa plenament noucentista, de factura més arcaïtzant (Costa Brava, L’Empordà), i després retornà a un plàcid realisme camperol, ja convencional.
Portà a terme una intensa tasca de muralista, normalment religiós, que féu que hom el comparés amb Maurice Denis; d’aquestes obres -per a Sitges, Palma, Barcelona, Loiola, Montserrat, Sant Pol de Mar, Reus, Santa Coloma de Gramenet, etc-, diverses foren destruïdes el 1936, bé que subsisteix la que ha estat considerada la millor, els murals del Foment de Pietat Catalana, a Barcelona (1924).
Exposà sovint a Barcelona, i participà en exposicions també a Madrid, Vitòria i Palma.
(Tarragona, segle XVI – segle XVII)
Gravador i argenter.
En són coneguts alguns gravats excel·lents, com les portades dels llibres Expedición de los catalanes y aragoneses contra turcos y griegos, de Francesc de Montcada, i Quatre dels últims tractats de la selva de sentències, de J. Ferrer de Guissona, estampats ambdós a Barcelona el 1623.
(Barcelona, 1940 – )
Gravador i pintor. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i al Conservatori de les Arts del Llibre. Aquesta darrera institució el premià el 1963.
Ha fet excel·lents xilografies per a obres de bibliòfil. Els seus aiguaforts i les seves puntes seques han estat exposats amb gran èxit en diverses ocasions.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Argenter i gravador. Féu la seva prova de passantia l’any 1679, presentant una medalla d’or amb la imatge de sant Oleguer.
És autor documentat de la imatge de la Mare de Déu de la Cinta de la catedral de Tortosa, del reliquiari de sant Tomàs de Villanueva de la catedral de València i d’un frontal d’argent per a la parròquia de Santa Maria del Mar de Barcelona.
Entre les seves obres conservades cal esmentar un reliquiari de sant Pere per a l’església prioral de Reus (1696).
Com a gravador són notables els seus frontispicis de llibres i les làmines que il·lustren la relació d’actes dedicats pel gremi d’argenters de Barcelona a Joan Josep d’Àustria amb motiu del seu nomenament com a primer ministre (1677).
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, segle XVII)
Gravador i orfebre, establert a Barcelona. Els seus gravats, tant en metall com en fusta, foren molt apreciats.
El més notable és el que, representant sant Jordi damunt el mapa del Principat, il·lustra les Decisiones de Tristany.
(Barcelona ?, segle XVIII)
Gravador i argenter. Gravador de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, fou un dels més actius de la ciutat i un dels pocs a treballar també la fusta. Col·laborà en la il·lustració de la quasi totalitat d’obres d’ensenyament editades per ordes religiosos barcelonins.
Entre les moltes làmines que gravà hi ha la de la Proclamació de Ferran VI (1746), amb dibuix de Manuel Vinyals, altres sobre dibuixos de Joan Pau Canals i Martí (1759), i diverses per als germans Francesc (El príncep de Viana, 1756; túmul de les exèquies de la reina Amàlia, 1761, etc) i Manuel Tremulles (entre les quals l’acció de la Junta de Comerç).
Com a argenter féu una custòdia (1761) per a la confraria de Sant Nicolau de Bari, del convent barceloní de Sant Francesc d’Assís.
Dades dels Països Catalans 