Parc natural. El 1986 s’aprovà la seva constitució. Ocupa 10.638 ha, bàsicament corresponents al massís de Garraf, però que també comprèn zones del Baix Llobregat i el Penedès.
Hom sotmeté el massís a un pla especial per tal de coordinar els diversos aspectes de restauració del patrimoni natural de la zona -degradat per l’abús que se’n féu com a abocador de deixalles, per a l’extracció de materials de la construcció, la instal·lació d’antenes i línies elèctriques, etc- amb una utilització racional.
Corre uns 48 km, primer obrint-se pas en direcció sud-est, en els materials oligocènics del Penedès, fins a Vilafranca del Penedès i, després, orientant-se cap al sud, on travessa les dures calcàries cretàcies de la Serralada Prelitoral formant una sèrie de meandres (entre Castellet i la Gornal i Cubelles) fins la desembocadura al Mediterrani.
El cabal és molt escàs (0,43 m3/segon a l’embassament de Foix), a causa de l’escassa pluviositat a la capçalera; el règim és de tipus pluvial mediterrani, amb un mínim estiuenc.
No té afluents importants, i únicament algunes rieres (de Pontons i de Marmellar, per la dreta, i de la Maçana, per l’esquerra) li aporten aigües de forma intermitent.
Les seves aigües, retingudes a l’embassament homònim, s’utilitzen per al regatge.
Riu subterrani de la costa, dins de la comarca, originat segurament per la filtració del torrent de la Falconera, nascut en un vessant del coster de la Fita, a uns 280 m alt. En 1/2 km. baixa 100 m, i ha originat l’avenc de la Falconera, de 22 m de profunditat.
Uns 2 km més avall desapareix totalment, a tocar de la caseria de Garraf, 1/2 km al sud-oest del port, es dreça el penya-segat de la Falconera, d’un centenar de metres.
Al capdavall s’obre, ran d’aigua, la cova semi-submarina que serveix d’escorredor al riu, la deu submarina d’aigua dolça més cabalosa de les aforades als Països Catalans. La cova és penetrable uns 60 m aigua endins, i uns 300 m mitjançant galeries practicades per aprofitar-ne l’aigua.
Es tracta d’una típica regió de carst amb desnivells abruptes i trencats, valls seques i penyals nus i escarpats, que té la màxima altitud al turó de Montau (652 m). Té un front abrupte sobre la vall del Llobregat, limitat per una important falla transversal, i la costa és alta i abrupta.
La xarxa hidrogràfica està orientada cap al sud-oest, amb la riera de Ribes i el riu de Foix, procedents de la depressió del Penedès, els quals han obert llargs congosts en travessar les dures calcàries cretàcies de Garraf. Tenen importància els corrents d’aigua subterranis, com la Falconera.
La vegetació natural és escassa, en part per la falta de sòls; abunden el garric i el margalló, també hi ha boscs de pi blanc.
Lligada històricament i geogràficament al Penedès, constitueix, de fet, el Penedès marítim. Limita al nord amb l’Alt Penedès, a ponent amb el Baix Penedès, a llevant amb el curs final del Llobregat i a migdia amb la Mediterània.
GEOGRAFIA FÍSICA – Comprèn la major part del massís de Garraf, terminació sud-est de la Serralada Litoral, que s’estèn entre la vall del Llobregat i la depressió del Penedès, i una fèrtil plana més o menys pròxima a la línia de mar, on es succeeixen els nuclis de població principals. El Garraf és un massís calcari, que presenta en aquesta zona un dels paisatges càrstics més interessants de Catalunya, accidentat per barrancades i engorjats; té els cims màxims a la comarca en el puig Bernat (606 m), puig de l’Àliga (417 m), la Talaia (315 m) i la Mola (532 m).
Mancada d’una xarxa hidrogràfica superficial (només se’n destaquen el Foix amb un embassament a mig recorregut que permet el regadiu de Cubelles, Vilanova i Sant Pere, i la riera de Canyelles), hi abunden els cursos subterranis, com el de la Falconera i l’Aigua Dolça.
El clima és de tipus mediterrani amb hiverns suaus, estius calurosos (la mitjana anual a Vilanova és de 16,6 ºC) i precipitacions escasses (la mitjana anual és de 530 mm). La vegetació constitueix el límit septentrional dels paisatges mediterranis dominats per la màquia de garric i el margalló.
POBLACIÓ – Garraf és una de les comarques que ha experimentat un creixement més important la dècada 1981-91: l’11,3%. El 85% de la població es concentra en el triangle Vilanova- Sitges- Sant Pere, mentre que l’interior, tot i l’augment espectacular d’algunes poblacions com Olivella, està gairebé deshabitat. Només el 3,2% de la població activa es dedica al sector primari, el secundari ocupa el 42,6% i el terciari, el 54,2%.
ECONOMIA – L’agricultura, en clar retrocés, resta reduïda a la vinya, el conreu tradicional de la comarca, i la pesca es concentra entorn del port de Vilanova. La principal indústria és la relacionada amb el metall i també hi tenen forta implantació la química, del cautxú i del plàstic. El sector més puixant, però, és el turisme, iniciat ja a final del segle XIX, principalment a Sitges, i que actualment s’ha escampat per tots els municipis litorals.
HISTÒRIA – Les coves de Sant Llorenç, a Sitges, o la del pantà de Foix donen testimoni del poblament prehistòric de la zona. També fou escala dels comerciants fenicis i grecs que tractaren amb els ibers, primers pobladors de les mítiques Adarró i Subur, i conegué la dominació romana, que hi establí un seguit de vil·les, sobretot a la costa. Com a part integrant de la regió natural del Penedès estigué indissolublement lligada a la seva història. Terra de frontera entre moros i cristians, des de començament del segle IX constituí una marca del comtat de Barcelona, centrada en el castell d’Olèrdola.
Les viles principals són d’origen medieval: Sitges, Vilanova i la Geltrú, Sant Pere de Ribes i Cubelles eren nuclis fortificats i se’n conserva algun vestigi a Olivella i en el traçat del barri de la Marina de la Geltrú. El conreu de la vinya i la seva elaboració -la famosa malvasia de Sitges i els vins negres de la regió- determinaren la prosperitat de la comarca, que arribà al punt culminant amb la liberalització del comerç amb Amèrica: els ports, especialment el de Vilanova i la Geltrú, començaren a viure una gran activitat, mentre un important contingent d’habitants d’aquestes costes provaren fortuna a Amèrica. Els indianos enriquits impulsaren importants projectes públics que van reviscolar la comarca, després de la catàstrofe que suposà la plaga de la fil·loxera del final del segle XIX.
Dades dels Països Catalans 