(Santa Coloma de Farners, Selva, 4 juliol 1915 – Riudarenes, Selva, 11 juny 2006)
Escultor. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona, fou deixeble d’Enric Monjo.
Assidu dels salons d’Octubre i de Maig de Barcelona -era societari d’aquests darrers-, tingué diversos premis. Ha fet diverses exposicions, individuals i col·lectives.
Conreà, especialment de terracotta, un figurativisme molt simplificat i estilitzat, a la recerca de la forma pura, caracteritzat per la texturació de les superfícies.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1 gener 1911 – Barcelona, 10 maig 2002)
Escultor i dissenyador. Es formà a l’Escola de Llotja.
Participà en algunes de les exposicions de Primavera de Barcelona, a l’exposició de l’ADLAN del 1935 i també a París, a la del Grup Surrealista Breton.
Més tard, com a interiorista i dissenyador, ha estat un dels fundadors de l’ADI-FAD i del Club Cobalto 49.
(Barcelona, 3 novembre 1903 – Caracas, Veneçuela, 12 març 1991)
Escultor. Fill del poeta Joan Maragall i Gorina, i germà de Josep, Joan Antoni i Jordi. Seguí l’ensenyament de Pau Gargallo i de Francesc Galí a l’Escola Superior de Bells Oficis de Barcelona, fins que fou tancada.
Passà a Itàlia, i després a Madrid i a París. Exposà per primer cop el 1930 a Barcelona.
El 1937 es traslladà a Caracas (Veneçuela), on va realitzar moltes obres oficials (font de la plaça Veneçuela, monument a O’Higgins, 1955).
El seu art segueix les normes acadèmiques dins d’una certa estilització. Presentà obres a la Biennal de Venècia del 1966.
(Valls, Alt Camp, 1927 – 4 desembre 2013)
Pintor. També practicà l’escultura.
Ha exposat a Barcelona i Tarragona. És notable la seva participació al Saló de Maig barceloní. Té obres al Museu de Valls.
Nom amb què és conegut el pintor i escultor català Manuel Martínez i Hugué (1872-1945).
(Tarragona, 24 novembre 1866 – Barcelona, 14 abril 1911)
Escultor. Estudià a l’Escola de Llotja alhora que treballava en alguns tallers d’escultors establerts a Barcelona.
Passà a Madrid, on visqué miserablement, sense cap mena d’èxit en el món artístic, i on esculpí Els degenerats, obra que en ésser exposada a Barcelona (1907) fou objecte de moltes controvèrsies.
Després d’una estada a París (1894-95), on fou protegit per Santiago Rusiñol, esdevingué un dels ajudants d’Antoni Gaudí en la part escultòrica de la Sagrada Família, on es veu clarament la seva inclinació cap a l’expressionisme.
La seva obra és carregada d’intencionalitats psicològiques.
(Catalunya, segle XVI – segle XVII)
Escultor. Actiu a Manresa durant la primera meitat del segle XVII.
Realitzà un retaule per a la confraria de la Concepció i un altre per a la de l’Àngel Custodi, tots dos a la seu de Manresa, i el retaule de Sant Salvador (1624), de l’església del Carme, també de Manresa.
(Barcelona, octubre 1815 – 24 abril 1880)
Escultor. Destacà per les seves idees liberals. Combaté com a voluntari contra els carlins.
Participà a l’alçament de Barcelona el 1843. Vençut aquest moviment, hagué d’exiliar-se.
Acabà per dedicar-se a la confecció de figures de cera, amb les quals muntà un museu que aconseguiria bon èxit.
(Roma, Itàlia, 1804)
(o Lucrècia morta) Escultura de guix de Damià Campeny. Fou enviada a Barcelona, com a tramesa reglamentària de pensionat, a l’Acadèmia de Sant Jordi.
El 1833 l’autor la féu de marbre -es conserva a la Llotja de Barcelona-, i també n’hi ha una rèplica de bronze (Museu d’Art Modern de Barcelona).
Figura sedent d’una gran perfecció, uneix un estricte classicisme a una suau melangia, i és considerada l’obra mestra de l’escultura neoclàssica catalana.
(Alemanya, segle XV – Barcelona, 1490)
(o Miquel Lluch, o Loquer) Escultor i tallista gòtic. Establert a Barcelona a partir del 1483.
Se li atribueix el retaule de Tots Sants i el relleu del timpà de la porta de la Pietat, a la seu de Barcelona.
Realitzà el retaule de Sant Pere de Premià de Dalt, malmès el 1936, i els pinacles de la carreuada alta del cor de la seu de Barcelona, que deixà inacabats; aquesta obra, com també el retaule de Sant Antoni de la confraria dels paraires del monestir de Sant Agustí, fou continuada per Joan Frederic de Cassel.
El seu estil, d’una tècnica excel·lent, manifesta en les obres figuratives un caràcter dramàtic i expressionista.
Dades dels Països Catalans 