(Xiva de Bunyol, Foia de Bunyol, 15 juliol 1837)
Fet d’armes de la Primera Guerra Carlina, entre les forces isabelines, manades pel general Marcelino Oraa, i les de Carles Maria Isidre de Borbó, pretendent carlí.
Aquestes, manades per Ramon Cabrera, malgrat un avantatge inicial, acabaren derrotades, bé que pogueren retirar-se en ordre.
Oraa fou premiat per la reina governadora amb la creu llorejada de Sant Ferran.
(País Valencià, 1794 – 1814)
Organització armada auxiliar. Creada arran de la Guerra Gran. Disposà de 26 batallons d’ínfanteria de línia, 2 de tropa lleugera, 23 companyies de cavall i 1 cos d’artilleria; en total, uns 54.000 homes. Cinc batallons foren posats sota el comandament del marquès de la Romana, Pere Caro i Sureda.
Carles IV de Borbó, per instigació de Godoy, els dissolgué per una ordre reial el 1798, en estendre al País Valencià l’organització de les milícies provincials, però aquestes foren finalment dissoltes el 1801, davant l’envergadura de l’aixecament popular valencià que provocà.
El cos de voluntaris degué desaparèixer amb la creació de les milícies estatals, el 1814.
Camp de concentració (1939) organitzat pel govern francès, destinat especialment als membres de les Brigades Internacionals que havien lluitat al costat de les tropes republicanes durant la guerra civil espanyola.
Hom calcula que hi van passar uns deu mil homes.
(Trullars, Rosselló, 22 setembre 1793)
Fet d’armes ocorregut a la Guerra Gran entre les tropes de Carles IV de Borbó, manades pel general Antonio Ricardos, i les de la República Francesa, dirigides per Luc Dagobert de Fontenille.
Malgrat haver assolit la victòria, Ricardos no aprofità l’oportunitat de completar l’ocupació del Rosselló i poc després es retirà al campament d’hivern del Voló.
(Mont-roig de Tastavins / Pena-roja, Matarranya)
Indret situat entre els dos municipis, on tingué lloc la batalla entre el Cid i el comte Berenguer Ramon II de Barcelona (1090); aquest caigué presoner, juntament amb molts dels seus capitans, a les mans del cavaller castellà, que els alliberà mitjançant el pagament del rescat assenyalat (algunes fonts sostenen que, admirat pel compliment de llur paraula de pagament, el Cid renuncià a percebre’l).
Poc després, a Daroca, Berenguer Ramon II signava un pacte d’aliança amb el seu enemic recent.
(País Valencià, gener 1693 – 15 juliol 1693)
Revolta pagesa anti-senyorial que es produí al sud del Xúquer i més concretament als pobles de l’antiga governació de Xàtiva. El malestar tenia l’origen en el peculiar repoblament d’aquesta zona (que pertanyia bàsicament als ducs de Gandia i de Maqueda, marquesos d’Albaida, Dénia i Guadalest, comtes de Cocentaina i de Real) després de l’expulsió dels moriscs (1609-15), que reafirmà encara més el règim senyorial imperant.
Un exemple representatiu fou el de Muro del Comtat, per les condicions lleonines que el senyor del lloc, Gaspar Roís de Corella, comte de Cocentaina, exigí als seus repobladors: reconeixement de la propietat senyorial de les terres, residència obligatòria, submissió total a la jurisdicció nobiliària per part del consell general, reserva per part d’ell de la moreria i de part de la producció, serveis, etc.
En general, durant la primera llarga meitat del segle XVII, el baix nivell de vida dels pagesos havia cristal·litzat en la rebel·lió primitiva del bandolerisme, extraordinàriament puixant en el regne. Però el millorament de la situació del camp, emmarcat en la recuperació de la perifèria peninsular a partir de 1670-80, alhora que suposà un descens del bandolerisme, afavorí les discrepàncies dels vassalls respecte al pagament de drets senyorials.
