(Astúries, 1760 – ?, 1835)
Militar. Marquès de Campo Sagrado. Fou tres cops capità general de Catalunya (1814, 1824, 1826-27), protegí els liberals barcelonins de la repressió absolutista i dirigí l’exèrcit que combaté l’alçament dels Malcontents.
Féu portar les aigües de Montcada a Barcelona, fet que commemora el monument que li fou dedicat al pla de Palau (1856).
(Ribaforada, Navarra, 2 novembre 1670 – Madrid, 16 abril 1740)
Primer corregidor de Tarragona (1717). Tinent general de les tropes filipistes que actuaren a Catalunya durant la Guerra de Successió. Fou responsable de la repressió de Manresa de l’agost de 1713.
Fou el primer corregidor de Catalunya, i, per tant, el seu nomenament fou també el primer títol oficial de Catalunya expedit en castellà.
Durant el seu exercici tingué problemes de jurisdicció i d’atribució de funcions amb l’arquebisbat de Tarragona (abril 1717).
(Navarra, segle XV – Rosselló ?, 1474)
Militar i senyor de Palafolls (Maresme). Amb Joan de Beaumont passà a Catalunya, on esdevingué un notable cap militar en la revolta contra Joan II.
Sobresortí en la defensa de Lleida (1463-64) i en la batalla entre Calaf i els Prats de Rei (1464). Entre altres fets militars, contribuí a abastar Cervera, assetjada per Joan II, i la defensà fins a la rendició (1465).
Pere IV de Catalunya li concedí la senyoria de Palafolls; el matrimoni amb Joana Estefania de Pinós li donà opció al patrimoni dels vescomtes d’Illa i de Canet.
El 1466 fou nomenat capità de l’Empordà proindiviso amb el seu germà Joan i amb Pere Joan Ferrer i també del bisbat de Girona.
Mort Joan de Lorena, es passà a Joan II, i signà a Saragossa el conveni que li restituïa el nord del Principat (1471). Amb Joan Sarriera conquerí Blanes, des d’on es deseixí del rei Renat I i del lloctinent d’aquest a Catalunya; a Barcelona hom incoà procés contra Bertran d’Armendaris, que fou executat per traïdor en efígie.
Joan II li confirmà la capitania de l’Empordà i la senyoria de Palafolls (1472). Al capdavant d’un exèrcit precedí el rei al Rosselló, el qual entrà a Perpinyà l’1 de febrer de 1473; rebutjà les tropes franceses que assetjaven la ciutat i aconseguí una notable victòria a Palau del Vidre.
(Hispània ?, 681 – Toledo, Castella, 716)
Noble visigot, governador de la Tarraconense i la Septimània. Fill del rei Vititza, que el va associar al tron.
Pretendent a la corona, a la mort del seu pare (710) es va instal·lar a la Tarraconense i demanà l’ajuda dels musulmans (713) per lluitar contra Roderic, que els magnats havien elegit rei.
Després de conquerida la Península pels musulmans, li fou restituït el patrimoni territorial familiar (713).
Dades dels Països Catalans 