Arxiu d'etiquetes: fets bèl·lics

Morvedre, batalla de

(Sagunt, Camp de Morvedre, 27 febrer 1412)

Fet d’armes entre les forces valencianes favorables a Jaume II d’Urgell, manades pel governador de València, Arnau Guillem de Bellera, i les castellanes i aragoneses de Ferran I d’Antequera.

Aquest assolí d’atacar abans que arribessin els reforços catalans de Ramon de Perellós, fet que li donà la victòria i assegurà la preponderància del partit castellà al País Valencià.

Manolada, batalla de la

(camp de la Manolada (o de l’Esperó), prop de Clarença, Morea, Grècia, 5 juliol 1316)

Fet d’armes entre les forces de l’infant Ferran de Mallorca i les de Lluís de Borgonya, que vencé i decapità al capitost català i pogué emparar-se, així, del principat de Morea.

Llutxent, batalla de

(Llutxent, Vall d’Albaida, juny 1276)

Derrota de Jaume I el Conqueridor enfront dels musulmans revoltats, els quals foren derrotats posteriorment per l’infant Pere.

Aquesta batalla es relaciona amb el miracle dels corporals de Daroca: derrotats els cristians les hòsties consagrades que el rector aragonès de Sant Cristòfol de Daroca havia amagat, embolcallades en els corporals, els deixaren tacats de sang; el miracle enaltí els ànims dels cristians, que tornaren a la batalla.

Llucmajor, batalla de

(Llucmajor, Mallorca, 25 octubre 1349)

Combat entaulat entre les forces de Pere III el Cerimoniós, dirigides per Gilabert de Centelles, i les de Jaume III de Mallorca.

Aquest darrer, que havia estat desposseït de les Illes pel monarca catalano-aragonès, preparà una expedició a Mallorca amb l’ajut de la cort papal avinyonenca i de 120.000 escuts que obtingué de la venda de Montpeller al rei de França.

Malgrat els preparatius, fou derrotat i mort, i el seu fill Jaume IV fou fet presoner. Després d’aquesta batalla, Mallorca quedà definitivament unida a la corona de Catalunya-Aragó.

Guerra Gran

(Catalunya Nord, 7 març 1793 – 22 juliol 1795)

(o Guerra del Rosselló)  Conflicte bèl·lic entre Espanya i la República francesa. Després d’una sèrie d’esforços d’Aranda per mantenir la pau, Godoy declarà la guerra a la República francesa (març 1793) un cop fou guillotinat Lluís XVI (gener 1793).

Si bé el conflicte es caracteritzà com una campanya antirevolucionària -facilitada pel tancament de fronteres i per la censura ideològica-, en realitat fou una forma de desviar contra els francesos el malestar popular i tingué com a objectiu la reconquesta de la Catalunya Nord. La guerra s’inicià en tres fronts tot al llarg dels Pirineus: l’occidental, comandat per Ventura Caro -substituït l’any 1794 pel comte de Colomera-; el central, pel príncep de Castelfranco, i l’oriental, atorgat al general Ricardos.

La primera campanya fou la conquesta del Rosselló. Les tropes de Ricardos passaren la frontera per les collades del Portell i Panissars i ocuparen ràpidament el Vallespir (17 abril), que dominaren completament després d’apoderar-se de Bellaguarda (22 juny). L’ocupació de Vilafranca de Conflent (agost) permeté d’amenaçar Perpinyà, però la manca de recursos n’impedí l’expugnació. Després d’una sèrie d’accions, en una de les quals s’arribà a Ribesaltes (8 setembre), la línia s’estabilitzà en la Tet, amb centre al Voló. Pel desembre foren ocupades les fortificacions costaneres (Banyuls, Cotlliure).