El primer intent ja havia tingut lloc el 1657, quan, a instància del consell general de Muro, Vicent Terol inicià, sense èxit, gestions per a rebaixar els censos dels pagesos, i seguiren les revoltes frustrades de 1663 a l’Horta de València, l’avalot dels vassalls del monestir de Valldigna el 1672, el del Camp de Morvedre el 1689.
La Segona Germania es desenvolupà en dues fases ben diferenciades: reivindicacions jurídiques des del gener de 1693 i revolta armada del 9 al 15 de juliol, de la qual se seguí una forta repressió.
Les al·legacions dels pagesos, tot i que arremetien contra els senyors, que es beneficiaven il·legalment -segons ells- de les condicions favorables del repoblament, més enllà dels trenta anys atorgats per Felip III, foren portades legalment per llur representant, Francesc Garcia del Ràfol d’Almúnia, que lliurà un memorial al rei Carles II.
Però el seu fracàs, en remetre el Consell d’Aragó el problema a l’audiència de València, jutge i part d’aquest pel fet que tenia interessos senyorials a la zona, afavorí l’agitació que esclatà el 9 de juliol, quan el batlle de Gandia -a requeriment del duc- agafà quatre pagesos que es negaven a repartir la collita.
Però l’improvisat exèrcit de revoltats, que es formà ràpidament i espontàniament, sota el comandament de Josep Navarro, barber de Muro, poca cosa pogué fer, llevat d’alliberar els companys i d’enfrontar-se, en inferioritat de condicions, a les tropes del lloctinent, marquès de Castelo Rodrigo. Aquest derrotà els revoltats a Setla de Nunyes el 15 de juliol de 1693.
La repressió posterior, amb l’esquarterament de Navarro, afavorida per la noblesa i l’alta clerecia (l’arquebisbe de Toledo Tomàs de Rocabertí s’oposà als clergues rurals partidaris dels pagesos), només ajornà un problema que es replantejà el 1702 amb la guerra de Successió.
(Sant Cebrià de Rosselló, Rosselló, febrer 1939 – ? 1939)
Camp de concentració organitzat a la platja pel govern francès, destinat, com el proper camp d’Argelers, a les tropes de la República Espanyola que arribaven al territori de l’estat francès durant l’evacuació de Catalunya als darrers mesos de la guerra civil.
S’hi concentraren 30.000 homes, els quals foren traslladats, al cap de pocs mesos, en una gran part, al camp del Barcarès.
A la mateixa platja ha estat aixecat un monument en honor al president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys.
(Sagunt, Camp de Morvedre, 29 desembre 1874)
Alçament militar encapçalat pel general Martínez Campos, que proclamà rei Alfons XII de Borbó i inicià la Restauració. Com a culminació dels intents per enderrocar el règim provisional de Serrano i restaurar els Borbons, el general Martínez Campos es pronuncià vora Sagunt enfront de les tropes de Dabán.
Obtingué l’adhesió d’altres generals que ocupaven llocs importants, fou constituït un ministeri regència, presidit per Cánovas del Castillo (31 desembre 1874), que preparà la vinguda del rei i la institucionalització del nou règim.
(Quart de Poblet, Horta, 25 octubre 1094)
Fet d’armes, en el qual s’enfrontaren les tropes del Cid i l’exèrcit almoràvit de Muhammad ibn al-Hagg.
El Cid, sense esperar els reforços que havia demanat a Castella i Aragó, atacà amb èxit el campament enemic i aconseguí la victòria.
(Puçol, Horta, 25 octubre 1811)
(o de Sagunt) Fet d’armes de la guerra del Francès que tingué lloc vora aquesta població valenciana. Les tropes espanyoles comandades pel general Blake, sumaven 25.000 homes, mentre que les franceses, dirigides pel general Suchet, comptaven amb uns 22.000 homes.
Malgrat la diferència numèrica, els francesos, que disposaven d’abundant artilleria, guanyaren la batalla i prengueren posteriorment la ciutat de València.
Hi moriren 4.681 espanyols i uns 1.000 francesos.
Dades dels Països Catalans 