La situació canvià amb el nomenament de Dugommier com a cap de l’exèrcit francès (gener 1794) i amb la mort de Ricardos (13 març). L’abril caigué el Voló i, malgrat la mort de Dagobert (18 abril), que havia ocupat la Cerdanya, el nou general en cap de Catalunya, comte de La Unión, es retirà a l’Empordà, mentre els francesos ocupaven Portvendres i Cotlliure. D’altra banda, Dippet arribava a Ripoll i els francesos recuperaren Bellaguarda (18 setembre) i, després de vèncer a Mont-roig (17-20 novvembre) -on moriren Dugommier i el comte de La Unión-, ocuparen Figueres (28 novembre).

Davant la manca de material ofert pel govern i el temor a una traïció per part dels exiliats francesos a Barcelona (com s’havia demostrat en un amotinament en el qual foren assassinats un centenar de rossellonesos), els catalans reclamaren una assemblea dels representants de corregiments, que, presidida pel nou capità general Urrutia, es reuní a Barcelona (24 desembre 1794-11 gener 1795) i a Girona (18-25 gener). L’assemblea intentà de constituir-se en Junta de Govern del Principat, però s’hi oposà el capità general.

Això no obstant, els catalans emprengueren la defensa del Principat. Els sometents i els miquelets (20.000 voluntaris comandats per Joan Miquel de Vives) intentaren d’oposar-se a l’ofensiva de Perignon i Scherer i, si bé no pogueren evitar la caiguda de Roses (3 febrer), estabilitzaren la línia de guerra al Fluvià amb la batalla de Pontós (11 juny) i del Fluvià (14 juny), mentre era recuperada la Cerdanya.

Aleshores s’iniciaren converses de pau, que culminaren en el tractat de Basilea (juliol 1795), que retornà a Espanya les places perdudes a canvi de la part espanyola de Santo Domingo.

Guerra Civil Catalana

Altre nom amb que és coneix la Guerra contra Joan II (1462-72).

Germanies, revolta de les

(Catalunya-Aragó, 1519 – 1523)

Alçament que es produí a la corona Catalano-aragonesa, especialment als regnes de València i de Mallorca. Els revoltats -dits agermanats-, membres en un principi de la burgesia urbana, pretenien desplaçar la noblesa del poder i reclamaven fonamentalment més participació en el govern municipal i l’abolició dels impostos.

En un context conjuntural que afavoria la revolta, en el qual destaquen, entre altres factors, la crisi d’autoritat i l’augment de la pressió fiscal de la corona, l’increment demogràfic de les ciutats, la força expansiva dels gremis, l’augment del preu dels cereals i la carestia que això comportà, etc, el conflicte es radicalitzà a València i a Mallorca quan els camperols s’incorporaren a la rebel·lió i constituïren veritables exèrcits que s’enfrontaren a les tropes del rei.

Els combats generaren milers de morts i la repressió consegüent, un cop sufocada la revolta, comportà execucions i confiscacions de béns. El fracàs de la temptativa representà, en definitiva, el triomf de la noblesa i, sobretot, l’enfortiment de la monarquia.

A València els seus promotors foren Joan Llorenç i Vicent Peris, mentre que el moviment camperol fou dirigit per Verntallat, a Catalunya, i la mítica figura de l’Encobert, a València. A Mallorca els seus líders foren Joan Crespí i Joanot Colom.

desperta ferro!

(Catalunya-Aragó)

Crit de guerra que proferien els almogàvers abans d’entrar en batalla, alhora que donaven grans cops a les pedres amb els ferros de les llances, provocant l’esclat de milers d’espurnes.

Castella, guerres contra

(Catalunya-Aragó, segle XIII – segle XV)

Conflictes armats entre Castella i Catalunya-Aragó: guerra dels Infants de la Cerda (1289-1304), guerra dels Dos Peres (1356-69) i guerra dels Infants d’Aragó (1429-45).

Barletta, desafiament de

(Barletta, Pulla, Itàlia, 13 setembre 1503)

Fet d’armes esdevingut durant la guerra entre Lluís XII de França i Ferran II de Catalunya-Aragó per la possessió de la Capitanata.

El combat enfrontà tretze cavallers italians contra tretze de francesos, que foren vençuts per aquells.